Qui pagarà els "sacrificis" que demana Feijóo? Els riscos de ressuscitar el fantasma de les retallades en la cursa del 29-N

"No hi haurà espanyols de primera i de segona, hi haurà un Govern de tots per a una nació de ciutadans lliures i iguals, un Govern que us demani... sacrifici". Alberto Núñez Feijóo va fer una pausa de tres -llargs- segons abans de pronunciar la paraula prohibida. El PP no va concretar quins serien aquests sacrificis, ni qui serien els sacrificats. Les declaracions són del dissabte 10 d'octubre. Les va pronunciar el líder del partit durant un acte a IFEMA. Els dies posteriors van permetre endevinar -d'alguna manera- per on anava el plantejament dels populars. Ester Muñoz va ser la primera a posar-hi llum durant una entrevista en el pòdcast ultra de Quorvm. La portaveu parlamentària del partit va posar el focus en les pensions: "El sistema com està en aquests moments va a petar". El PP no havia parlat mai en aquests termes -tan explícits- de "canviar" un model que dona cobertura a deu milions de contribuents a Espanya.

Des de llavors que Feijóo està intentant recollir cable i aquest dijous 15 d'octubre va defensar que les pensions són "innegociables", malgrat la voluntat privatitzadora de Vox, partit amb el qual aspira a formar govern. La resta de les veus de la formació se segueixen movent en l'ambigüitat: parlen d'un "compromís" ferm amb el model, però reconeixen "dubtes" sobre la seva "sostenibilitat". Però aquest divendres Feijóo va tornar a pronunciar la paraula: "Sí, he tornat a dir sacrifici. A qui li molesti és que senzillament no coneix el seu país. El que necessita un govern és garantir que la gent que se sacrifica tirarà endavant”.

Els sacrificis, més enllà de les pensions, segueixen sent una ics en l'estratègia dels populars per arribar a la Moncloa. El PSOE ha aprofitat aquesta confusió i ha acusat la dreta i l'extrema dreta de "mentir als pensionistes" en la seva carrera cap al 29-N, ja que -consideren els socialistes- "si els dona la suma i poden governar", "retallaran" recursos i privatitzaran el sistema. Pedro Sánchez ha anunciat a més una "revalorització" dels subsidis conforme a l'IPC de cara a 2027. Què guanyen i què perden els populars amb el debat de les pensions? Quins són els altres sacrificis als quals va fer referència Feijóo? Quin tipus de campanya li interessa al líder del PP? I per què no especifica qui seran els col·lectius sacrificats?

"El PP comet un error garrafal en termes estratègics recuperant el marc polític de les retallades. Feijóo utilitza la paraula sacrificis, però el concepte remet a un moment molt particular que és el de les retallades dels dos governs de Mariano Rajoy ", sosté Diego Mo Groba, professor de Ciència Política a la Univerdiade de Santiago de Compostel·la (USC). "El pitjor dels escenaris per plantejar un debat com el de les pensions és sens dubte una campanya electoral. La velocitat del moment no li permet a cap partit explicar detingudament el seu model ni enfrontar l'alarma social que generen els titulars en l'electorat", coincideix Giselle García Hípola, professora de Ciència Política a la Universitat de Granada. Aquest tema va ser precisament un dels que més factura va passar a Alberto Núñez Feijóo en l'avantsala de les eleccions del 23-J. El candidat dels populars va ser desmentit en directe després de dir que els Executius del PP sempre havien apujat les pensions conforme a l'IPC.

Els "sacrificis" i la memòria de Mariano Rajoy

Els populars han anat matisant les seves paraules al llarg de la setmana. Ester Muñoz ha explicat que els sacrificis no tenen "res a veure amb les retallades" i ha defensat que si els ciutadans "s'esforcen", hi haurà "recompenses". La portaveu parlamentària dels populars ha despertat paral·lelament el fantasma de les pensions, un moviment que els socialistes han aprofitat per definir aquest possible "cop de destral" com el "primer sacrifici" del PP. "Feijóo surt perjudicat quan parla en aquests termes. La millor prova d'això és que ha intentat rectificar perquè sap que és un discurs que reforça la idea que pot venir una onada de retallades. Els sacrificis estan molt lligats en l'imaginari col·lectiu a l'època de Mariano Rajoy", considera Nacho Jurado, politòleg i professor a la Universitat Carlos III de Madrid.

L'expresident va guanyar les seves primeres eleccions un 20 de novembre del 2011, tres dies després de reconèixer que "la dependència no era viable" durant una entrevista a El País. Els populars van aprovar un decret sis mesos després d'aconseguir la Moncloa que va suposar la retallada més gran de la història en aquest sentit. "Rajoy va proposar una reducció de la despesa en un context d'endeutament i amb els punts d'atac més o menys clars. La gent era coneixedora de les seves intencions quan va haver d'anar a votar. Per què hem de fer sacrificis ara? L'economia està creixent, les dades macro estan funcionant, la situació no és la mateixa", compara Diego Mo Groba.

