Entrevista a Entrevista a Gerardo Pisarello, dirigent de Comuns"El Front Ampli ha d'incorporar tothom, també Podem"

Gerardo Pisarello (Tucumán, Argentina, 1970) exercia, fins a la recent dissolució de les Corts, com a secretari primer de la Mesa del Congrés. El seu futur polític proper està, però, lluny del soroll de l'M-30. El candidat de Comuns a les municipals de Barcelona atén Público 48 hores després de l'avançament electoral anunciat, aquest dilluns, pel president del Govern i enmig de les negociacions per configurar les llistes del nou Front Ampli, amb la incorporació de Podem encara en l'aire. La seva companya de partit i predecessora a l'ajuntament, Ada Colau, és, per Pisarello, un dels noms "que podrien ajudar que aquest Front Ampli acabi de quallar". Un front que, insisteix el que va ser diputat, ha d'incloure "a tothom" i apostar per un "lideratge coral", aprofitant un dels principals actius de l'esquerra: la seva diversitat.

Hem conegut, aquest dimarts, que el TC ha avalat l'aplicació de l'amnistia a la malversació del procés. Una decisió judicial que obre la porta, després de gairebé nou anys d'exili, al retorn del que va ser president de la Generalitat, Carles Puigdemont. Com valora aquesta decisió?

Hauria d'haver arribat abans. Aquest retard és producte d'una aberració jurídica, d'una invenció del Tribunal Suprem. Aquest que el Partit Popular es vanagloria de controlar per la porta del darrere i que va impedir que s'apliqués abans una llei aprovada per la majoria del Congrés i que ens hauria permès evitar que aquesta judicialització de la política es prolongués tant. Per això, el primer és lamentar el paper de determinats sectors del poder judicial a l'hora d'intervenir en qüestions aprovades democràticament. En segon lloc, celebro que el president Puigdemont pugui tornar. Celebro que l'amnistia s'apliqui de manera plena, com s'hauria d'haver fet fa molt de temps amb totes les persones que van ser perseguides.

Lamento també que Carles Puigdemont torni en un moment en què el seu partit, Junts, s'està convertint en el còmplice del PP i Vox a l'hora d'aprovar mesures antisocials no només en matèria d'habitatge, sinó també, per exemple, en matèria laboral. Durant un temps Junts era un partit que votava al Parlament de Catalunya mesures progressistes amb les forces d'esquerra i ara, aquest Junts amb el qual es produeix el retorn de Puigdemont, ens recorda molt a la vella Convergència. Una Convergència que s'entenia amb el Partit Popular d'Aznar, amb el Partit Popular de Rajoy, que aplicava retallades, privatitzava serveis públics i, bàsicament, es posava al servei de la gran patronal catalana. Per tant, és un sentiment ambivalent.

Allunyant el zoom a l'esfera nacional, començàvem la setmana amb l'anunci de l'avançament electoral. Ha enxampat la convocatòria d'eleccions desprevinguda l'esquerra? Almenys l'espai del qual forma part, aquest nou Front Ampli que segueix, de moment, sense candidat conegut i amb una marca filtrada oficiosament a través de la premsa.

És veritat que no ens esperàvem que es precipitessin tant aquestes eleccions generals, però comptàvem que era possible. Amb el que no comptàvem és amb aquest fet meravellós que ha estat la irrupció en moltíssimes ciutats de tot l'Estat d'aquesta joventut reivindicativa i compromesa. Aquesta joventut a la qual s'estigmatitzava dient que no estava compromesa amb la política, que era una generació perduda i que, de sobte, ha irromput en moltíssimes ciutats, acampant i mobilitzant-se amb molta força i determinació en defensa d'un dret bàsic com és el dret a l'habitatge i assenyalant els grans rendistes.

