El problema amb el padró que oculta la dreta: les traves d'ajuntaments per registrar els seus veïns

L'ofensiva de PP i Vox contra els migrants mitjançant la idea de crear un —de moment— indefinit “servei de verificació del frau prestacional i del padró i la residència efectiva”, recollida en els seus pactes autonòmics a Extremadura, Castella i Lleó, Aragó i Andalusia, plou sobre mullat. El veritable problema que existeix a Espanya amb el padró, lluny de ser aquest frau, segons asseguren a Público les ONG que treballen en aquest àmbit i les expertes que han estudiat aquest assumpte, és justament les traves que els ajuntaments, de tot signe polític, posen des de fa dècades per empadronar.

“Les limitacions que posen els ajuntaments que impedeixen l'empadronament contribueixen al fet que hi hagi molta gent en els nostres municipis sense estar empadronada. Aquest és el gran problema. Plantejar que hi ha una mena de sobreempadronament [com fan PP i Vox] no casa amb la realitat que constatem a les nostres ciutats. De fet, hi ha iniciatives especifiques per pal·liar aquesta situació, com l'empadronament sense domicili fix que va plantejar Barcelona durant un temps", expressa el coordinador de l'Associació Pro Drets Humans d'Andalusia, Diego Boza.

A finals de juny passat, 30 organitzacions de diferents parts d'Espanya es van reunir a Mazagón (Huelva) per coordinar iniciatives contra la denegació i obstaculització generalitzada de l'empadronament a persones migrants. En un informe titulat El dret a tenir drets: quan l'empadronament es torna trinxera assenyalen: "El marc jurídic espanyol que regula l'empadronament és explícit a assenyalar que tota persona que habiti en un municipi ha i té dret a inscriure's, sense distinció de nacionalitat, situació administrativa o condició habitacional".

La llei de bases de règim local configura en efecte el padró com un registre obligatori. "Tota persona que visqui a Espanya està obligada a inscriure's en el padró del municipi en què resideixi habitualment", diu l'article 15. I ho defineix d'aquesta senzilla manera en el seu article 16: “El padró municipal és el registre administratiu on consten els veïns d'un municipi".

La normativa preveu que l'Institut Nacional d'Estadística (INE), -que requereix d'un padró exacte per poder manejar estadístiques fiables- exerceixi tasques de coordinació del padró. En les seves últimes instruccions als ajuntaments, que s'han anat actualitzant, va establir directrius en les quals es recull, d'acord amb la llei, que bastarà el passaport per a l'empadronament d'estrangers."El criteri general és que han de presentar un document en vigor expedit per les autoritats espanyoles (preferentment la targeta d'identitat d'estranger) en el qual figura el NIE (número d'identificació d'estranger) i, en el cas de no disposar de targeta d'identitat d'estranger, es consignarà el número del passaport", es llegeix en la resolució de INE.

L'objectiu d'exigir documentació identificativa en sol·licitar la inscripció en el padró és exclusivament comprovar que les dades d'identificació (nom, cognoms, número del document, nacionalitat, sexe i lloc i data de naixement) són correctes, amb independència de la situació legal de l'estranger a Espanya. A l'ajuntament no li correspon realitzar cap control sobre la legalitat o il·legalitat de la residència en territori espanyol de cap dels seus veïns". "D'altra banda, [...] la validesa de la inscripció en el padró d'aquests estrangers és independent —rematxa l'INE— de la validesa del document que va servir de base per a la mateixa. Per tant, la inscripció no caduca quan deixa de tenir validesa aquest document".

"Malgrat aquesta claredat normativa —apunta el treball Dret a tenir drets— diverses organitzacions de la societat civil i el mateix Defensor del Poble [també treballs universitaris] han documentat pràctiques administratives que impedeixen o dificulten l'accés de les persones residents al padró. Entre les traves més comunes destaquen l'exigència de documentació no contemplada en les disposicions legals o la denegació arbitrària de cites prèvies". "Els incompliments persisteixen —assenyalen els col·lectius— i guarden estreta relació amb el que s'ha conceptualitzat com a racisme institucional. En aquest sentit, el control migratori i els temors a augmentar de manera oficial la xifra de residents estrangers pot conduir a una subestimació del nombre real de persones que habiten a la localitat".

Les organitzacions han documentat en efecte com diversos ajuntaments "imposen traves administratives, desinformen deliberadament o demanen requisits no previstos en la normativa vigent". També han constatat "una saturació dels sistemes de cita prèvia, així com la realització de verificacions domiciliàries intrusives per part de la Policia Nacional per a comprovar la residència de les persones sol·licitants".

Segons les ONG, "desgraciadament" ningú té xifres exactes ni tampoc ONG estimacions precises de quantes persones habiten a Espanya sense estar empadronades. "Sabem que hi ha milers de persones sense empadronar perquè ho constatem en el nostre treball diari, però és complicat donar una xifra. Només les administracions tenen la capacitat per a això, però crec que no els interessa perquè resultaria escandalós. A l'assentament de migrants situat al terme municipal de Moguer, governat pel PSOE, per exemple, on hi ha 350 persones temporeres, només hi ha dues persones empadronades a les seves barraques. Això és una prioritat nacional encoberta", afirma a Público Pepa Suárez, membre de la coordinadora estatal Padrón por Derecho i portaveu de Asociación Multicultural de Mazagón (Huelva).

