L'Espanya diversa i mestissa que desafia el relat nacional de les dretes juga la final del Mundial

"El futbol si serveix per a alguna cosa és per integrar la societat (...), som exemple de la integració", va reivindicar Lamine Yamal abans del partit entre França i Espanya. L'avantsala: unes declaracions racistes en què Mariano Rajoy acusava Les Bleus de tenir a la banqueta massa futbolistes negres, prova -fefaent- del passat colonitzador de França al Camerun, Algèria, Togo, Costa d'Ivori o Mauritània.

Lamine Yamal és fill de pare marroquí i mare equatoguineana. El davanter va néixer a Esplugues de Llobregat (Barcelona), però va créixer i va viure des de petit al barri de Rocafonda (Mataró). El vestuari de la selecció espanyola el completen vuit catalans més, cinc bascos i un gallec; tres migrants de primera o segona generació, un defensor dels drets LGTBIQ+ i un negacionista de la crema solar, col·lega, a més, de Dani Desokupa. La Roja s'ha convertit en una mena de mirall de la societat espanyola, una societat diversa i multicultural, una societat que la dreta i l'extrema dreta s'entesten a negar. El Mundial de Fútbol, però, fa que les fílies i fòbies de l'entramat ultra quedin –almenys, temporalment- fora de joc.

"El futbol està completament inserit en la societat. Les tensions i la polarització també es veuen als estadis. El que passa aquí és que conflueixen diferents vies en suport a la selecció perquè pesa més la necessitat imperiosa de sentir-se guanyadors del Mundial. L'afició no fa -per tant- una anàlisi profunda de la procedència o els gustos de cada jugador", defensa Maria Cappa, periodista i coautora de També ens roben el futbol (Akal). "La gent aparca les batalles culturals i ideològiques en moments puntuals, com pot ser una competició internacional. Ho vam veure també quan Espanya va guanyar el Mundial de futbol femení el 2023. El masclisme, la xenofòbia i els discursos d'odi que promouen els partits polítics de dreta i extrema dreta tornaran a recalar més aviat que tard en l'àmbit esportiu", lamenta David Moscoso, catedràtic de Sociologia de l'Esport a la Universitat de Còrdova.

Relacionat amb aquest tema

Pedro Sánchez asistirá a la final España-Argentina del domingo en Nueva York

Sato Díaz / Miguel Muñoz

Espanya plurinacional als Estats Units

La banqueta espanyola compta amb jugadors de fins a nou comunitats diferents en un moment en què la contesa política està marcada -entre altres coses- pel debat sobre la plurinacionalitat de l'Estat. La final d'aquest diumenge coincideix a més amb la recent validació de la Llei d'Amnistia per part del TJUE. La Roja té nou catalans a la seva llista de convocats per a aquest Mundial, és a dir, un de cada tres membres de la selecció han nascut a Catalunya. Andaluia està representada amb Gavi, Fabián i Álex Baena. La Comunitat de Madrid amb Rodri i Marcos Llorente. El País Basc i Navarra sumen un total de cinc jugadors en l'alineació espanyola. El País Valencià i les Canàries envien -cadascuna- dos futbolistes. Extremadura és a l'onze amb Pedro Porro. I Galícia, amb Borja Iglesias.

"La dreta conservadora sempre ha volgut convertir la selecció en un instrument d'espanyolització, per normalitzar la presència del discurs nacionalista [espanyol] en territoris com Catalunya o Euskadi. I els aficionats més conservadors –els més exaltats amb les victòries de la Roja– han de lidiar –habitualment– amb una important contradicció: celebrar els èxits d'un equip que representa la plurinacionalitat que ells mateixos rebutgen”, defensa Ramón Usall, sociòleg i autor de Futbolítica y Fútbol por la libertad (Altamarea). Aquesta circumstància no és nova. El vestidor que va brodar la primera estrella a la samarreta d'Espanya l'integraven set catalans. La final es va jugar dos anys abans de la primera Diada multitudinària -la primera de vuit- als carrers de Barcelona." La ciutat era llavors l'epicentre de l'odi feixista a Espanya. La meitat dels convocats venien de Catalunya o eren al Barça. I el públic els aplaudia igual perquè el que prevalia era -com ara- la il·lusió de tornar amb la copa", recorda Maria Cappa.

La Roja, amb tres migrants al capdavant

Mariano Rajoy va exalçar fa uns dies l'"altíssim nivell" de la selecció francesa. "Això sí, sense francesos ", va matisar el que va ser president del Govern espanyol entre el 2011 i el 2018. Les declaracions van ser qualificades de "racistes" i "estúpides" per l'Executiu gal de Sébastien Lecornu. El popular no es va adonar d'un detall: 23 dels 26 convocats per Didier Deschamps han nascut a França. I va passar per alt una altra qüestió: el combinat espanyol té en el seu onze titular Aymeric Laporte y Lamine Yamal. El primer va néixer a Agen, però té ascendència basca -pels seus besavis- i va preferir vestir la samarreta de La Roja que la dels Bleus. Els pares del segon van arribar a Barcelona procedents del Marroc i Guinea Equatorial. Lamine Yamal va néixer i créixer a la perifèria -barris migrants- de la Ciutat Comtal. Espanya també compta en la seva alineació amb Nico Williams. La família de l'extrem basc, que va sortir de Ghana buscant un futur millor, va arribar a Bilbao de la mà de Càritas, després de travessar Burkina Faso, Níger o Algèria i travessar la frontera cap a Melilla. Nico i el seu germà Iñaki són dues de les estrelles de l'Athletic de Bilbao, un club que s'enorgulleix de fitxar futbolistes que hagin nascut o s'hagin format futbolísticament a Euskadi.

