Els agressors sexuals amb diners evitaven la presó: així quedaven impunes els abusos a menors en el franquisme

Entre 1965 i 1976, a la presó de Burgos només hi va haver un pres condemnat per abusos deshonestos a una menor, quan les diligències relacionades amb aquest delicte als jutjats de la província van rondar el centenar. "El motiu era que el Codi Penal del 1944, que va estar en vigor durant tota la dictadura, establia que les agressions sexuals contra menors eren susceptibles de perdó per part de les víctimes, dels seus pares o dels seus representants legals a canvi d'una compensació econòmica", explica Octavio Granado, que ha investigat la impunitat de les agressions sexuals contra els menors, gairebé totes elles dones.

Els casos denunciats acabaven sense judici ni condemna, ja que "els jutges podien rebutjar el perdó, però no ho feien mai, cosa que era espantosa", de manera que s'extingia la responsabilitat penal. Granado, que va ser senador i va exercir en dues ocasions com a secretari d'Estat de la Seguretat Social, sosté que el sistema judicial franquista prioritzava la protecció de l'"honra familiar" per sobre dels drets de les víctimes, fins i tot en casos d'especial gravetat. Així, els agressors amb recursos econòmics evitaven la presó i les famílies evitaven exposar-se al greuge social.

"No hi ha en les diligències examinades cap cas en què el jutge responsable d'un procediment no accepti el perdó atorgat pel representant legal del menor agredit, ordeni al Ministeri Fiscal que assumeixi la seva representació i obligui que continuï el procediment", lamenta Octavio Granado, qui recorda que el Codi Penal de 1963 recollia els delictes de violació, estupre, rapte i abusos deshonestos dins del Títol IX, Delictes contra l'honestedat. "La finalitat de la llei és mantenir l'honra i protegir la moral familiar i social per sobre de la víctima, mentre que l'extinció de la responsabilitat penal tapava aquest tipus de delictes, com si no existissin en la societat franquista", afegeix.

Relacionat amb aquest tema

Memòria Democràtica del Govern espanyol fa balanç d'un deute que segueix obert: 611.828 reparats, 22.000 milions i una llista d'oblidats

Laura Prieto Gallego

Per dur a terme la seva investigació, en part publicada al llibre col·lectiu La transición democrática en Burgos. Una tarea de todos (Institución Fernán González), Granado ha consultat documents del registre de penats de la presó central, dels jutjats de Belorado, Castrojeriz, Villarcayo, Miranda de Ebro, Aranda de Duero i Burgos, de l'Audiència Provincial i de l'arxiu del Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó. Malgrat centrar-se en la seva terra, extrapola la pràctica a la resta del país perquè creu que reflecteix un patró del funcionament de la Justícia franquista a tot Espanya.

"L'examen dels documents ens descobreix una absència sistemàtica de diligències per violació. Les primeres denúncies, realitzades per dones estrangeres, mai conclouen en procediment perquè les denunciants marxen del país, possiblement comprovant la falta d'interès de les autoritats judicials", comenta Granado, qui considera que l'Administració de Justícia era "menyspreadora amb les dones". Així, "a vegades les diligències denoten clarament aquesta falta d'interès, afegint el qualificatiu de suposada a la denúncia de l'agredida".

Granado també assenyala que quan un agressor de menors és sancionat econòmicament, un cas minoritari, les multes són reduïdes en comparació amb altres delictes, "però sempre majors que les indemnitzacions fixades per a les agredides", la qual cosa suposa una "garreperia", escriu en un dels capítols del llibre La transición democrática en Burgos. "Els jutjadors no simpatitzen amb les dones sotmeses a agressions sexuals", una "falta d'empatia" que, segons l'autor, es tradueix en la reducció de la sanció a l'agressor condemnat. A més, "les diligències judicials estan plenes d'elements despectius cap a les dones".

En tot cas, Granado subratlla l'escassa presència de denúncies per violació de dones adultes, la qual cosa atribueix tant al tracte que rebien per part de la Justícia com a l'estigma social associat a aquests delictes, fet que portava les víctimes i les seves famílies a ocultar les agressions per no veure's marginades i perdre la reputació. "Qui denunciava una violació sabia que anava a ser maltractada per l'Administració de Justícia, de manera que no hi ha denúncies ni condemnes de violadors", comenta l'exsenador, qui matisa que, a més de les citades víctimes estrangeres, un parell de dones van presentar una denúncia però van acabar perdonant l'agressor. "Així funcionava la Justícia franquista a Espanya".