Ceuta, el símptoma d'una violència política alimentada per la polarització i la normalització de l'odi

"Vaig pensar que no sortiríem d'allà. (...) Jo rebia puntades de peu per la finestra del pilot. I en una d'aquestes puntades van rebentar el mirall retrovisor [del cotxe]. Venien a per nosaltres, venien a linxar-nos". Julia Ferreras ha relatat a primera hora d'aquest dilluns l'agressió que va patir un dia abans a mans de diverses desenes de veïns, mentre intentava sortir del Port de Ceuta. La diputada al parlament de la ciutat autònoma va reconèixer haver passat molta "por". El vehicle contra el qual es dirigien els atacs també portava al seu interior l'activista Rafael Borrego i l'advocada de drets humans Sofia Cánovas. "La veritat és que ha estat tot bastant impactant, (...) hi havia persones de setanta anys tirant-nos coses", han detallat les víctimes de l'agressió a la Cadena Ser. La Policia Nacional només ha detingut -de moment- a un ceutí de 21 anys sense antecedents penals.

Ceuta no és més que la punta de l'iceberg. La setmana passada, cinc joves van ser detinguts pels cops de puny i puntades de peu que van rebre dos militants d'esquerra, Rubén Rosón i Jorge Fernández, a les festes de Sant Mateu (Oviedo). Els agents investiguen un possible delicte d'odi i han confirmat que els atacs van tenir lloc entre crits de "rojos de merda", "maricons de merda" o "arriba España". La llista continua. A principis de setembre, reporters i periodistes de RTVE com Mikel Etxarri i Jesús Poveda també van ser blanc de la violència ultra mentre cobrien una manifestació en què van participar PP i Vox. "Ens donaven puntades de peu perquè no es veiés a càmera", va relatar un dels afectats en declaracions a Público. Els actes vandàlics contra seus del PSOE també s'han tornat a intensificar en les últimes setmanes, amb consignes xenòfobes als locals de Ferrol, Marbella, Úbeda (Jaén) i O Vicedo (Lugo).

Les agressions i insults dirigits contra figures polítiques o activistes socials i periodistes són expressions ineludibles de violència política. L'objectiu implícit sol ser el de coartar la seva llibertat d'expressió o imposar una hegemonia ideològica mitjançant la intimidació. El terrorisme és una forma arquetípica de violència política, però també ho és qualsevol acció abusiva que busqui acovardir o silenciar els adversaris", explica Jerónimo Ríos, professor de Ciències Polítiques a la Universitat Complutense de Madrid. "La violència política no és la que exerceixen -només- els polítics, sinó la que es fa en nom d'alguna causa política. Els insults a les xarxes i l'assetjament a periodistes o la crema de contenidors són també actes de violència política", coincideix Armando Zerolo, coordinador del llibre La derecha desnortada (Península).

Els experts consultats per aquest mitjà reconeixen que, malgrat la "tebiesa" d'alguns sectors públics, existeix "bastant de consens" en l'àmbit acadèmic sobre el que pot considerar-se o no com un episodi d'aquestes característiques. I qualifiquen de violència política tant els atacs contra periodistes de RTVE, com les agressions homòfobes d'Oviedo i els insults i cops rebuts aquest diumenge per Julia Ferreras, Rafael Borrego i Sofia Cánovas. "La clau està en l'ús deliberat i organitzat de les amenaces o la força física per part de persones, grups o institucions. El cas dels periodistes suposa una mena d'afegit perquè s'està coartant la llibertat d'expressió", destaca Pau Casanellas, professor d'Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). "La violència política no es limita només a l'agressió física contra representants institucionals, sinó que comprèn un continu de pràctiques físiques, simbòliques i discursives orientades a excloure, intimidar o deslegitimar determinats subjectes pel que representen dins d'un conflicte ideològic", relata Gabriel Bayarri Toscano, doctor en Antropologia i Sociología i investigador sobre les extremes dretes a la Universitat Rey Juan Carlos de Madrid.

La "construcció simbòlica" de l'enemic

Quins factors expliquen aquest augment de la violència, generalment contra líders o activistes d'esquerres i professionals de RTVE? I quina responsabilitat tenen els partits polítics?

"La violència política augmenta. Ho explica la desconfiança creixent en la democràcia institucional que introdueixen els populismes. La conseqüència tràgica que s'alimenti aquesta desconfiança és que les persones es prenguin la justícia pel seu compte", indica Armando Zerolo, també professor de Filosofia Política i del Dret al CEU San Pablo. Gabriel Bayarri Toscano, per la seva banda, considera que no hem d'interpretar els diferents episodis de l'últim mes "aïlladament", sinó que cal situar-los en "un procés més ampli de polarització afectiva", entesa no només com a "mera distància ideològica", sinó com a part del "creixent rebuig emocional cap als qui pertanyen al camp polític" contrari. "La violència física seria l'expressió més visible d'un procés previ de construcció simbòlica de l'enemic", insisteix l'investigador.