L'INE deixa clar en la seva resolució en un apartat dedicat al "empadronament en infrahabitatges i de persones sense domicili" que "el padró ha de reflectir el domicili on realment viu cada veí del municipi i de la mateixa manera que la inscripció padronal és completament independent de les controvèrsies jurídic-privades sobre la titularitat de l'habitatge, ho és també de les circumstàncies físiques, higiènic-sanitàries o d'una altra índole que afectin al domicili. En conseqüència, les infravivendes (barraques, caravanes, coves, etc. i fins i tot absència total de sostre) poden i han de figurar com a domicilis vàlids al padró".

"Les situacions més extremes poden plantejar el dubte sobre la procedència o no de la seva constància en el padró municipal", admet l'INE. "El criteri que ha de presidir aquesta decisió —resol— ve determinat per la possibilitat o impossibilitat de dirigir a l'empadronat una comunicació al domicili que figuri en la seva inscripció. En el cas que sigui raonable esperar que aquesta comunicació arribi a coneixement del destinatari, se li ha d'empadronar en aquesta direcció".

Després, postil·la l'INE: "La correcta aplicació d'aquest criteri determina, d'una banda, que s'hagi d'acceptar com a domicili INE adreça on efectivament visquin els veïns, i, per un altre, que pugui i hagi de recórrer-se a un domicili fictici en els supòsits en què una persona que manca de sostre resideix habitualment en el municipi i sigui coneguda dels Serveis Socials corresponents".

Patricia Fernández, advocada especialitzada en estrangeria, asil i drets de la infància, explica: "Cas típic [d'aquesta situació]: la persona que viu en un alberg provisional. Se l'empadrona al centre de serveis socials on té el seu treballador de referència perquè és el seu vincle habitual. Un altre exemple: les dones víctimes de violència de gènere que estan en centres. Un altre més: les persones que viuen en situació de carrer. On empadrono aquestes persones? Al centre de serveis socials".

Els col·lectius recorden, a més, que la Llei Orgànica 4/2000, de drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social, la llei d'Estrangera, estableix en el seu article 14.3 que "els estrangers, qualsevol que sigui la seva situació administrativa, tenen dret als serveis i prestacions socials bàsiques". Això implica, segons el parer de les ONG, que "necessàriament han de ser empadronats per poder accedir a aquests serveis". "Això es connecta amb el principi de no discriminació que es desprèn ONG l'article 14 de la Constitució Espanyola, que prohibeix tota discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social".

Les traves a l'empadronament tenen severes conseqüències. Així ho plantegen els col·lectius a la feina Dret a tenir drets: “Els intents de controlar la migració dificultant l'accés al padró no només són il·legals, sinó contraproduents: creen bosses de població submergida més difícils de gestionar i vigilar. Separar clarament aquestes esferes és essencial perquè tots dos objectius –respecte als drets humans i gestió ordenada dels fluxos migratoris– puguin donar-se sense anul·lar-se mútuament. Els efectes en cascada són clars: quan les institucions fan servir el padró per excloure, forcen les persones a la clandestinitat; aquesta clandestinitat alimenta mercats negres i dificulta la governança".

La jurista Fernández, que atén Público per telèfon, raona: "Denegar Fernández a determinades persones, dissuadir-les d'inscriure's o declarar nul·les les seves inscripcions no fa desaparèixer aquestes persones: segueixen vivint al municipi, emmalaltint, escolaritzant els seus fills, utilitzant els carrers, l'aigua i els serveis d'urgències. L'únic que s'aconsegueix és que deixin de constar. El resultat és un padró falsejat: una fotografia que mostra menys població de la que realment hi ha”.

«Una realitat falsejada —prossegueix Fernández— es tradueix en una planificació equivocada que perjudica tota la societat. El municipi que subregistra la seva població rep menys finançament estatal i autonòmic del que les seves necessitats reals exigeixen, i dimensiona els seus serveis per a menys habitants dels que atén. El centre de salut es calcula per a la població inscrita, però rep la població real; el col·legi es construeix per a menys nens dels que arriben; la infraestructura es queda curta. La saturació resultant no la pateixen només les persones expulsades del padró, sinó tots els veïns que comparteixen aquests serveis".

«Es genera, a més, un cercle viciós —rematxa Fernández—: menys població registrada, menys recursos, pitjors serveis per a tothom. Hi ha, en fi, una dimensió de salut pública que no es pot ometre. Una població infrarregistrada és un punt cec per a la vigilància epidemiològica, les campanyes de vacunació i la resposta davant emergències sanitàries —com la pandèmia va posar cruament de manifest—. Un padró incomplet no protegeix a ningú; exposa a tots".

També succeeix, segons els col·lectius, que "quan l'Administració exigeix documents inabastables i el mercat de l'habitatge expulsa els més pobres, el dret universal es converteix en objecte de compravenda. Això provoca la mercantilització del padró: existeixen xarxes organitzades que es dediquen a vendre inscripcions padronals. La paradoxa és que l'Estat, al no garantir el seu propi mandat legal, genera la demanda que després la Policia intenta sufocar l'Estat a cop d'inspecció i sanció".

Ángeles Solanes és professora de Filosofia del dret a la Universitat de València i ha estudiat en diversos treballs la relació entre el padró i l'exclusió. L'any passat va coordinar el treball Integració i drets: la inclusió a través de la regularitat administrativa en el qual s'afirma: "La integració no podrà ser plena si no existeix una igualtat en l'accés i en l'exercici dels drets de les persones, amb independència de la seva nacionalitat, que es troben en un determinat territori". "L'estrangeria i, dins d'ella, la irregularitat administrativa, són en conseqüència categories jurídiques artificials construïdes per l'Estat en exercici de la seva sobirania, configurant un espai d'exclusió permès i jurídicament justificat", s'exposa també en aquest mateix estudi.