Entrevista a Carles Benítez"Hi ha una desmemòria interessada sobre l'aportació del PSAN-P a la lluita independentista"

Entre els anys 1974 i 1979, l'independentisme català va comptar amb una organització de caràcter rupturista, amb vocació nacionalpopular i que posava l'accent en l'enfrontament directe contra l'Estat. Es tractava del PSAN-Provisional, una facció escindida de l'històric Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN). Entorn d'aquesta organització versa el llibre La revolució pendent. Història i memòria del PSAN-Provisional (Edicions del 1979), escrit a quatre mans pel veterà militant Carles Benítez (1956) i, la recentment desapareguda, Blanca Serra. 

A través de documents, articles i apunts d'anàlisi teòrica, ens aproximem a una experiència de la qual podem extreure les bases del que avui es coneix com a "independentisme de combat". Així ho reivindica Benítez en aquesta entrevista. Segons ell, no podem entendre la voluntat d'emancipació d'una part important dels catalans sense la tasca que va realitzar el PSAN-Provisional en els anys més convulsos de la Transició.

A 'La revolució pendent' mireu d'analitzar la trajectòria del PSAN-Provisional, un projecte polític que, tot i durar un lustre (1974-1979), és clau per comprendre l'independentisme modern. Per què fins ara no se n'ha parlat?

Intervenen diversos elements: d'una banda, la desmemòria que encara perdura respecte a aquest capítol de la nostra història; per altra, la repressió de què van ser víctima els seus militants; però també i molt important, el rol que va jugar el PSUC en pactar la reforma política, col·laborant així a desmantellar, fruit de les eleccions del juny de 1977, instàncies unitàries com l'Assemblea de Catalunya.

L'aparició del PSAN-Provisional es produeix el 1974, quan una part dels seus membres s'organitzen en una Assemblea de Representants i abandonen el PSAN. Quin és el motiu de l'escissió?

En pactar la reforma política, el PSUC va col·laborara desmantellar instàncies unitàries com l'Assemblea de Catalunya

Discrepen del sector oficial, que veia la necessitat d'influir dins de l'Assemblea de Catalunya, quan aquesta estava parasitada pel PSUC, d'aquí que el 1977 plantegin la seva transformació en una Assemblea Popular de Catalunya. Així queda recollit en el manifest Volem l'Estatut del poble català, publicat a la revista Lluita. I el mateix pel que fa al moviment obrer: si llavors s'actuava al voltant de Comissions Obreres, acaben constatant que l'esquerra vol inserir-les en una lògica estatal. Per això, impulsa el Col·lectiu Obrers en Lluita (COLL). És important recordar-ho, perquè més enllà de la violència policial i la repressió contra els sectors dissidents, encara no s'ha analitzat prou com va transcórrer aquell període.

La proposta del PSAN-Provisional, condensada el 1975 en el document 'Alternativa Democràtica', també revela discrepàncies de tipus ideològic amb el corrent oficial. Quines destacaries?

Hi ha diverses mirades respecte als processos d'emancipació que emergien a les antigues colònies i a l'Europa occidental. Així, per exemple, mentre que els oficialistes aposten per replicar la doctrina marxista tradicional, el PSAN-Provisional es posiciona a favor de crear un socialisme arrelat a la realitat catalana, inspirat en les protestes llibertàries de principis del segle XX i l'independentisme combatiu que s'enfrontava a l'Estat mitjançant la lluita armada i de masses. Això es tradueix a la Carta de Brest, que aquell any signa amb els gallecs de la UPG i amb ETA-pm amb l'objectiu de defensar l'alliberament de les nacions oprimides i una Europa dels pobles basada en estats independents.

També considera estèril participar en el Front de Convergència Socialista. És així?

El PSAN-P es posiciona a favor de crear un socialisme arrelat a la realitat catalana, inspirat en les protestes llibertàries de principis del segle XX i l'independentisme combatiu

Comprova com aquest espai, concebut per aglutinar els socialistes revolucionaris catalans, es decantava cap a un socialreformisme que no tenia en compte l'opressió nacional i que veia la lluita electoral com un fi en si mateix. Un debat que també serà motiu de discrepància dins del PSAN, com així s'evidencia en la Conferència d'Organitzacions de l'Esquerra Independentista (COEI) que va tenir lloc a Barcelona el novembre de 1977. 