Aquesta irrupció del carrer ho ha canviat tot i ens obliga a tots a anar més ràpid. A les forces d'esquerres que veníem treballant per construir alguna cosa digna a l'esquerra del Partit Socialista ens obliga a completar la tasca i intentar posar-nos d'acord el més ràpid possible. Al Govern i al Partit Socialista els obliga a entendre que, en una setmana, el carrer ha fet el que no han volgut fer en mesos i en anys: atrevir-se a posar mesures valentes sobre la taula en matèria d'habitatge. Les eleccions es produiran en un context de convocatòria d'una vaga general, una cosa inèdita que expressa la presa de consciència de sectors importants de la societat del perill que tornin a governar-nos els sectors reaccionaris i neofranquistes. Per tant, entrem en un escenari trepidant, però cal estar preparats i amb l'oïda i els peus molt a prop del carrer.

El que necessitem són lideratges corals, perquè les nostres forces són molt plurals i tenim gent valuosíssima

Creu que aquest context de mobilització social afavoreix les forces d'esquerres tot i venir de vuit anys de governs de coalició progressista? Seran aquestes eleccions una mena de plebiscit sobre l'habitatge?

Jo, com molta altra gent, pertanyo a un espai polític que es nodreix bàsicament del que van ser les mobilitzacions contra la gran crisi capitalista del 2008. El que nosaltres anomenem el 15M era una resposta a aquella crisi financera que va ser una autèntica crisi estafa. Gràcies a això moltíssimes persones que no veníem de la política institucional vam arribar a governar ciutats i a tenir una presència al Congrés dels Diputats. Però crec que aquesta onada s'estava tancant, estava decaient. I, quan tens governs de coalició però no hi ha una mobilització forta al carrer, moltes mesures no poden avançar el que haurien d'avançar. Jo celebro moltíssim que s'hagi produït aquesta irrupció mobilitzadora als carrers que ens dona molt oxigen per fer coses que no s'han pogut fer durant aquests anys. Primer per la resistència del PSOE i, en aquest segon mandat, per l'oposició ferotge i indecent de les dretes radicalitzades del PP i Vox.

Amb aquest moviment que s'ha produït als carrers s'instal·la un moment diferent i tan important que ja ha donat lloc a una vaga general, cosa que el 15M no va produir de manera immediata. Són aquestes coses de la història que de vegades semblen impossibles i, de sobte, quan ningú s'ho espera, apareixen. El que hi ha al carrer és una mobilització molt transversal de gent de diferents sectors socials que està patint un problema sobretot en matèria d'habitatge. Gent segurament amb afinitats ideològiques diferents i que marcarà els temps que vindran. No solament, repeteixo, per a les esquerres, sinó per al conjunt del sistema polític. En aquests carrers hi ha gent jove i gran que potser eren votants de Vox, del Partit Popular o de Junts i que, davant d'un tema com el de l'habitatge, demanen solucions i que siguin solucions valentes. Solucions que passen per intervenir el mercat, que és una cosa que semblava impossible de fer i ara està sobre la taula.

Qui hauria de liderar aquest nou Front Ampli? Sonava aquests dies com una de les favorites la ministra de Sanitat, Mónica García, però sembla que ha cobrat força en les travesses el nom d'una de les seves companyes de formació, l'exalcaldessa de Barcelona Ada Colau.

Una cosa òbviament és el carrer i l'altra són les urnes. El que hem d'aconseguir els partits que ens situem a l'esquerra del PSOE i que estem defensant aquesta idea de Front Ampli és traduir de la millor manera possible el que el carrer està plantejant. I aquest carrer jo crec que té dos elements. D'una banda està col·locant clarament al centre el tema de l'habitatge o els salaris dignes, però, d'altra banda, és també profundament antifeixista. Els cants antifeixistes tenen ara un paper que al 15M no van tenir. Potser perquè les dretes s'han radicalitzat en aquests últims anys al món sencer, amb Trump al capdavant, d'una manera descarnada. En qualsevol cas, si al carrer, des de la CGT, la UGT i CCOO fins als Sindicats de Llogateres, es posen d'acord per fer una vaga general, com no aconseguirem nosaltres posar-nos d'acord al voltant d'un programa de mesures valentes en l'àmbit de l'habitatge, del treball, de la defensa de la pau o contra el rearmament?