"La realitat multicultural que plasma la selecció representa ni més ni menys que la quotidianitat d'un món globalitzat", insisteix David Moscoso. "Espanya té cada vegada més jugadors que procedeixen d'altres països perquè així és l'evolució natural de les societats europees, no tindria sentit un equip en què no hi hagués cap persona migrant o racialitzada", coincideix María Cappa. L'Institut Nacional d'Estadística (INE) situa el percentatge de població amb nacionalitat estrangera al voltant del 14,6%. La proporció és pràcticament la mateixa al vestidor de La Roja. L'11,5% dels convocats per Luis de la Fuente per a aquest Mundial tenen arrels a França, el Marroc Guinea Equatorial o Ghana.

El que no reflecteix el combinat espanyol és la diversitat sexual i de gènere que caracteritza un país referent per al col·lectiu LGTBIQ+ com pot ser Espanya. El 7,3% dels homes espanyols es declaren obertament homosexuals o bisexuals, segons l'Enquesta Nacional de Salut Sexual del CIS. Aquest percentatge no té rèplica en l'onze de La Roja. I si la té, no és públicament coneguda. "L'homofòbia segueix pesant molt en el món del futbol. Els avenços socials no han assolit encara molts sectors retrògrads de la població i aquesta casuística no és més que una prova d'això", deixa anar Ramón Usall. "La selecció podria ser un mirall encara més gran de la societat espanyola si el futbol abandonés també els discursos masclistes i homòfobs", concorda David Moscoso. Borja Iglesias és l'únic dels 26 jugadors del combinat espanyol que s'ha pronunciat obertament a favor del col·lectiu LGTBIQ+. També va ser un dels escassos jugadors que va mostrar el seu suport exprés a Jenni Hermoso després del petó no consentit que li va fer Luis Rubiales després de la final en què la selecció femenina va guanyar el Mundial a Sydney. L'Audiència Nacional va confirmar el 2025 la condemna contra l'expresident de la Real Federación Española de Fútbol pel delicte d'agressió sexual.

Els silencis que ressonen a la grada

Les fonts consultades per aquest mitjà reconeixen que futbol i política "sempre han estat connectats", per molt que els jugadors poques vegades opinin sobre qüestions socials o vulguin fer pública la seva ideologia. Unai Simón va qüestionar l'octubre del 2025 la censura de la FIFA per un homenatge de Athletic Club a les víctimes de l'apartheid i el genocidi a la Franja de Gaza Lamine Yamal també va treure la bandera palestina en la celebració de la Lliga que va guanyar aquesta primavera el FC Barcelona. I Nico Williams o Borja Iglesias han fet declaracions en contra de la massacre del Govern d'Israel. El silenci -amb tot- segueix ressonant a la grada més enllà de la causa palestina. "Les xarxes socials han permès que els jugadors puguin expressar-se sense intermediaris que manipulin o tergiversin les seves paraules. Això és producte de la descontracturació de la societat. El problema és que molts temes segueixen sent tabú en ple 2026", adverteix Maria Cappa. "Els interessos comercials frenen moltes vegades les postures explícitament polítiques, impedeixen que un futbolista parli dels preus de l'habitatge, defensi el dret a l'autodeterminació o denunciï les desigualtats socials", continua Ramon Usall.

La salut mental és una altra de les grans oblidades als vestidors, també al d'Espanya. Ferrán Torres és l'únic jugador que ha reconegut públicament haver superat una depressió arran de les crítiques que rebia dins i fora del camp. Els jugadors de futbol tampoc parlen en excés dels seus orígens humils, els seus problemes personals i els seus interessos acadèmics. La Roja té aquí les seves pròpies excepcions. Fabián va assegurar en múltiples entrevistes que se sentia "orgullós" de la feina de la seva mare com a netejadora. I li va demanar que es retirés del mercat laboral quan va començar a guanyar diners. Cucurella va explicar per la seva banda com viu la criança d'un dels seus fills, diagnosticat amb autisme. I Rodri va parlar sense embuts de com va compaginar els seus inicis en el futbol amb el grau Administración i Direcció d'Empreses (ADE). L'altra cara de la moneda porta el rostre de Marcos Llorente. El lateral dret ha protagonitzat desenes de polèmiques per les seves declaracions en contra de la ciència i a favor de la sobreexposició solar o per fotografiar-se al costat de l'agitador ultra Dani Desokupa. La viva imatge de la selecció com a retrat d'un país en el qual conviuen negacionistes i científics, discursos racistes i persones migrants, manifestacions pels drets humans i defensors del règim sionista, famílies amb consciència de classe i multimilionaris sense escrúpols.

L'altre marcador de l'Espanya-Argentina

La casualitat ha volgut que Espanya i Argentina s'enfrontin a la final del Mundial que se celebra aquest diumenge a Nova York. Pedro Sánchez acudirà a una trobada en la qual no hi serà Javier Milei, però sí que compartirà seient amb Donald Trump. L'altre partit no es juga al camp. I contraposa dos models diferents de fer política, un progressista i un altre neoliberal i d'extrema dreta. "Milei vol utilitzar la victòria argentina per tapar les misèries i els problemes econòmics del país, la mala gestió i la venda de terres argentines al millor postor. I Sánchez busca encomanar la seva imatge de l'eufòria col·lectiva d'un potencial triomf. El que passa és que l'emoció del que guanyi pesarà més que les anàlisis polítiques i segurament s'ignorin certes lectures que serien súper valuoses, fent gala de la premissa de no barrejar futbol i política que és paradoxal i absolutament errònia", reivindica María Cappa.

David Moscoso acaba en canvi amb una reflexió menys interpretativa i recordant els vincles entre dos pobles germans: "La batalla serà al terreny de joc i entre dues seleccions que no només han estat campiones, sinó que històricament han estat amigues".