El lloguer com a fàbrica de pobresa: Com hem arribat fins aquí?

Aquest dimecres 11 de novembre molts treballadors viuran la seva primera vaga general. No es convocava una amb el suport dels sindicats majoritaris des de novembre de 2012 i aquesta arriba en un moment crucial, a poques setmanes de la convocatòria electoral. Les principals reivindicacions de la vaga són clares: exigir topalls als lloguers i pujades salarials que posin fi a l'abisme que s'ha obert entre ingressos i cost de la llar en l'última dècada.

El contrast és evident. Segons recull l'últim informe sobre habitatge d'Oxfam Intermón, des de 2021 els salaris vinculats a convenis han pujat amb prou feines un 20%, mentre que la inflació s'ha incrementat un 27% i el lloguer un 45%. Encara que els preus dels lloguers han anat en augment des de la crisi, el major enlairament s'ha produït a partir d'aquest any, quan va començar a posar-se fi a l'aturada econòmica derivada de la pandèmia.

La conseqüència directa és que uns 770.000 treballadors cauen en la pobresa un cop assumeixen el cost de la llar. Els més afectats són els que viuen de lloguer: entre els treballadors que viuen de lloguer a preu de mercat, la taxa de pobresa passa del 19% abans de pagar l'habitatge al 34% després d'afrontar aquesta despesa, enfront d'un 10% dels hipotecats. "Això evidencia que s'ha produït un còctel de misèria on, tot i tenir feina, les condicions materials de les persones treballadores llogateres han empitjorat enormement", sosté Alejandro García-Gil, responsable d'Habitatge i Polítiques Socials de l'ONG.

Segons un estudi d'Idealista corresponent al segon trimestre de 2026 llogar un habitatge de dues habitacions als preus anunciats al portal exigiria destinar el 39% dels ingressos nets d'una llar mitjana espanyola. A Palma, la ciutat amb més esforç, la proporció arriba al 45%.

Entre els qui més pateixen la crisi habitacional es troben les noves generacions, que veuen com es retarden els seus projectes de vida per no poder accedir a un habitatge. Són les més afectades per l'anomenat parany del lloguer: “Es dóna quan el mercat immobiliari ofereix uns preus del lloguer molt elevats, més que el que seria la mensualitat d'una hipoteca d'un habitatge similar en propietat. Les llars llogateres, en afrontar rendes tan elevades, amb prou feines poden estalviar una vegada paguen als seus propietaris. En disminuir la seva capacitat d'estalvi, la possibilitat d'acumular els diners suficients per afrontar el pagament d'una entrada és molt reduïda sense el suport familiar".

Més enllà d'aquest perfil, les dades d'Oxfam evidencien també que entre els perfils més afectats es troben les famílies amb fills, els migrants extracomunitaris o certs sectors de l'economia colpejats per la precarietat: agricultura, cures i hostaleria. Al mapa territorial, el sobreesforç residencial ofega especialment els llogaters de la Comunitat de Madrid, Catalunya i la franja mediterrània, amb Múrcia al capdavant.

Com hem arribat fins aquí

L'any 2008 a Espanya hi havia un 13,5% de llars en règim de lloguer; en menys de 20 anys aquesta xifra s'ha disparat fins al 24%, segons l'estadística de l'INE, que suma els lloguers lliures i per sota de mercat. Fins fa poc la norma era començar a treballar aviat i hipotecar-se, però tot això ha canviat. L'edat mitjana d'emancipació ja supera els 30 anys, segons alerten des del Consell de la Joventut d'Espanya. Els joves se'n van de casa quan ja no ho són, i només uns quants privilegiats poden comprar. La resta entra dins d'un mercat del lloguer amb unes regles del joc i protagonistes que també s'han transformat profundament.