La figura del Front Ampli creiem que és una figura interessant per a això, però ha de ser un Front Ampli que de veritat incorpori tothom. Que incorpori les forces que, en aquest moment, estem dins però també les que estan fora, com Podem. La nostra posició és defensar que tothom hi ha de ser. És veritat que anem a contrarellotge, però cal treballar per a això, sabent que el que es necessita aquesta vegada són lideratges absolutament corals. Primer perquè la composició de les nostres forces és molt plural i segon perquè en totes les forces hi ha gent valuosíssima.

És clar, em preguntes pel cas de Catalunya, de Barcelona i Ada Colau i no ho puc amagar. Crec que, en un moment en què el tema de l'habitatge i de la valentia en la gestió estan al centre, sumat a altres temes com el feminisme o la defensa de les persones migrants, per a mi Ada Colau és un dels noms que segurament podria ajudar que aquest Front Ampli acabi de quallar. Però també depèn del que ella decideixi finalment i del fet que, com ella diu, s'aconsegueixi que totes les forces puguin estar unides i aquest Front Ampli sigui el més obert possible.

Vostè ha estat un dels grans defensors de construir un front ampli que inclogui totes les esquerres sobiranistes i estatals. Podem ha posat sobre la taula una proposta per articular aquesta candidatura a través d'unes primàries obertes el 14 i el 15 d'octubre. Què li sembla a Comuns aquesta proposta? Participaran en aquestes primàries?

Crec que no s'ha de descartar cap via. Jo soc candidat a l'alcaldia de Barcelona i vaig passar per unes primàries dins del meu propi partit per ser-ho. Per tant, crec que no cal descartar aquesta via. El que sí que cal fer és prioritzar la via que faciliti que es produeixi l'acord. Crec que la gent el que ens està demanant, sobretot, és que hi hagi un acord, que ens entenguem. Sabent això, cal posar-se a treballar, perquè anem ja a contrarellotge. Les dates són les que són i crec que el que cal prioritzar és això: que l'acord pugui efectivament produir-se i que estiguin tots els noms que han d'estar. En tots els espais hi ha dirigents, homes i dones, de primer nivell.

Quin feedback reben de la resta de forces que integren el grup de Sumar al Congrés: Compromís, CHA o MÉS?

Jo crec que s'està avançant més del que sembla. El carrer està creant les condicions que ens obliguen a avançar. Per exemple, posant sobre la taula la possibilitat que s'aprovessin aquests dos reials decrets llei en matèria d'habitatge. Era una cosa que li veníem demanant al Partit Socialista fa anys i alguns dels temes estaven pendents des de la legislatura anterior. I, de sobte, això es desferma. Nosaltres teníem moltes diferències sobre coses que ens agradaven i no ens agradaven del decret. Sabíem que calia anar més lluny, per exemple, en la prohibició de compres especulatives o en l'actuació davant els fons voltor. De sobte, els Sindicats de Llogateres, que també volien anar molt més lluny, ens diuen: “Cal votar aquests decrets. És el que tenim, votem i a seguir mobilitzant-nos a favor d'una vaga general". Aquí ens quadrem tots i em sembla que amb la unitat política ha de passar una mica el mateix.

Ara estem davant d'una situació límit, en què és molt el que ens juguem. En aquest moment les dretes reaccionàries —PP i Vox— estan molt fortes a les enquestes, però no podem donar per perduda aquesta batalla. Hem de mobilitzar l'electorat progressista i mostrar-li que és possible el que el carrer ens està dient, que és possible evitar que aquestes forces reaccionàries arribin al govern i que això passa inevitablement per buscar la unitat. Coneixent, fins i tot, quin és el sistema electoral que tenim, que penalitza anar separats a molts llocs. Per tant, l'objectiu després del que ha passat al carrer ha de ser trobar quines són les fórmules per fer-ho. S'està treballant en aquest sentit i soc molt més optimista ara del que ho era fa dues o tres setmanes.

