Escalar la tensió fins al límit: l'estratègia de Vox per degradar el debat democràtic

Antonio Scurati recull en el seu llibre M: El hijo del siglo (Alfaguara) els primers passos de l'estratègia política de Benito Mussolini. El futur dictador creix a base de discursos violents, intimidació cap als seus adversaris i certa teatralitat al Parlament de Roma. El feixisme converteix la Cambra en un espai progressivament contaminat per la violència, no només verbal i fins i tot física, sinó sobretot simbòlica. No irromp de cop destruint la democràcia, sinó que la degrada des de dins, i el Parlament és un dels escenaris perfectes per escenificar aquest enviliment. "En presència de tot el poble italià, assumeixo la responsabilitat política, moral i històrica del que ha succeït", arriba a proclamar el mandatari italià un 3 de gener de 1925 per justificar l'assassinat del líder socialista Giacomo Matteotti. Una altra escena, ja a Espanya, que posa en escac la democràcia té lloc el 23 de febrer de 1981. Antonio Tejero irromp a la tribuna d'oradors del Congrés per cridar: "Quieto todo el mundo!". I des d'allà dispara al sostre. Els gairebé quaranta esvorancs de les bales segueixen a la coberta de l'hemicicle de la Carrera de San Jerónimo de Madrid.

El moment històric i polític és per descomptat un altre. Però l'escenografia és semblant. José María Sánchez va accedir a la part alta de la tribuna –salvant les distàncies– aquest dimarts al Congrés. El diputat de Vox va pujar a l'estrada, just on hi ha la Mesa, per "increpar una lletrada" i instants després "intimidar" el vicepresident primer, el socialista Alfonso Rodríguez Gómez de Celis, que en aquell moment presidia la Cambra i per tant representava la tercera autoritat de l'Estat. Els tres tocs d'atenció no van servir de res. El parlamentari va seguir amb les seves protestes. L'envestida va tenir lloc entre crits de "criminal", "assassí" i "fora, fora".

José María Sánchez és magistrat en excedència i no ho podem passar per alt

L'extrema dreta no és una principiant en aquest tipus d'incidents. I tampoc José María Sánchez. La violència verbal i física porta mesos damunt de la taula." Pedro Sánchez, fill de puta". "Marlaska, marieta". I "Puigdemont a la presó". Aquests són alguns dels càntics que van ressonar pels voltants de Ferraz durant les primeres protestes contra l'amnistia, entre finals de 2023 i principis de 2024. Ayuso va encunyar al mateix temps el seu "m'agrada la fruita", una genuïna manera de dir-li "fill de puta" al president del Govern espanyol. Ho va utilitzar des de llavors en nombroses ocasions –algunes, des de l'Assemblea de Madrid–. Els atacs també s'han succeït contra les seus dels diferents partits polítics, això sí, amb un clar desequilibri cap al costat esquerre del tauler: nou de cada deu actes vandàlics tenien com a objectiu -el setembre de l'any passat- alguna delegació del PSOE, Esquerra Unida, Podem, BNG o EH Bildu.

"Aquest tipus d'incidents demostren el diferent barem utilitzat pels partits conservadors respecte a la idea d'institucionalitat i formalisme. L'extrema dreta acostuma a forçar els límits de manera reiterada fins que aconsegueix normalitzar i modificar tant els marcs com l'escenari de joc", arranca Aida Vizcaíno Estevan, professora de Sociologia a la Universitat de València. "L'extrema dreta i una part de la dreta tradicional es mouen en espais obertament postdemocràtics, no proposen un règim autoritari pròpiament dit, però desconfien del sistema i aspiren a limitar els efectes de l'Estat de dret. José María Sánchez és magistrat en excedència i no ho podem passar per alt. El que va fer va ser una escenificació del que molts jutges intenten fer cada dia: limitar la sobirania política popular des de les seves sales atacant al Govern i als partits d'esquerres", deixa anar César Rendueles, sociòleg i autor de Redes vacías: tecnología catastrófica y el fin de la democracia (Cuadernos Anagrama).

La violència, senyal d'identitat de l'extrema dreta

L'episodi d'aquest dimarts ha estat un "salt qualitatiu i quantitatiu" en l'espiral de crispació i violència verbal que impregna el debat polític a Espanya des que Pedro Sánchez va tornar a ser investit president del Govern espanyol. Aquesta és una reflexió que comparteixen gairebé tots els experts consultats per Públic, però també el mateix Gómez de Celis." El que ha succeït ho emmarco en el que podem anomenar la ideologia violenta de l'extrema dreta. El primer pas d'aquest corrent ideològic sol ser la violència verbal que venim denunciant des de fa molt de temps. I més aviat que tard acaba desembocant en violència física. Vox intenta imposar la seva voluntat per sobre de totes les normes, lleis, usos i costums", declara en una conversa amb Públic el vicepresident primer del Congrés.

"Aquest tipus d'actituds no deixen de ser un pas més en el procés de degradació de les institucions i de la democràcia representativa", insisteix el professor de comunicació política Carlos A. Scolari, per després advertir de les conseqüències d'un possible efecte Streisand." L'extrema dreta repetirà i escalarà en aquesta direcció si veu que els seus atacs tenen repercussió. El que hem de fer és penalitzar-los, però sense convertir-los en la notícia del dia, perquè això és precisament el que busquen", sentencia. Les formes no són noves. I el fons tampoc." Les estratègies de mobilització de l'extrema dreta tenen a veure -des de fa molt de temps- amb la fustigació, l'amenaça i la violència", insisteix César Rendueles.