Què va provocar aquest canvi? Els anys posteriors a l'esclat de la bombolla hipotecària van estar marcats per una dramàtica onada de desnonaments per impagament. Mentre milers de famílies es veien al carrer, els bancs acumulaven un estoc inassumible que va estar a punt de portar-los a la fallida. En aquest context aterren a Espanya els anomenats fons voltor. "No estaven interessats a comprar i vendre, perquè el preu de l'habitatge estava desplomat, i van trobar rendibilitat en els lloguers", explica Mansilla. Els canvis econòmics i normatius d'aquesta època han aconseguit que el mercat immobiliari sigui un dels més rendibles a Espanya, afegeix l'expert. Recorda que, fins a l'esclat de la bombolla, la inversió en lloguer era marginal i el negoci se centrava en la compravenda.

Així i tot, l'antropòleg creu que per entendre el problema de la crisi d'habitatge actual cal retrotreure's un parell de dècades més enrere, fins als anys 80, quan l'Estat va deixar de crear habitatge assequible: "A partir dels 80 es va deixar tot en mans de la iniciativa privada. A partir d'aquí, l'habitatge es menja una porció massa gran del salari com perquè sigui suficient per complir tot l'àmbit de la reproducció social". Un dels principals problemes que atribueix a aquest període és la creació d'habitatge protegit a tan sols 10 o 15 anys. Gran part d'aquest parc públic ja ha passat al mercat lliure. Tot això s'ha canviat parcialment gràcies a la llei d'habitatge.

Un altre dels problemes actuals del mercat de l'habitatge té a veure amb el turisme massiu i l'extracció d'habitatge d'ús habitual cap a aquest fi. En l'última dècada el sorgiment de plataformes de lloguer d'apartaments i la hiperconnexió entre països ha generat un boom turístic que pressiona encara més el mercat immobiliari a les grans ciutats i zones de costa. Per a l'expert, tot està relacionat: "El tema de l'habitatge turístic és conseqüència que el disseny de la sortida de la crisi de 2007-2008, però que s'efectua a 2011-2012, es produeix en clau turística, s'agilitzen normatives, fins i tot s'eliminen i es desregulen certs aspectes". Entre aquests canvis, es facilita l'expansió d'aquest tipus d'allotjaments i altres modalitats recents, com el coliving. Segons dades aportades recentment pel Ministeri de Consum, per cada deu habitatges en lloguer residencial s'anuncien gairebé dos de temporada.

L'impuls del Sindicat de Llogateres

El 2017 se sent parlar per primera vegada del Sindicat de Llogateres. El de Madrid i Barcelona sorgeixen alhora, com una resposta a una realitat que ja era més que evident: els llogaters havien deixat de ser una cosa residual i necessitaven defensar-se col·lectivament d'uns propietaris que cada vegada tenien més poder. Des de llavors no han parat de denunciar els canvis normatius que "van posar la catifa vermella a fons d'inversió i rendistes", facilitant pujades de lloguer i l'"expulsió dels veïns". Els primers blocs en lluita van arribar poc més d'un any després.

El seu creixement en els últims anys ha estat imparable, fins a arribar a superar recentment els 5.000 afiliats. Van tenir una enorme repercussió a la primavera en liderar una campanya perquè tots els llogaters poguessin sol·licitar la seva pròrroga extraordinària del lloguer, però el gran salt es va produir a partir del 26S. De les acampades per l'habitatge en va sorgir l'anomenat decret Maricarmen, del qual s'ha posat en vigor gran part de les exigències. També d'aquelles protestes es va poder impulsar la vaga general de l'11N, impulsada pels sindicats de Llogateres.

A principis de setmana, Alicia del Río, la seva portaveu, explicava que l'organització confiava que la vaga servís per "iniciar un nou cicle de lluita basat en el poder sindical". "És el moment que s'entengui que estem només en el començament d'un període de lluites. Estem enfrontant-nos al negoci més lucratiu d'aquest país, que és la gallina dels ous d'or. No queda una altra que paralitzar l'economia", deixava clar.