Igual que el PP té l'alè de Vox al clatell, Junts sent el d'Aliança

Després de l'avançament electoral, decauen algunes mesures de les quals ha fet bandera durant la legislatura Sumar: la llei de nacionalitat per al poble sahrauí o la penalització de les teràpies de conversió. Altres antigues promeses de la legislatura es queden en un calaix: la derogació de la llei mordassa, la reducció de la jornada laboral o mesures estructurals en matèria d'habitatge. Quins són, per a vostè, els grans deutes d'aquesta legislatura?

Gairebé totes les que esmentes. T'escoltava enumerar-les ara i em produeix una gran tristesa i una gran ràbia no haver estat capaços d'arribar a acords per portar-les endavant. N'hi havia algunes que tenen a veure amb qüestions de canvis democràtics, com l'eliminació de la llei mordassa a Espanya. Em sembla importantíssim perquè és la defensa de la protesta ciutadana enfront de la seva criminalització. Em fa ràbia tenir pendent la reforma del poder judicial o alguns canvis estructurals en matèria d'habitatge que podríem haver adoptat molt abans, però crec que, ara mateix, més que lamentar-nos, hem de crear les condicions per demostrar que no és inevitable que el PP i Vox arribin al govern i que podem mobilitzar la gent treballadora per seguir sent aquest petit espai dins d'Europa. Podem sentir-nos orgullosos de la nostra història republicana i mostrar, no solament que podem resistir, sinó que podem oferir una alternativa esperançadora.

Aquests dos governs de coalició han fet moltes coses. O més que els governs, les majories parlamentàries. Només d'imaginar-me el que haguessin privatitzat, el que haguessin destruït dels serveis públics o el que haguessin dinamitat els salaris els governs del PP i Vox, ja em sembla que va ser important haver tingut dos governs de coalició que no van avançar en aquesta agenda destructora de drets. Evidentment ens vam quedar curts en algunes coses que calia conquerir i precisament perquè ens vam quedar curts la dreta va poder aixecar el cap. Perquè, si s'hagués emprès la reforma del poder judicial o s'hagués actuat contra el rendisme, segurament no tindríem les dretes tan fortes. Per això, jo celebro que ara s'anunciï una vaga general contra la patronal rendista i contra els capitals especulatius per posar-los un límit. Aquesta vaga em sembla que és una condició necessària perquè un nou govern progressista amb majories progressistes pugui escometre el que no es va fer en aquest temps.

Mirant de nou a Catalunya, el passat cap de setmana La Vanguardia publicava una enquesta que catapulta Aliança Catalana fins als 30 escons, igual que el PSC. Per què creu que l'extrema dreta catalana està creixent?

Primer vull dir que he vist, a més de l'enquesta d'Ipsos, una enquesta recent del CIS que va en un sentit totalment diferent. A la del CIS, les esquerres podrien tenir majories a Catalunya. Dit això, també penso que el fenomen de l'extrema dreta catalana és preocupant, perquè estem parlant d'una extrema dreta que no té accés directe, com sí que el tenen les extremes dretes espanyoles, al poder judicial o als cossos de seguretat, però que, en canvi, comparteix plenament els seus projectes econòmics, que passen, ja dic, per defensar les grans patronals i els sectors especulatius i fer de l'atac a la població migrant una eina per dividir i seguir precaritzant la gent treballadora. A Catalunya hi ha, a més, un moviment a la dreta de les dretes clàssiques. Per això lamento que, igual que el PP sent l'alè de Vox sobre el clatell, Junts sent el d'Aliança. Em sembla que és un error intentar assemblar-se a Aliança, perquè això no fa més que alimentar-la.

