La generació que es rebel·la contra la fi del benestar europeu: radiografia de les protestes que sacsegen el continent

Madrid. París. Roma. Dublín. Atenes. Lió. Porto. Marsella. Barcelona. Bucarest. Belgrad. A Coruña. Milà. Lisboa. Els tendals blaus s'alternen al mapa europeu amb la fumera que desprenen els contenidors calcinats i la repressió policial. Els joves han pres els carrers de tot el continent per denunciar la crisi del capitalisme i posar en el centre els problemes que enfronta la seva generació, uns problemes -gairebé sempre- comuns als diferents països. Els preus desorbitats de l'habitatge i la pujada del nivell de vida, les mancances de l'educació pública, serveis bàsics que no donen resposta a les necessitats de la població. El teló de fons: la caiguda del benestar europeu. La bandera de les dotze estrelles ha deixat de ser garant de drets i igualtat social. Aquest còctel de fissures ha accelerat l'esclat de la Generación Z.

"Les mobilitzacions de les últimes setmanes no sorgeixen des d'un únic moment clau, sinó que són l'acumulació de lluites i organitzacions que defensen i treballen per fer front a la pèrdua de drets socials i a una cada vegada més creixent desigualtat social", argumenta Eduard Ballesté, professor de Sociologia a la Universitat de Barcelona."El context actual es caracteritza per un profund desajust entre les expectatives personals dels joves i les barreres que troben per desenvolupar les seves trajectòries vitals. Això explica que aflorin sentiments de descontentament, frustració i enuig de forma cada vegada més generalitzada", coincideix Albert Julià, també sociòleg a la Universitat de Barcelona. Quin ha estat el detonant perquè explotessin ara els joves europeus? Què tenen en comú totes aquestes mobilitzacions? Quines són les diferències? Per on passen les respostes?

Les protestes europees i el seu punt de partida

La crisi de l'habitatge ha encès la metxa a Espanya. L'abans i el després el va marcar el desnonament de Maricarmen Abascal. La mateixa emergència habitacional va portar milers d'activistes a manifestar-se a Portugal, al ritme de Grândola Vila Morena, la cançó que va identificar la revolució que va posar fi a la dictadura lusitana el 1974. L'elevat cost de la vida va ser la gota que va fer vessar el got a Itàlia o Grècia. Les retallades en els diferents nivells educatius van impulsar les mobilitzacions a França Bèlgica Romania o Irlanda. I Sèrbia o Albània, a més, sumen a les seves reivindicacions la lluita contra la corrupció i la defensa de la democràcia. "Aquest tipus de manifestacions solen sorgir al voltant de qüestions locals i fins i tot bastant específiques, però el que veiem aquí és que han anat adquirint progressivament un potencial transnacional i tenim diversos elements que les uneixen malgrat la distància física", defensa Ilaria Pitti, professora de Sociologia i investigadora en joventut i moviments socials a la Universitat de Bolonya.

Itàlia és un dels països amb les taxes de desocupació juvenil més altes d'Europa. L'edat mitjana d'emancipació és quatre punts superior a la de la UE. La despesa militar ha augmentat un 15,8% des del primer Govern de Giorgia Meloni. I les inversions públiques per estudiant universitari estan 6.000 euros per sota de la mitjana de l'OCDE. "L'actual onada de mobilitzacions s'ha d'interpretar en el marc d'un procés de marginació i precarietat social de les noves generacions italianes, fruit de polítiques econòmiques, laborals i socials que en els últims quaranta anys han erosionat progressivament les possibilitats de vida en el present i les perspectives de futur dels joves de tot el país", continua Ilaria Pitti.

França, Bèlgica o Irlanda posen el focus aquests dies en la redistribució de la riquesa i el deteriorament dels serveis públics, especialment, l'educació. El nombre d'universitaris becats ha caigut en els últims deu anys en el primer dels tres països i desenes de places docents segueixen sense cobrir pel Govern de l'Elisi. Emmanuel Macron, paral·lelament, contempla retallar diners d'aquestes partides i destinar-los a Defensa o Seguretat. Les matrícules s'han encarit gairebé 400 euros a les universitats belgues i el finançament també tenia aspectes de disminuir abans de l'inici del curs a Dublín. "Els sindicats d'estudiants van organitzar marxes de carrer i van aconseguir cert impacte en l'assignació pressupostària. El Govern va baixar les taxes acadèmiques", assenyala Mary Murphy, professora de Sociologia a la Maynooth University d'Irlanda. La també experta en seguretat social i l'Estat del benestar recorda que "l'habitatge i el cost de vida són de la mateixa manera qüestions de gran preocupació" al país, tal com evidencien les dades del Consell Nacional de la Joventut d'Irlanda.