Els experts consultats per aquest mitjà posen el focus així mateix en el paper de les xarxes socials i en uns algoritmes que "tendeixen a amplificar els continguts que generen indignació i ràbia", facilitant -per tant- els comportaments reaccionaris. Els "períodes d'incertesa", com ho pot ser una crisi humanitària i migratòria, generen també una "ansietat" que es canalitza sovint a través de la violència política. L'última peça que explica el puzle actual està en l'actitud i la falta de condemna dels dirigents polítics. "El to del debat parlamentari i de les declaracions públiques se serveix de vegades de contextos de violència política per tractar d'erosionar als adversaris o instrumentalitzar-los en clau partidista. Quan el llenguatge institucional frega l'insult o la desqualificació personal, la barrera psicològica perquè els ciutadans del carrer utilitzin conductes violentes es redueix de forma considerable", sosté Jerónimo Ríos.

El paper de Feijóo i Abascal

Alberto Núñez Feijóo ha mostrat aquest dilluns la seva "solidaritat" amb "totes les víctimes de l'agressió" patida a última hora de diumenge al Port de Ceuta, "entre elles, una diputada a l'Assemblea", Julia Ferreras. El missatge ha cridat l'atenció perquè el líder del PP no sempre s'ha decantat per la carta de la condemna. Feijóo no ha dit res -públicament- sobre els atacs que van patir els dos militants d'esquerra a les Festes de Sant Mateu, malgrat que una de les víctimes li va reclamar -expressament- algun tipus d'intervenció. El que sí que va parlar va ser l'alcalde d'Oviedo, Alfredo Canteli, també del PP." [Els agressors] són xavals joves, no crec que siguin tan mala gent", va declarar inicialment el regidor, per després qualificar els fets d'"anècdota". Canteli va haver de sortir tres dies després a llegir una nota de premsa en què traslladava el seu suport "en l'àmbit personal" a les dues víctimes i als seus familiars.

El PP va reaccionar també amb certa ambigüitat als atacs patits aquest últim mes per diferents periodistes de RTVE. Feijóo va tornar a apostar pel silenci. I el seu número dos Miguel Tellado, va declarar estar "en contra sempre de qualsevol demostració de violència". Ho va fer, això sí, després de diversos mesos criticant obertament el treball dels professionals de la cadena pública. "Les posicions dels partits són fonamentals perquè els representants polítics contribueixen a establir els límits d'allò que una societat considera legítim: no existeix una relació causal automàtica entre un discurs i una agressió, però la reiteració, relativització o justificació de determinades formes d'hostilitat pot reduir progressivament el seu cost moral", adverteix Gabriel Bayarri Toscano.

Vox tampoc ha condemnat cap dels episodis violents que han patit al llarg de les últimes setmanes mitja dotzena de polítics, lletrats, activistes o reporters. "Les democràcies parlamentàries no es caracteritzen únicament pel nivell de pulcritud de les seves eleccions, sinó que també cal valorar altres components com la llibertat d'expressió o la capacitat de generar un contrast d'opinions dins de la societat i una cultura política que pugui donar cabuda a aquestes diferents expressions. El fet que no es critiquin les accions de violència política i fins i tot siguin emparades pels principals partits parla de l'absència de qualitat democràtica a Espanya", reconeix Pau Casanellas. El timing és a vegades capritxós. Santiago Abascal va denunciar divendres passat una suposada agressió durant un míting a Tarragona. Alberto Núñez Feijóo no va dubtar -aquesta vegada sí- a sortir a reaccionar de manera contundent: "A l'Espanya democràtica, ningú pot ser agredit per defensar les seves idees".

La fórmula per acabar amb els atacs

El context és desfavorable per l'augment dels discursos d'extrema dreta a tot el món, tant en la vida real com en els entorns digitals. Les fonts consultades per aquest diari reconeixen, no obstant, que "no és impossible" posar límit a incidents violents com els que han patit Julia Ferreras, Rafael Borrego, Rubén Rosón o Mikel Etxarri. "Les agressions i qualsevol tipus de violència han de ser castigats i en aquesta tasca policial no pot fallar l'Estat de Dret", sosté el professor Armando Zerolo.

Gabriel Bayarri Lezcano, per la seva part, recorda que "frenar la violència política exigeix intervenir molt abans" que aquesta aconsegueixi la seva expressió física i tingui un impacte psicològic. I posa el focus -de nou- en la necessària "condemna institucional" que han de realitzar els qui ocupen càrrecs públics i en la transparència que hem d'exigir a les plataformes. "La qüestió central és preservar la diferència entre adversari i enemic: una democràcia pot albergar conflictes ideològics intensos, però es deteriora quan la polarització afectiva converteix als qui pensen de manera diferent en subjectes moralment il·legítims i mereixedors d'exclusió, silenciament i agressió", acaba l'investigador.