Les vides paral·leles de Puigdemont i Junqueras: nou anys de batalla amb el Suprem i dues maneres de negociar amb Madrid

L'última escena que van compartir Carles Puigdemont i Oriol Junqueras com a president i vicepresident del Govern va ser el 27 d'octubre de 2017. Una imatge que va quedar per a la posteritat. Amb el Parlament ple d'alcaldes sobiranistes que van donar suport a la declaració d'independència fallida i un clima de preocupació creixent per la imminent aplicació de l'article 155 de la Constitució, Junqueras va prendre la paraula a l'escalinata de la cambra catalana mentre Puigdemont, al seu costat i amb rictus seriós, consultava les notes preses instants abans. Cap dels dos, en el seus discursos consecutius, van aclarir quin seria el següent pas de l'independentisme. Al seu darrere, els punys alçats dels diputats de la CUP quan va sonar Els Segadors, oferia un escena de contrastos.

L'eufòria col·lectiva i teatralitzada col·lidia amb la preocupació mal dissimulada dels membres del Govern i la mesa del Parlament, que ja preveien les conseqüències polítiques i judicials del salt al buit. La resposta de l'Estat s'estava cuinant. President i vicepresident ja no es van tornar a veure després de l'escena cinematogràfica en seu parlamentària. Junqueras no va aparèixer a la convocatòria del Govern prevista a la tarda al Palau de la Generalitat, Puigdemont estava vivint les seves últimes hores a Catalunya.

Quan va concloure aquell cap de setmana de finals d'octubre de 2017 -fa poc menys de nou anys-, els camins dels dos dirigents que van capitanejar el procés es van separar. Una bifurcació física que també ho seria política. Puigdemont va marxar secretament a Bèlgica -refugi d'un trajecte sinuós, amb episodis de duresa, com la detenció i empresonament a Alemanya- mentre que Junqueras es va quedar a Catalunya i el 2 de novembre, després de comparèixer a l'Audiència Nacional amb la meitat de consellers del Govern, va ingressar a la presó d'Estremera. Exili i presó, dues realitats amargues que van tancar la dècada del procés, amb el colofó del judici al Tribunal Suprem i les condemnes del 14 d'octubre de 2019.

La competició eterna entre Junts i ERC

Acte seguit va imposar-se la realitat del postprocés, una competició entre el líder de l'independentisme que agrupava el món convergent i el cap de files del sobiranisme republicà, que va tenir reverberacions a Barcelona i Madrid. Puigdemont, amb Junts com a artefacte fet a la seva mesura, guiava des de Bèlgica l'independentisme irredempt, que en la declaració d'aquest dimarts -l'última fora de Catalunya- ha tornat a reivindicar com a estratègia d'èxit. Al seu torn, Junqueras, complint condemna a la presó de Lledoners, avalava el gir pragmàtic d'ERC, que el va portar a negociar i pactar amb el PSOE quan les ferides per la resposta de l'Estat al procés encara eren tendres. La sintonia personal entre els dos líders, que ja era pràcticament nul·la en el tram final al Govern, es va estroncar del tot amb la distància i l'aparició d'intermediaris.

Junts i ERC van ser capaços de compartir executiu després de les primeres eleccions que van deixar enrere la intervenció del 155, amb Quim Torra a la presidència per designació de Puigdemont. Però la relació entre els dos partits alfa de l'independentisme es va deteriorar quan ERC va superar Junts a les urnes el 2021. Després d'un pacte laboriós, la coalició per pilotar el Govern es va reeditar, però amb les funcions capgirades i el republicà Pere Aragonès a la presidència. L'últim gran acord independentista només va sobreviure mitja legislatura. Puigdemont va ser el factor decisiu perquè el seu partit deixés el Govern en una votació oberta a la militància. Els ponts estaven trencats.

Negociacions sense connexió

I, a Madrid, s'havien assentat dues realitats fins que Pedro Sánchez va necessitar els 7 vots de la dreta sobiranista per ser investit: ERC negociava amb el PSOE -fins i tot es va crear una taula per buscar solucions al conflicte polític amb reunions formals a la Moncloa i la Generalitat- mentre Junts martellejava els socialistes. Quan la Moncloa també va requerir el suport de Puigdemont la tardor del 2023, es va consumar el salt a la negociació del dirigent afincat a Waterloo.

La manera com es van discutir les contraprestacions a la investidura a Sánchez va evidenciar, amb cruesa, com les forces independentistes vivien d'esquena. La llei d'amnistia, que el sobiranisme civil ja havia posat a finals del 2020 com a acte de reparació del xoc institucional, es va perfilar per separat en dos acords en paral·lel d'ERC i Junts amb el PSOE, signats respectivament el 2 i el 9 de novembre. I les reticències pels pactes de l'adversari es van traslladar al Congrés: Junts va tombar el 30 de gener la primera versió de la llei d'amnistia, que no es va aprovar de manera definitiva fins al 30 de maig de 2024.

Lideratges amb un futur per aclarir

Puigdemont sempre ha guiat les decisions del seu espai polític. L'acostament al PSOE de fa tres anys i el posterior trencament de relacions -la tardor passada-, amb l'argument dels incompliments reiterats dels socialistes, com l'oficialitat del català a Europa o la delegació de les competències en immigració a la Generalitat. I també ha estat determinant en el rebuig als decrets d'habitatge, punt d'inflexió per a Sánchez per avançar les eleccions al 29 de novembre.

Junqueras preserva un ascendent equivalent a ERC, per bé que amb un interval crític, quan va deixar la presidència per reconquerir el partit en una lluita interna que va deixar ferides als republicans. Ara, el seu lideratge no té oposició, fins al punt que totes les fonts consultades apunten que voldrà erigir-se com el pròxim candidat de la formació a la presidència de la Generalitat si finalment l'amnistia elimina la seva inhabilitació.

Una decisió que Puigdemont no té madura un cop consumi el seu retorn. Primer, pretén recórrer el país per "palpar" com és nou anys després del seu adeu, una ruta que també li ha de servir per contenir l'auge demoscòpic d'Aliança Catalana i la caiguda de Junts. Puigdemont i Junqueras es van reunir per últim cop el febrer passat a Brussel·les, sense buscar els focus. Aquest dimarts s'han atribuït l'èxit de l'amnistia. Mantenen vides paral·leles, nous anys després.