Portugal i Grècia van seguir l'estela d'Espanya i van sortir als carrers per denunciar la precarietat laboral de les noves generacions i les conseqüències d'un mercat de l'habitatge embogit. La renda bruta dels joves portuguesos ha crescut un 5% en els últims 15 anys, mentre que el preu mitjà de l'habitatge al país veí ha augmentat en l'última dècada un 180%, "tot un rècord" en el conjunt de la UE. "El rerefons més general de tot el que observem és el fet que les nostres democràcies, en lloc de corregir les injustícies intergeneracionals, les han estat reforçant de manera sistemàtica. La situació dels joves adults portuguesos s'ha deteriorat de forma molt acusada en els últims anys", adverteix Pedro Magalhães, politòleg i investigador sobre opinió pública i comportament electoral a l'Institut de Ciències Socials de la Universitat de Lisboa.

Els denominadors comuns de la situació actual

Els carrers de tot el continent debaten aquests dies quin tipus de model de societat volen construir i evidencien una ruptura generacional amb el contracte social de la UE joves que s'estan manifestant s'han socialitzat entre la crisi del 2008, la pandèmia i la inflació; han vist com l'accés a l'habitatge empitjorava any rere any. El detonant ha estat diferent a cada país: retallades educatives, desnonaments de persones vulnerables, pujada de les taxes universitàries. Però el que comparteixen totes les mobilitzacions actuals és una reivindicació de drets i recursos que tradicionalment s'havien associat a l'Estat del benestar”, destaca Albert Julià. El sociòleg considera que al mateix temps "assistim a un increment dels discursos i del poder de l'extrema dreta", que qüestiona part dels pilars d'aquest contracte social. Per això, insisteix, no només es pot parlar d'un "descontentament" generalitzat, sinó que convergeix amb "la preocupació per preservar recursos públics que es poden veure més amenaçats en el futur".

El que defineix la situació actual és, d'una banda, l'accentuació de les problemàtiques socials derivades de la desigualtat. I, d'altra banda, la perspectiva social d'un horitzó que genera poca esperança per a totes les generacions més joves: crisi que se solapen i no tenen fi, una escalada bel·licista i militar que vol produir-se a costa de les classes treballadores, un creixement de discursos totalitaris i d'extrema dreta...", continua Eduard Ballesté. El professor sosté a més que aquesta ona de mobilitzacions pot servir per a visibilitzar que “dins del model neoliberal en el qual vivim no es poden produir escenaris de benestar i igualtat social per a tots els ciutadans”, i lamenta la perspectiva de “un futur cada vegada més polaritzat on uns pocs acumulen privilegis enfront d'una majoria cada dia més empobrida”.

Aquesta és una tesi que també subscriuen les veus internacionals consultades per Público primer element que uneix totes aquestes protestes és la mobilització explícita de grups generacionals, en particular, l'anomenada Generació Z. Això pot contribuir a la construcció d'una identitat col·lectiva capaç de traspassar les fronteres nacionals. El segon és la forta desconfiança cap a les respostes ofertes per les institucions polítiques estatals i europees, cap a les promeses del sistema econòmic neoliberal que és incapaç de donar resposta a problemes de caràcter col·lectiu", indica la professora Ilaria Pitti. "Irlanda és una mena d'excepció en l'actual mapa de mobilitzacions perquè aquí segueix viva la idea que les economies han de generar benestar i igualtat social, una idea que s'ha enfonsat a Europa. Els joves no s'estan rebel·lant encara i caldria preguntar-se per què no passa, quan les dades evidencien una escassa inversió en serveis públics que té efectes per a les noves generacions", matisa la sociòloga Mary Murphy.

La "representativitat" i la falta de solucions

Espanya també té un escenari una mica diferent, almenys, en termes estadístics. Les dades macroeconòmiques són positives. L'atur juvenil està en nivells relativament baixos -per als estàndards nacionals- i l'evolució dels salaris tampoc ha estat especialment desfavorable. La ràbia i el descontentament que recorren els carrers tenen una altra explicació. "Aquests indicadors a priori positius contrasten amb la pèrdua de poder adquisitiu derivada de l'encariment del cost de la vida i les dificultats en l'accés a l'habitatge", defensa Albert Julià.

Les veus consultades per aquest diari no tenen clar quin pot ser l'antídot per calmar les aigües a Europa, però denuncien la falta de "representativitat" dels joves i els problemes que això suposa a l'hora de buscar solucions mínimament eficaces. "Aquestes mobilitzacions estan reunint joves polititzats amb altres amb postures que encara no han estat del tot definides. Els dos sectors s'enfronten als mateixos problemes de fons i perceben una forta distància amb les respostes que ofereixen les institucions", destaca Ilaria Pitti. Pedro Magalhães, per la seva banda, sentencia: "Els joves tenen cada vegada menys pes en l'electorat i la pròpia classe política està envellint. La conseqüència d'això són polítiques clarament esbiaixades des del punt de vista generacional".