La renúncia de Puente deixa en evidència el model del PP de no assumir responsabilitats quan gestiona una crisi        

La dimissió d'Óscar Puente aquest dimarts ha provocat un debat al voltant de com el Partit Popular enfronta les crisis que li toca gestionar. Pedro Sánchez ha volgut exposar en precampanya les diferències entre el PP i el PSOE al capdavant d'un Executiu: "No tots els servidors públics som iguals", afirmava el president del Govern espanyol en les seves primeres paraules després de la marxa del seu ja exministre de Transports.

Els populars tenen un llarg historial de crisis amb víctimes mortals que no van provocar les dimissions dels seus principals dirigents. Tant en governs autonòmics com quan el PP ha governat la Moncloa, la resolució de molts d'aquests conflictes no van portar cap cessament, destitució o renúncia. Des del desastre del Prestige el 2002 fins a la gestió de la DANA de Carlos Mazón el 2024, hi ha diversos exemples que mostren les formes de la dreta des del poder.    

Rajoy, Fraga, Cascos i el Prestige

El 13 de novembre de 2002 es va produir a la costa gallega el major desastre mediambiental de la història d'Espanya. Un petroler es va partir en dos i va omplir d'abocaments contaminants les costes de Galícia. José María Aznar era president, Francisco Álvarez-Cascos, ministre de Fomento i responsable de la gestió marítima, Mariano Rajoy vicepresident i portaveu durant la crisi i Manuel Fraga president de la Xunta.

Quan el vaixell va detectar una avaria greu, l'ordre del govern va ser que s'allunyés de les costes en lloc d'oferir-li un lloc on quedar encallat. Després de diversos dies a la deriva, el vaixell es va partir en dos i va començar a embrutar l'oceà i les platges. Hi va haver explicacions contradictòries i diferents versions de la gestió de la crisi que van empitjorar la imatge de l'Executiu del PP. En el cas de Fraga, el govern gallec va minimitzar l'impacte que l'enfonsament Fraga sobre les seves costes. La ciutadania espanyola es va bolcar amb el succés i l'oposició va demanar la dimissió de Cascos, Rajoy i Fraga. Ningú va assumir la responsabilitat i només hi va haver cessaments en càrrecs per sota de les cúpules dels governs. José Luis López-Sors, director general de la Marina Mercant, va ser cessat i va carregar amb tota la responsabilitat.

Álvarez-Cascos i l'accident del Talgo a Albacete

El 3 de juny de 2003 es produïa una col·lisió de trens a Chinchilla de Montearagón (Albacete) que provocava la mort de 19 persones. Un tren de passatgers amb direcció a Cartagena i un altre de mercantil amb destinació a Madrid van col·lisionar al transitar la mateixa via a les 21.40 hores. Aznar era el president España i el ja qüestionat Álvarez-Cascos seguia com a ministre de Foment. Cap dels dos es va responsabilitzar de l'accident ni va renunciar al seu càrrec.

En aquell temps, Renfe va atribuir el sinistre a un "error humà" i el mateix ministre així ho va considerar. "La causa més probable és l'error humà", va dir tal com es pot corroborar al consultar l'hemeroteca d'aquells dies. El Sindicat Ferroviari va demanar la dimissió del ministre, tal com ha fet aquesta setmana amb Puente. Cascos va comparèixer al Senat per donar explicacions i l'oposició, llavors socialista, va apuntar cap a ell: "El responsable que s'hagi produït aquest accident és el Govern", afirmava el senador Fernando López Carrasco. La Justicia va acabar condemnant al juny de 2006 al cap de circulació de Chinchilla a dos anys de presó. Cap càrrec polític del PP va assumir part de la responsabilitat.

Trillo i el Yak-42

L'accident de l'avió Yak-42 el 26 de maig de 2003 va ser una altra de les grans crisis del Partit Popular que no es va saldar amb cap dimissió. 62 militars tornaven a Espanya després de diversos mesos a l'Orient Mitjà i l'avió que els transportava rumb a Saragossa es va acabar estavellant prop de la ciutat turca Trebisonda. Els pilots acumulaven 23 hores de treball i l'estat de l'avió va fer que el comandant José Antonio Fernández li digués a la seva dona a l'embarcar: "Resa per mi, aquest avió és una merda".

Les reiterades mentides i el maltractament de l'Estat a les famílies de les víctimes van protagonitzar tota la ressaca després de l'accident. Aznar era el president i el ministre de Defensa al capdavant de la crisi, Federico Trillo. Un total de 30 dels 62 cossos van ser entregats sota la identitat equivocada i es van barrejar restes de diferents víctimes abans d'entregar-se a les seves famílies. Dos anys després, la Comissió de Defensa del Congrés va reprovar la gestió de Trillo i el va assenyalar com a responsable polític directe i tres militars van ser condemnats per les identificacions falses, encara que més endavant Mariano Rajoy els va indultar. Trillo no va dimitir mai del seu lloc com a ministre de Defensa i només va assumir responsabilitats 14 anys més tard. Després que el Consell d'Estat responsabilitzés en un dictamen el Ministeri, Federico Trillo, que llavors era ambaixador d'Espanya al Regne Unit, va abandonar el seu càrrec.