En el marc d'aquesta conferència, el corrent oficial es mostra partidari de reforçar l'espai electoral, tal com ho justifica a la revista Canigó, i així es consumarà quan pren part de l'Entesa dels Catalans. En canvi, els provisionals creien que concórrer a les urnes era sols un mitjà a avaluar en funció de la correlació de forces i que, en aquell context, calia prioritzar l'autoorganització contra l'Estat espanyol, raó per la qual impulsa el Comitè Català contra la Constitució espanyola. Un espai que posava de nou el camí cap a la ruptura.

Quins altres aspectes aparten el PSAN-P de la resta del moviment?

Hi ha una clara conceptualització dels Països Catalans. Un fet que guanya pes arran de les dues columnes que la Marxa de la Llibertat va organitzar el 1976 a la Catalunya Nord sota l'impuls dels dirigents que s'hi trobaven refugiats. I hi afegiria l'existència d'una militància que, en lloc de mantenir un to relaxat en les seves pràctiques, exhibia un alt sacrifici. En parla Xavier Ferré a l'epíleg del llibre, quan referint-se als membres del PSAN-Provisional, els qualifica de "militància d'acer en anys elèctrics". Sense oblidar la voluntat de dotar d'eines el món cultural i la professió periodística -recordo haver col·laborat a repartir un facsímil clandestí amb poemes de Joan Salvat-Papasseit, del qual se'n van distribuir milers d'exemplars-, així com l'articulació d'un discurs propi en relació amb el feminisme, l'ecologisme o el món del treball.

A l'assaig dediqueu una part important a tractar les operacions que l'Estat va ordir per debilitar aquella contestació rupturista. Quins van ser els més rellevants?

Nosaltres n'anomenem sis: la tornada de Tarradellas a Catalunya, el mite de la Transició exemplar, l'emblanquinament de la monarquia, els Pactes de la Moncloa, el blaverisme i la repressió. Totes van influir, però les primordials van ser la restauració borbònica i el paper de Tarradellas. Ell va contribuir a desactivar el procés que es vivia als Països Catalans, on l'esquerra s'havia imposat als diferents territoris. Al País Valencià, els líders estaven atemorits per l'acció impune de l'extrema dreta i el blaverisme. I després s'hi va sumar una repressió ferotge, que va portar a molts dirigents del PSAN-Provisional a l'exili o a ser torturats als calabossos de Via Laietana.

Tarradellas va contribuir a desactivar el procés que es vivia als Països Catalans [a la Transició], on l'esquerra s'havia imposat als diferents territoris

Com a organització política, el PSAN-Provisional es va transformar el 1979 en Independentistes dels Països Catalans (IPC). Hi ha un fil de continuïtat que perdurarà les dècades següents?

Exacte. Després de la Conferència d'Organitzacions de l'Esquerra Independentista, on queda nítidament clar qui està pel seguidisme i qui per l'independentisme de combat, es creen els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC) i, arran de la fusió del PSAN-Provisional amb l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (OSAN) de Catalunya Nord, es constitueix l'IPC, com així queda recollit a La lluita per la independència. En aquest opuscle, signat per l'IPC, es parla obertament de bastir aquell Poder Popular Català que tant s'havia teoritzat quan es debatia sobre la "violència revolucionària". És alhores quan apareix Terra Lliure i es desplega un moviment de masses format pel Moviment de Defensa de la Terra (MDT) i diferents organitzacions sectorials, entre les quals els Grups de Defensa de la Llengua (GDL) i altres plataformes en el camp ecològic i estudiantil.

Després vindria la repressió de 1992 i, passada una llarga travessia del desert, neix la CUP com a partit capaç d'aglutinar el moviment. És l'herència que ha deixat el PSAN-Provisional?

Primer va ser-ho l'MDT, i malgrat que el PSAN oficial va continuar amb la seva aposta per articular un front patriòtic amb altres partits, l'estratègia de combat s'ha mantingut com a vàlida per assolir les aspiracions nacionals i socials dels Països Catalans. En el si de la CUP, el testimoni actual és Poble Lliure, i fora d'aquesta organització, cal destacar l'impuls d'estructures d'unitat com la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD), la posterior Assemblea Nacional Catalana (ANC), on Blanca Serra, Carles Castellanos i altres dirigents van estar entre el nucli promotor, o la mateixa Intersindical-CSC, els fundadors de la qual també provenen d'aquest espai. Malauradament, encara hi ha una desmemòria interessada sobre l'aportació del PSAN-Provisional en la lluita independentista.