D'altra banda, les esquerres hem de treballar per reforçar tot el que hi ha al carrer. Les manifestacions que hi ha hagut aquesta setmana a Barcelona es van notar molt. Barcelona va estar totalment desbordada, semblava la Rosa de Foc del segle XXI. Jo estic molt content que això s'hagi produït i crec que a Catalunya tenim l'obligació d'anar configurant aquest esperit frontamplista que es tradueix en lluitar junts i juntes als carrers per la conquesta de drets. A lluitar contra els abusos que produeixen els acomiadaments arbitraris, contra els abusos que suposen els desnonaments, contra els abusos del poder privat i, al mateix temps, allà on sigui possible, arribar a acords electorals per tenir també més força a les institucions i afrontar l'ofensiva feixista. A més de fer els canvis estructurals que aconsegueixin que la gent no vegi en les forces reaccionàries una alternativa, que no es deixi portar pels cants de sirena xenòfobs, pels atacs a les dones, per la criminalització dels treballadors o dels sindicats, sinó que, per contra, vegi que aquesta unitat als carrers i a les urnes ajuda a millorar la vida de milions de persones.

Ada Colau podria ajudar que aquest Front Ampli quallés

De la política municipal a l'esfera nacional i de tornada a la política municipal. Per què ha decidit deixar Madrid i fer el pas per liderar la candidatura de Comuns a l'Ajuntament de Barcelona?

Primer, perquè sempre he estat un municipalista convençut. A Espanya, en general, els grans canvis polítics es van produir de la mà del municipalisme, que és la política de quilòmetre zero. És la política de la proximitat, la política del frec, la que es fa amb els teus veïns, amb la gent del teu barri i, per tant, és el lloc on la política transformadora, que creu en el poder de la gent, té més possibilitats d'expressar-se. Si fem memòria, la caiguda de la monarquia i l'arribada de la Segona República es van produir gràcies a unes eleccions municipals. La major expressió del moviment antifranquista van ser les eleccions municipals de 1979. El 15M va tenir també una expressió municipalista en la qual vaig tenir l'honor de participar i confio molt que, encara que les generals siguin primer, el municipalisme tingui, de nou, aquest paper transformador.

Si les eleccions generals van bé i s'aconsegueix derrotar les extremes dretes, el paper del municipalisme serà pressionar aquest nou govern de coalició progressista perquè vagi més enllà en els seus canvis, perquè compleixi amb el seu programa i, sobretot, perquè entengui que un veritable programa de canvi no pot tirar-se endavant si no es dota de recursos els municipis perquè enforteixin el seu autogovern. Si, per contra, guanyessin les extremes dretes, estic segur que els ajuntaments seran trinxeres de resistència, però també de creació d'esperança, com està passant als Estats Units amb les alcaldies de Nova York o de Seattle, que s'estan enfrontant a l'ICE i a Trump.

Va ser primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona entre 2015 i 2019. Quins van ser els principals èxits d'aquest govern municipal encapçalat per Ada Colau i quins els seus principals errors?

El que es va produir amb la irrupció del que anomenem les candidatures del canvi —una constel·lació de candidatures a Barcelona, a Santiago de Compostel·la, a la Corunya, a Pamplona, a Cadis, a València o al mateix Madrid— és que hi va haver un canvi de prioritats. Tots els pressupostos van girar de manera radical i es van dirigir als barris més humils de les ciutats. En matèria d'habitatge, jo estic orgullós d'haver pertangut a un govern que, sense tenir totes les eines competencials i tenint al capdavant un govern absolutament centralista i asfixiador dels serveis públics com era el govern del PP amb Cristóbal Montoro —ara assegut a la banqueta—, va posar ja sobre la taula moltes de les coses que cal fer en matèria d'habitatge. Per exemple, posar límits als fons voltor. També intervenir públicament perquè els ajuntaments puguin comprar habitatge abans que els fons o crear unitats antidesnonament perquè no hi hagi casos com els de Maricarmen.

