Precarietat, falsos autònoms o tocar per la cara: l'altre caché dels músics al festival

Les dades apunten a un pelotazo. Segons xifres de l'Associació de Promotors Musicals (APM), organització que reuneix les 74 majors empreses del sector i concentra el 80% de la facturació nacional, l'any passat es va aconseguir un rècord històric: el 2018 van guanyar 334 milions d'euros, una cosa mai vista al nostre país.

Resulta complicat conciliar xifres semblants amb la precarietat que assola a moltes bandes i solistes amb un caché a la franja salarial més baixa. Remuneracions irrisòries que en moltes ocasions van acompanyades de plantejaments denigrants amb el músic. Tals com fer-los passar per falsos autònoms, oferir concerts sense contracte a canvi de res o molt poc perquè, "total, nosaltres et donem visibilitat".

Una situació que, en paraules del cantant Nacho Vegas, no és tan aliena com podríem pensar: “A mi encara avui certs promotors em demanen que porti els papers de l'alta d'autònoms i jo sempre em nego perquè em sembla insultant”. “Sagnant”, “denigrant”, “perversa”. Els músics consultats per a aquest reportatge carreguen contra una lògica empresarial que està fent molt mal no només als artistes emergents, també als consolidats.

Ricky Lavado, bateria de bandes com Egon Soda o Nudozurdo i membre de la Secció de Música de la CNT de Madrid, ho simplifica per a dummies: “Si música és treball, llavors un músic serà un treballador, i si un músic és un treballador, no hi ha dubte que s'han de respectar una sèrie de drets laborals”. Uns drets que molt pocs festivals –sempre hi ha honroses excepcions– respecten, quelcom que contrasta amb la taula de beneficis en els quals es mouen: “Et pares a comparar el rendiment i l'explotació econòmica que fan amb el nivell de precarietat que infligeixen i no dónes crèdit”.

I el millor sembla que està per venir. Imaginació no en falta. Apareixen concursos com el de la passada edició del Vinya Rock en el qual s'oferia a la banda més votada la possibilitat d'actuar i formar part del cartell amb una retribució que arribava els 500 euros “en concepte de despeses”. Una nova ocurrència que amb aquesta recompensa, tal com apunta Zara Sierra, manager de dilatada experiència, no només no es cobreixen despeses sinó que suposa pèrdues per a la banda: “El desglossament és molt senzill: si parlem d'un quartet i d'un concert que implica mobilitat, posa-li quatre altes a la Seguretat Social, el salari d'un conductor, el lloguer d'una furgoneta, l'allotjament de cinc persones i les dietes de dos dies; la suma no baixa dels 2.000 euros”.

Al costat dels concursos de baixa recompensa, ens topem amb modalitats cada vegada més habituals com la de tocar a canvi d'una entrada al festival o per la cara i sense contracte. Perversa transacció consistent a oferir prestigi a canvi de música en directe. Miren Iza, líder de Tulsa, ho té clar: “Ha de calar la idea que no és cap zenit, en cap trajectòria musical, tocar en un festival a les quatre de la tarda per un abonament o per 250 miserables euros, no tot val”.

En efecte, no tot val. I més quan el que està en joc és la integritat física dels artistes. Una qüestió que, com apunta Lavado, sembla no tenir-se suficient en compte. “Es fan autèntiques salvatjades, com per exemple la qüestió de l'accident in itinere [en desplaçament], que és una altra de les batalles que hem d'afrontar, perquè hi ha un problema en aquest país cada cap de setmana amb milers de bandes viatjant d'un costat per a un altre, qui es responsabilitza si passa alguna cosa?”.

La veritat és que en aquesta zona intermèdia de la taula –per utilitzar un símil futbolístic– gairebé tot val. Segons Sierra, molts festivals s'han convertit en “una excusa per a tenir a 10.000 persones tres dies consumint alcohol en un mateix recinte”. Una operació que requereix “quatre grans noms que venguin entrades i un bon grapat de bandes que no suposen per a ells més que farcit”.

El gran Casino

Nacho Vegas situa el principi de la fi allà per l'any 2000, moment en el qual gran part dels festivals es van lliurar a l'especulació. “Abans les bandes tenien el seu caché i s'oferien als festivals, aquests negociaven i els pagaven si ho creien pertinent. Però tot això va canviar i va començar a donar-se una espècie de joc de casino en el qual determinats festivals fitxaven bandes oferint-los el doble del seu caché perquè integressin el seu cartell”.

D'aquella pols, vénen aquests fangs. Una situació –l'actual– a la qual s'ha arribat sense oposició. Perquè si bé és cert que el turbocapitalisme rampant sembla haver sacsejat qualsevol mena de dret laboral, no és menys cert que la resistència i, sobretot, la unió mostrada pels músics ha brillat per la seva absència. Una anàlisi que els músics consultats comparteixen, assumeixen amb matisos i complementen amb un cert optimisme.

En paraules del músic asturià: “La situació és tan fotuda que jo crec que comença a haver-hi un cert sentit d'unió que s'evidencia a través de nous sindicats i d'organitzacions que exigeixen quelcom tan bàsic com un contracte laboral”. En tot cas, és obvi que sobrevola una certa por a l'escena, això de sempre, això de "qui es mogui no sortirà a la foto". “Ha de ser la Síndrome d'Estocolm”, apunta Lavado amb sorna. “Les condicions són tan lamentables que tampoc perdem tant”, tanca Miren.