Ana Pastor i l'accident d'Angrois

El 24 de juliol de 2013 tenia lloc un descarrilament d'un tren Alvia que viatjava de Madrid a Ferrol. En total, 80 persones van morir en el que es coneix com l'accident d'Angrois, lloc on s'ubicava la corba on es va produir el sinistre. Aquesta vegada el responsable del Govern era Mariano Rajoy i la ministra al càrrec Ana Pastor, llavors al capdavant de la cartera de Foment. Alberto Núñez Feijóo era president de la Xunta de Galicia i sempre va defensar que l'accident va ser provocat per un error humà del maquinista. "Va poder deure's a una distracció", assegurava en una entrevista en 2013. "Les fallades humanes es poden produir", insistia dos anys després, el 2015. I el 2026, després de la sentència de l'Audiència Provincial, es va reafirmar: "És evident que hi ha hagut un error humà", va declarar. Actualment per al xoc de trens d'Urda no admet la possibilitat que es parli d'errors humans, però llavors va ser l'única premissa que va estudiar i va defensar.

"El factor humà és un element fonamental en el sector ferroviari", va dir la ministra Pastor durant la seva compareixença al ple del Congrés dels Diputats. La ministra no només no va dimitir del seu càrrec, com ara ha fet Puente, sinó que va tornar a figurar en llistes per ser diputada durant una dècada més i sempre va revalidar una butaca fins que el 2024 va fitxar per Agrupación Mutual Aseguradora (AMA). Feijóo, que ara intenta responsabilitzar Sánchez de la crisi d'Urda i Adamuz, no va fer el mateix amb Rajoy el 2013, al qual mai va apuntar en les seves crítiques. Pel camí, el PP va torpedinar moltes comissions d'investigació que l'oposició va voler dur a terme per monitoritzar la gestió de l'Executiu.

Isabel Díaz Ayuso i els 7.291 morts en residències

Un dels casos recents més cridaners quant a l'assumpció de responsabilitats ha estat la gestió de la Comunitat de Madrid sobre les residències de gent gran durant la pandèmia de Covid-19 en els mesos de març i abril de 2020. L'Executiu d'Isabel Díaz Ayuso va signar els anomenats protocols de la vergonya, documents que es van signar entre el 18 i el 25 de març en els quals s'impedia la derivació hospitalària de les persones grans a les residències. Havien de ser atesos en les pròpies residències, malgrat la falta de recursos mèdics, i no serien traslladats a hospitals per rebre tractament excepte si comptaven amb una assegurança privada, en aquest cas eren derivats a un hospital públic.

Aquesta decisió va tenir una conseqüència directa: 7.291 persones grans van morir a Madrid sense assistència sanitària. Aquesta polèmica va obrir una de les majors ferides al Govern d'Ayuso però mai ningú de l'Executiu va assumir les responsabilitats polítiques del desastre. L'únic cessat va ser Carlos Mur, el signant dels protocols, i la seva destitució es va justificar com una reorganització de l'estructura de la Conselleria de Sanitat. Sí que hi va haver dimissions, però per visibilitzar el seu enfrontament amb les polítiques d'Ayuso. Alberto Reyero, conseller de Polítiques Socials (de la part del Govern que corresponia a Ciutadans) i Yolanda Fuentes, directora general de Salut Pública, van deixar els seus càrrecs. La presidenta de la Comunitat de Madrid mai ha assumit la responsabilitat d'aquests morts i el PP madrileny, lluny de buscar la reparació de les víctimes, les ha confrontat de forma sistemàtica.

Carlos Mazón i la DANA de 2024

El 29 d'octubre de 2024 una violenta DANA sacsejava la costa mediterrània i provocava la mort de 242 persones, la majoria (234) ubicades al País Valencià. L'aigua ja inundava els soterranis i es comptaven diverses desenes de morts quan, a les 20.11, l'Es-Alert arribava als mòbils dels valencians. Carlos Mazón seguia sense donar senyals de vida mentre el Centre de Coordinació Operativa Integrada (CECOPI) estava reunit d'urgència.

Les diferents versions de Mazón sobre on era durant els moments crítics de la crisi no van portar en cap moment a Feijóo, ja líder del Partit Popular, a demanar el cessament del president. En canvi, els populars van responsabilitzar de tot a Pedro Sánchez i la ministra de medi ambient, Teresa Ribera. Ara que Óscar Puente ha dimitit una setmana després de l'incident d'Urda, al PP es justifiquen i diuen que també hi va haver dimissions, com va ser la de Salomé Pradas, consellera de Justícia i Interior i responsable d'Emergències. No obstant això, Mazón va poder mantenir-se en el càrrec tot un any fins que ell va decidir dimitir després d'un funeral d'Estat que va marcar el seu final. Ni Feijóo ni cap altre líder autonòmic de la formació van demanar al president que retés comptes. A dia d'avui, segueix aforat a Les Corts valencianes.