Què va passar? Que quan un toca interessos econòmics tan assentats, ells responen a través del lawfare. Ens van posar 22 querelles. Actuen també a través de mitjans de comunicació i dels falsos mitjans per atacar la reputació de les persones que encapçalaven aquest canvi. Ens va tocar fer polítiques de transformació municipal en un Estat molt centralista i quan el neoliberalisme era molt fort al món sencer. Malgrat tot això, vam fer moltes coses que semblaven impossibles fins aleshores. A Barcelona, vam aconseguir impulsar la propietat cooperativa, on la mateixa ciutadania participava en la gestió dels seus habitatges i dels seus centres cívics. Per això per a mi és tan important que puguem derrotar les extremes dretes a l'Estat. Si tens un Estat a favor, que descentralitza competències cap als municipis, que dota de recursos els municipis, que ajuda a lluitar a favor del dret a l'habitatge i contra l'especulació, les possibilitats de transformació són més grans.

El Front Ampli ha de saber traduir el que el carrer està plantejant

L'enquesta de La Vanguardia assenyalava que el 75% dels enquestats considera que a Catalunya hi ha un nombre "massa alt o molt alt" d'immigrants. Més del 70% arribava a vincular la immigració amb l'estat dels serveis públics, la crisi de l'habitatge o la seguretat als barris. Com s'ha de moure l'esquerra en aquest marc?

L'esquerra ha d'oferir a la gent polítiques de transformació social, però també polítiques que li donin seguretat. És clar que s'ha de parlar de seguretat. Jo soc el primer que dic que a Barcelona, si soc alcalde, seré molt contundent contra les fonts de la inseguretat. No vull una ciutat on hi hagi ganivets, navalles i pistoles als carrers. Però tampoc vull ser un alcalde que permeti que hi hagi especulació, que és una de les grans fonts, si no la principal, d'inseguretat per a la gent que no sap si demà la faran fora de casa o si el seu fill podrà anar al mateix col·legi. Per tant, cal parlar de seguretat en un sentit ampli. Vincular la immigració amb la qüestió de la inseguretat sí que em sembla que és una cosa que no resisteix l'evidència empírica. Les persones migrants, igual que les autòctones, no són santes i, per tant, es produeixen fets de delinqüència tant entre persones autòctones com entre persones migrants. I si la situació econòmica és de fragilitat, pot accentuar-se.

En el que discrepo de Gabriel Rufián és que digui que les persones que venen de fora avui són els nous Vaquilla. Hi ha moltíssimes persones migrants que treballen en les cures, al camp o en el sector de la construcció aixecant l'economia catalana. L'economia catalana, igual que l'economia espanyola, no hauria crescut com ho ha fet si no hagués estat per la feina de les persones migrants. El problema que no tinguem serveis públics de qualitat no és que hi hagi migrants, el problema és que no estem invertint prou en la defensa dels serveis públics perquè totes les persones treballadores, siguin migrants o autòctones, tinguin serveis dignes. Aquest és el repte que tenim. Per això em sembla que és molt important col·locar el debat de classe al centre.

Les esquerres el que no podem fer és entrar en els marcs de les dretes que intenten presentar els migrants com a culpables del malestar de la situació de la resta dels treballadors, quan els autèntics culpables de la situació de la gent autòctona que va néixer a Barcelona, que és néta o besnéta de barcelonins, no són la gent migrant. Són, com dic, aquests fons d'inversió i especulatius que arrasen amb la ciutat i produeixen augments desorbitats del preu de l'habitatge. O aquests sectors econòmics que aposten exclusivament per un turisme desregulat, on es generen salaris precaris i que condemnen els treballadors del sector a viure en unes condicions horribles. Per tant, cal canviar el focus.

Quin paper creu que ha jugat en la normalització d'aquests discursos la crisi migratòria i humanitària que continua travessant, dos mesos després, la ciutat de Ceuta? Com valora la gestió que el Govern està fent de la crisi?