La professió política comença a impregnar-se d'una mena de plus de perillositat i tensió

Marta Fraile, investigadora i vicepresidenta de l'Institut de Polítiques i Béns Públics del CSIC, coincideix amb aquesta tesi i assegura que "el que vam veure aquesta setmana suposa un pas més en el desprestigi de la política", un desprestigi que fa "més difícil" el dia a dia dels que es dediquen a representar la ciutadania."Les regles del joc desapareixen i la professió política comença a impregnar-se d'una mena de plus de perillositat i tensió que fa que per ocupar aquests càrrecs necessitis tenir la pell ben gruixuda i ser una persona aguerrida. Això pot expulsar de l'àmbit polític a persones absolutament capaces que no estan disposades a suportar actituds violentes i agressives. I les que decideixen fer un pas enrere són gairebé sempre les dones", apunta la també la professora.

El PP i Vox, callats davant les "intimidacions"

El PSOE va impulsar un dia després de l'agressió una declaració institucional per condemnar i rebutjar els fets, una declaració que finalment no ha aconseguit ser llegida en el ple per la negativa a signar la declaració de PP, Vox i UPN. "Encarar-se físicament amb els serveis jurídics de la Cambra i desoir reiteradament a la Presidència vulnera el reglament. Però fer-ho des de la pròpia tribuna presidencial, a escassos centímetres del president, atempta a més contra la dignitat d'aquesta institució", diu el text que sí que han signat Sumar, ERC, Junts, PNB, EH Bildu i els integrants del Grup Mixt -Podem, BNG, Compromís i Coalició Canària-. Quines conseqüències té a efectes pràctics el rebuig de la dreta i l'extrema dreta a recolzar aquesta proposta?

"Vull pensar que el PP comparteix gran part del que denunciem, però està lligat a Vox, sap que dependrà de l'extrema dreta per arribar a qualsevol Govern. Això és el que fa que –formalment- no puguin recriminar l'actitud de José María Sánchez", sosté Gómez de Celis. El vicepresident del Congrés diu haver rebut "trucades i missatges" de diputats del PP després de l'altercat d'aquesta setmana, tots ells en privat. "Els populars no estan disposats a condemnar en públic els fets per pura estratègia política. Fer-ho seria reconèixer que determinats càrrecs –i socis- han trencat la barrera del respecte i la convivència", considera la investigadora Marta Fraile.

La complicitat de molts mitjans i pseudomitjans també juga en aquesta equació un paper fonamental." L'incident posa de manifest la doble vara de mesurar utilitzada pels partits conservadors respecte a la idea d'institucionalitat i formalisme. La irrupció generalitzada de partits d'esquerres va comportar -fa anys- noves maneres de vestimenta, actitud o llenguatge que van omplir pàgines de diaris i hores de televisió. L'acte de violència verbal, física -per la invasió de l'espai personal- i simbòlica -per la transgressió de l'espai institucional- d'aquest dimarts no ha generat excessiva polseguera. La reconceptualització de la formalitat i aquesta falta de soroll mediàtic fan que l'incentiu de PP i Vox per condemnar el succeït es redueixi per complet", apunta la sociòloga Aida Vizcaíno Estevan.

Del 'clic' i les xarxes als plens del Congrés

El to aspre i els discursos intimidatoris fa mesos que circulen per Internet, no només a Espanya, també a l'Argentina, Itàlia, Hongria o els Estats Units. El blanc fàcil solen ser els col·lectius històricament incòmodes i vulnerables: dones, sindicats, persones migrants o LGTBIQ+. Els adversaris polítics i els qui ocupen càrrecs públics -no obstant això- comencen a situar-se cada vegada més en el centre de la diana. José María Sánchez va ser expulsat d'una sessió plenària del Congrés fa cinc anys, després de cridar "bruixa" a la diputada socialista Laura Berja. Vox va amenaçar a principis de febrer de fer fora "a puntades de peu" el president de RTVE, José Pablo López "Els espanyols estaran desitjant que entrem amb motoserres i amb llançaflames [a la corporació pública]", va vociferar el diputat Manuel Mariscal durant una compareixença al Senat. I aquesta mateixa setmana, un altre parlamentari del partit va fer una crida a "combatre, fins i tot amb violència, l'aberració moral de l'avortament i l'eutanàsia" durant un debat a l'Assemblea de Múrcia. Vito Quiles, Bertrand Ndongo, Dani Desokupa i un llarg historial d'agitadors ultra, i grups neonazis, fan mentrestant la feina bruta i inciten a la violència des dels seus canals de Telegram, X o Instagram. Com han saltat aquests comportaments de les xarxes socials als carrers i parlaments?

"L'anonimat ha permès traspassar fronteres i tolerar insults, vexacions i faltes de respecte en els entorns digitals. El fet que aquest tipus d'actituds s'hagin convertit -pràcticament- en norma va creant una nova lògica per la qual es passa de l'anonimat de les xarxes socials al cara a cara de forma gairebé desapercebuda i fins natural", denuncia Marta Fraile. César Rendueles posa el focus igualment en la "normalització de l'assetjament" i les agressions en "espais il·liberals", tant en la vida real com en els cercles online. I acaba amb una reflexió: “L'aposta per la violència forma part d'un intent de crear una sensació d'amenaça, por i rancúnia que et faci desconfiar de les institucions democràtiques i et porti al mateix temps a buscar lideratges forts capaços de protegir-te. Lluitar contra la violència és, per tant, lluitar contra el feixisme”.