Més enllà de Rufián, les topades més sonades entre ERC i els Comuns 

El serial accelerat sobre les aliances d'esquerres per a les eleccions generals del 29 de novembre contínua, en part alimentat per alguns dels seus protagonistes. L'endemà de ser durament criticat pels Comuns arran de l'acord signat entre ERC i Podem, el cap de llista dels republicans, Gabriel Rufián, ha insistit en reproduir el concepte de front ampli a Catalunya i, per tant, en què "ERC i Comuns han de parlar, escoltar-se i entendre's per desbloquejar la situació". La idea, en gran manera compartida per Ada Colau, no compta amb el suport de la direcció d'Esquerra, que a través del seu portaveu, Isaac Albert, ha deixat clar que "no formarem part del Front Ampli" i que concorreran als comicis amb les seves sigles.

L'episodi, en tot cas, ha tornat a evidenciar una sempiterna tensió entre l'espai dels Comuns i ERC, dues formacions que elecció rere elecció presenten programes molt similars en qüestions socials i econòmiques, amb diferències més marcades en l'àmbit nacional. Malgrat aquesta proximitat a nivell de propostes i que sovint votin en el mateix sentit al Parlament, al Congrés o a l'Ajuntament de Barcelona, la realitat és que les dues formacions no han arribat a governar conjuntament cap de les principals institucions catalanes des que el 2015 van aparèixer els Comuns. I tampoc han articulat candidatures conjuntes, com plantejaria Rufián.

I, de fet, en els darrers anys han protagonitzat alguns xocs institucionals de gran impacte polític, tant a l'Ajuntament de la capital catalana com al Parlament. Sens dubte, els tres més significatius són les dues darreres investidures a l'alcaldia de Barcelona -les de 2019 i 2023- i la negativa de Comuns a donar suport als pressupostos del Govern de la Generalitat de 2024, el que va portar l'aleshores president, Pere Aragonès, a avançar les eleccions catalanes, amb pèssims resultats per a les dues formacions.

Investidures polèmiques a Barcelona

El cas segurament més sonat es va materialitzar el dissabte 15 de juny del 2019, quan Ada Colau va aconseguir la seva segona investidura com a alcaldessa, en aquesta ocasió envoltada de polèmica. Els comicis, celebrats el 26 de maig, havien situat l'ERC d'Ernest Maragall com a primera força amb 10 regidors, els mateixos que va aconseguir Barcelona en Comú però amb gairebé 5.000 vots més per als republicans. En els dies posteriors es va parlar obertament d'un pacte entre ERC i BComú, sovint amb l'afegit del PSC, per garantir al govern local una sòlida majoria absoluta. Ferma defensora d'un govern "progressista", en principi Colau no tenia opcions polítiques d'aconseguir una majoria absoluta alternativa de 21 regidors que li donés a ella l'alcaldia -i no a Maragall-, ja que requeria del suport d'algun dels partits de dretes.

Però el que semblava gairebé impossible va succeir i l'exprimer ministre francès Manuel Valls -que s'havia aliat amb Ciutadans al capdavant de la llista Barcelona pel Canvi- va decidir fer alcaldessa Colau, abans que a un "independentista" com a Maragall. En aquell moment, el Procés encara marcava la política catalana i, de fet, el Tribunal Suprem encara no havia acabat el judici de l'1-O, que culminaria amb dures condemnes a presó a diversos líders independentistes. Colau, per tant, va ser investida per segon cop amb els vots de BComú, PSC i la Barcelona pel Canvi de Valls, en una plaça Sant Jaume marcada per les protestes dels sobiranistes.

El moviment va provocar la indignació d'ERC i durs retrets de Maragall cap a Colau. Amb tot la relació entre les dues formacions s'aniria refent durant el mandat i els republicans van acabar sent clau perquè el govern municipal tirés endavant algunes de les seves polítiques. Dues setmanes més tard de la investidura, el Baròmetre Municipal indicava que els barcelonins preferien una aliança entre ERC i Comuns abans que el Govern entre Colau i Collboni, que seria el que finalment va formar-se.

Quatre anys més tard, el 17 de juny del 2023, la investidura barcelonina va tornar a ser polèmica. En aquesta ocasió, Colau i Maragall van ser de nou protagonistes i es van intercanviar crítiques, si bé tenien un rol més secundari que el 2019, ja que cap dels dos aspirava a ser escollit com a alcalde o alcaldessa. En aquesta ocasió, les municipals de tres setmanes abans les havia guanyat Xavier Trias al capdavant de Junts, amb 11 regidors, un més que el PSC de Jaume Collboni i dos per damunt de Bcomú. L'ERC de Maragall s'havia enfonsat dels 10 als cinc regidors.

Posteriorment, Trias i Maragall van arribar a un acord de govern, però novament acabaria saltant la sorpresa. El mateix dissabte 17 de juny, BComú va decidir que votaria la investidura de Collboni "com a mal menor", una carambola que va materialitzar-se gràcies a què el dirigent del PSC també va rebre el suport del PP de Daniel Sirera, que refusava Trias -malgrat les coincidències programàtiques- per "independentista". Un cop més indignat, aquell dia Maragall va manifestar que estaven presenciant "l'espectacle del poder per sobre de qualsevol democràcia majoritària", per afegir que "les decisions que s'han pres allunyen a la ciutadania de les institucions".

Ja amb Maragall fora de l'Ajuntament -va deixar el ple el desembre del 2023-, PSC i ERC van tancar un preacord el juny del 2024 per a l'entrada dels republicans al Govern municipal, però no s'arribaria a materialitzar mai, després que la militància del partit independentista desbordés l'aforament de l'escenari -l'Orfeó Martinenc- on s'havia de celebrar el congrés extraordinari per votar el pacte. La votació no s'arribaria a celebrar, si bé ERC sí que ha seguit la línia de l'anterior mandat i ha aprovat polítiques importants del Govern de Collboni. Tampoc els Comuns han entrat en cap moment a l'executiu municipal, com pretenien en els primers mesos de mandat.

El 'no' als pressupostos que acabaria amb el Govern d'Aragonès

Després de negociacions fins a l'últim minut, el 13 de març del 2024 els Comuns van tombar els pressupostos del Govern de la Generalitat, en aquell moment presidit per Pere Aragonès. La formació liderada al Parlament per Jéssica Albiach havia estat clau perquè l'executiu en solitari d'ERC pogués aprovar els comptes de l'any anterior, el 2023, juntament amb el PSC.

Sense pressupostos, Aragonès va optar per donar per liquidada la legislatura catalana i avançar els comicis pel 12 de maig d'aquell any. L'argument oficial dels Comuns era que els comptes no incloïen un veto explícit al macroprojecte d'oci i del joc Hard Rock, però rere la seva negativa també hi havia altres raons. El moviment va tensar novament les relacions entre els dos partits i cap dels dos va beneficiar-se d'anar a les urnes. ERC va caure de 33 a 20 diputats i es quedaria sense la presidència de la Generalitat. Els Comuns van passar de 8 a 6 escons i, per primer cop des de la restauració democràtica, el seu espai polític -representat prèviament pel PSUC i ICV-EUiA- només va obtenir representació a la província de Barcelona.