Ens sembla que el Govern va reaccionar tard davant del que s'estava produint. En part, va minimitzar el problema. És veritat que era difícil, perquè hi va haver una conjuntura en què diferents actors —el govern del Marroc amb el vistiplau de Trump i Netanyahu— van avalar el que s'estava produint. Hi va haver un element geopolític que, sens dubte, hi va influir. Però el Govern no va actuar a temps. Va haver-hi, per cert, una actuació bastant lamentable per part de la Unió Europea. Perquè no ens oblidem que la UE és la que està plantejant una política de fronteres que no es basa en la idea que la gent pugui arribar per vies legals i treballar en condicions, sinó en l'externalització del control de les fronteres a governs als quals se'ls encarrega pràcticament apallissar migrants i matar-los si fa falta. Mentrestant, les dretes vernacles s'han dedicat a atiar l'odi contra les persones migrants. Un senyor impresentable de classe alta i nebot d'un corrupte com Rodrigo Rato, el diputat de Vox José María Figueredo, va sortir a parlar fins i tot de la "caça" del migrant.

Tenim, a més, un deute amb el sud, amb Àfrica i amb Amèrica. Amb països on el colonialisme ha tingut una presència molt forta i dels quals, mentre no canviïn aquest tipus de relacions, la gent continuarà venint. Si la gent ve, ha de fer-ho per vies segures i ha de fer-ho podent acollir-se al dret d'asil. I, quan ja siguin aquí, sobretot si hi ha menors, hi ha d'haver un mínim de solidaritat pel qual cada territori, segons les seves disponibilitats i els seus recursos, es faci càrrec d'aquestes criatures. Ja no per una qüestió legal, sinó per una qüestió mínimament humanitària. També per raons demogràfiques: Europa necessita aquestes persones migrants. El que passa és que les necessita explotades, les vol precaritzades, les vol per utilitzar-les per dividir la gent treballadora. Aquest paper, que el facin les dretes extremes, que representen les patronals agràries, rendistes i els grans precaritzadors, el rebutjo plenament, però puc entendre-ho. Però quan veig que les esquerres s'acosten o coquetegen amb aquests discursos, la veritat és que em regira.

La monarquia és, també, el poder financer, la gran patronal, l'Església i alguns sectors de l'exèrcit i del poder judicial

El 2021, va publicar el llibre Deixar de ser súbdits. La fi de la restauració borbònica. Dimarts de la setmana que ve, els reis visiten Ceuta. Quin paper li sembla que continua jugant la monarquia a Espanya? Es poden donar les condicions per plantejar un referèndum monarquia-república?

Les esquerres que no són el PSOE i que hem tingut un paper important aquestes dues legislatures —Podem, Bildu, ERC, Comuns, IU, Sumar, Compromís...— tenim en comú que som forces d'esquerra republicanes, perquè el Partit Socialista té com dues ànimes. Jo sempre he pensat que la monarquia no és només una forma de direcció de l'Estat. La monarquia és, en part, el poder financer, la gran patronal, l'Església catòlica, sectors de l'exèrcit i sectors del poder judicial. Per tant, el republicanisme no és només l'absència de rei, sinó un projecte de democratització de la vida social, econòmica, cultural i política. Jo crec que aquesta continua sent la gran agenda de transformació en el conjunt de l'Estat. Això suposa enfrontar-te a poders que històricament han estat ferotges i que en un moment de la història ens van condemnar a més de 40 anys d'una dictadura genocida i criminal, però que, malgrat tot, no ens han vençut.

Aquest cicle que s'obre ara no és casual que comenci amb una gran manifestació republicana com és la d'aquests centenars de milers de joves que, als carrers, estan defensant el dret a l'habitatge digne perquè entenen que un habitatge digne, un treball digne i uns serveis públics dignes són símbols de llibertat. No hi ha llibertat si un ha de demanar-li permís a algú per poder viure, si ha de demanar-li permís a un gran tenidor perquè no el faci fora, si ha de demanar-li permís al patró per poder sobreviure, si ha de demanar-li permís a una Església per poder gaudir del seu cos o exercir la seva sexualitat com vulgui. Per tant, això em sembla que és l'agenda republicana i tinc moltes esperances que, i tanco amb el tema del carrer, aquestes mobilitzacions siguin un gran moment republicà que creixi i que inspiri altres processos semblants a la resta d'Europa.