L'altre candidat que recentment va utilitzar la narrativa de la motoserra va ser Javier Milei. El context era -de nou- diferent. "L'Argentina tenia una percepció molt més estesa de crisi i necessitat de mesures dràstiques. Espanya no té aquesta sensació d'urgència en aquests moments que justifiqui cap sacrifici. I és difícil convèncer algú que ha de sacrificar-se si abans no se l'ha convençut que aquest sacrifici és necessari", adverteix Santiago Castelo, consultor en comunicació i director adjunt d'Ideograma. "La paraula sacrifici ens retrotreu a moments complicats en el pla econòmic i institucional; no és recomanable ni esperable en el vocabulari d'un líder polític, però, dubto que vagi a distanciar els potencials votants de Feijóo", conclou Leticia Ruíz Rodríguez, professora de Ciència Política a la Universitat Complutense de Madrid.

L'impacte electoral de les retallades

Gilles Lipovetsky retrata en La consagració de l'autenticitat (Anagrama) una societat -lleugerament- obsessionada amb l'autèntic i veraç, la societat en la qual vivim. El fet que el cap dels populars parlés de "sacrificis" en ple inici de la carrera electoral pot arribar a entendre's com un gest de transparència i franquesa, però -segons els experts consultats per Público- no és el cas del discurs d'Alberto Núñez Feijóo. "Aquesta permanent recerca d'autenticitat porta molts líders a sobreactuar la seva franquesa i fer declaracions incòmodes, impopulars o fins i tot aparentment negatives per als seus interessos. Ho fan per transmetre la idea que s'atreveixen a dir el que pensen, per molt que no agradi. El problema aquí és que no s'aclareix quins sacrificis seran necessaris ni per què. Els votants tendeixen llavors a completar el missatge amb les seves pors o records", esmenta Santiago Castelo.

Aquesta manca de concreció i respostes no afavoreix la projecció d'honestedat i credibilitat que perseguirien els populars; més aviat, provoca l'efecte contrari. "Feijóo hauria de dir quins són els sacrificis dels quals parla, qui els hauria de fer i fins on poden arribar. La falta de concreció, moltes vegades, castiga els partits polítics", subratlla Diego Mo Groba. "El referent emocional que tenim quan sentim parlar de sacrificis i retallades és el dels governs de Rajoy. La confusió pot activar cert recel a l'hora de votar, també entre els votants conservadors", reivindica Giselle García Hípola. La politòloga creu que la dreta hauria d'explicar "si l'únic sacrifici seran les pensions o també ens esperen mesures com una congelació dels salaris i una paralització de les contractacions" en sanitat, educació o cures. Aquesta és la mateixa tesi que defensa Nacho Jurado: "El PP podria sortir -electoralment- beneficiat si el que farà és concentrar els costos en petits grups socials. El problema és que, quan no es donen detalls, la població entén que el que està sobre la taula són retallades generalitzades".

La pugna amb Vox (i els seus votants)

José María Figaredo (Vox) va ser el primer a situar al centre de la discussió el tema de les pensions. El fins ara diputat de l'extrema dreta va assegurar que "el sistema" era "un zombi" i va defensar que estava "trencat", arribant a demanar un "model mixt" amb aportacions de capital dels beneficiaris. Els populars es van sumar dies després al debat que havien iniciat els seus potencials socis. "La dreta tradicional accepta i incorpora els assumptes que col·loca a l'agenda l'extrema dreta, sense saber reaccionar ni tenir veu pròpia. La perspectiva comparada amb altres països ens diu que aquests partits tenen aquí les de perdre", recalca Diego Mo Groba. "El dilema dels populars és el mateix que han tingut altres partits conservadors a Europa: radicalitzar-se per llevar-li vots a la dreta radical o mantenir-se en l'àmbit de la moderació. El PP ha de mirar a l'opinió pública i fer estudis del seu electorat per saber quina posició és la que més li convé", continua Leticia Ruíz Rodríguez.

L'altra gran qüestió en termes electorals és precisament aquesta: la del perfil dels votants que té el PP, diferent d'aquells qui simpatitzen amb l'extrema dreta de Santiago Abascal. "El PP té entre els pensionistes al seu potencial electorat, per això no li beneficia escampar dubtes sobre les possibles retallades en les pensions. Vox, en canvi, mira cap al vot de la gent jove. Les pensions no tenen un cost negatiu per al seu target", suggereix Diego Mo Groba. "Les persones grans que poden votar a l'extrema dreta tenen tot i així rendes molt altes en què la pensió és el de menys per a la supervivència. Els populars han d'anar amb compte: com més s'acostin als marcs conceptuals de Vox, més difícil ho tindran per arribar als seus votants", afegeix Giselle García Hípola. Nacho Jurado, per la seva banda, considera que els socialistes poden aprofitar el "filó" de les pensions i acaba amb la següent reflexió sobre la carrera dels populars cap al 29-N: "No els interessa proposar massa, perquè corren el risc que la campanya se'ls faci massa llarga. La línia mestra hauria de ser la de fonamentar els discursos en atacs contra el Govern, sense esbossar propostes, és a dir, fer una campanya negativa i tranquil·la".