Aliança Catalana, el fenomen polític que irromp en tromba des de l'extrema dreta independentista

El món viu una autèntica onada reaccionària. En alguns països fa anys que les forces extremistes ja s'han fet un lloc al debat públic i fins i tot han arribat al poder, però en altres ha trigat més. És el cas de Catalunya, on la irrupció de Vox ha tingut fins ara més aviat poca incidència, malgrat els 11 diputats, i fins fa poc més d'un any no existia una força d'extrema dreta identitària catalana amb representació al Parlament. Però aquest oasi, sense una extrema dreta significativa, sembla que està a punt de canviar.

Aliança Catalana, una formació independentista xenòfoba, fundada el 2020, que semblava una anècdota quan va aconseguir a les municipals del 2023 una única alcaldia i un grapat de regidors que es podien comptar amb les dues mans, amenaça ara de desestabilitzar la política catalana de manera contundent irrompent amb un creixement exponencial, segons totes les darreres enquestes.

Aliança Catalana va fer un salt el 2024 amb el seu accés al Parlament a les eleccions catalanes, però amb uns discrets dos diputats. Poc més d'un any després, se situa a les enquestes amb fins a 19 escons, fent servir un discurs obertament racista, excloent i amb referents clars de l'extrema dreta internacional. L'última enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) de la Generalitat ja li donava fa uns mesos, a l'abril, una pujada des dels dos diputats als deu escons, amb una forquilla d'entre 8 i 10 diputats. Però la penúltima enquesta coneguda, publicada per El Mundo fa uns quants dies, li donava entre 11 i 14 diputats i una sisena posició.

Ara bé, lluny d'estancar-se el creixement sembla imparable i el sondeig d'Ipsos publicat aquest mateix diumenge per La Vanguardia assignava a l'extrema dreta independentista 19 diputats i la quarta posició, a prop de la segona i la tercera posició de Junts i ERC, empatats a 21 escons. Uns resultats que els sondejos interns d'alguns partits catalans a què ha tingut accés Públic també detecten. Aliança supera PP i Vox i quadruplica Comuns o la CUP al sondeig d'Ipsos. I encara que el PSC es manté com a guanyador amb 39 diputats, els socialistes es desgasten dels 42 actuals i l'aritmètica parlamentària sembla impossible. Clarament, el resultat de les enquestes augura que el resultat d'Aliança Catalana pot provocar una forta desestabilització en el sistema polític català i un bloqueig per a la governabilitat. I potser també a la política espanyola amb una irrupció més que probable al Congrés, on podria arribar a ser un actor decisiu.

Els orígens i el detonant de l'atemptat del 17-A

Aliança Catalana va néixer a Ripoll, la capital del Ripollès, que en els darrers anys ha rebut un nombre important de migrants, com a bona part de Catalunya. La seva fundadora és Sílvia Orriols, mare de cinc fills i d'orígens humils. Orriols funda el nou partit com una petita escissió d'un primer experiment de l'extrema dreta independentista, el Front Nacional -que no ha aconseguit emergir- després d'una pugna interna dels dirigents del grupuscle.

Segons explica Xavier Rius, autor del llibre Aliança Catalana, els nostres ultres, Orriols ha sortit poc de Catalunya i va militar a les joventuts d'ERC. La seva vida política canvia amb els atemptats de la Rambla el 2017, quan dos joves de la seva petita ciutat van assassinar desenes de persones al centre de Barcelona i a Cambrils el 17 d'agost. En aquell moment, el seu discurs islamòfob va créixer i en va fer el seu baluard polític.

Discurs islamòfob, però no ultracatòlic

El partit situa com a enemics principals de la "nació catalana" els immigrants de religió islàmica i a l'Estat espanyol. Aquest estiu va prohibir el burquini a les piscines de Ripoll “per higiene”. El partit manté que “l'islam és incompatible amb occident” i porta al seu programa electoral prohibir el vel a les escoles. Defensen que la nació catalana es veu “amenaçada” per la “invasió” d'aquestes persones, ja que posen en “perill” la llengua catalana, les tradicions locals i la seguretat. En aquest sentit no dista gaire dels clàssics discursos ultradretans, i fins i tot va un pas més enllà i no tenen pudor a declarar-se obertament islamòfobs.

En canvi, a la part moral sí que hi ha diferències rellevants amb els altres corrents extremistes. La majoria beuen de l'ultracatolicisme, com Vox o el moviment MAGA dels Estats Units. Però Aliança Catalana no. Tot i que Orriols sí que és catòlica, no és practicant. El partit és tolerant amb temes sensibles per a l'Església com l'avortament, l'homosexualitat o el feminisme, cosa que coincideix amb la cultura religiosa de la dreta catalanista, que mai no ha abraçat les posicions contràries a la diversitat de manera agressiva, com sí que ho ha fet la dreta espanyola, cosa que explica la intransigència de VOX en aquests assumptes.

Catalunya, només per als "catalans"

El nucli ideològic d'Aliança Catalana és un independentisme ètnic que exclou una part significativa de la societat catalana. Sota el lema explícit d'una “Catalunya Catalana”, el partit estableix una frontera identitària: els qui no s'ajustin a una idea essencialista de la nació –especialment els musulmans, però també immigrants d'altres procedències– són vistos com una amenaça. Aquest nacionalisme excloent trenca amb la tradició del catalanisme polític, que durant dècades s'ha definit com a integrador, obert i amb una forta aposta per la convivència, i a més a més la formació dibuixa la idea d'una Catalunya "pura" que mai no ha existit. Històricament, Catalunya sempre ha estat una terra d'entrada dels corrents migratoris i un dels símbols del caràcter social i cultural del país n'ha estat la inclusió.

Segons explica a Públic el professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Barcelona Xavier Torrens, autor de Salvar Catalunya. La gestació del nacionalpopulisme català, Aliança “aplica la preferència nacional i el nativisme; és a dir, reservant –la condició de català- només per a qui considera catalans autèntics, excloent de les prestacions públiques i els drets socials a les persones migrants”. Torrens concreta l'ideari del partit d'Orriols: “D'una banda, un independentisme lligat al mític origen de la nació catalana a Ripoll, recordant, ara que es commemora el mil·lenari de Montserrat, que monjos d'aquest municipi es van instal·lar allà. En segon lloc, el fet que els autors dels atemptats gihadistes de Barcelona i Cambrils a l'agost del 2017 eren de Ripoll, davant d'això s'ha presentat com la principal avalista de l'ordre per combatre l'islamisme radical”.

En aquest sentit, Orriols i el seu partit representen un gir radical: una Catalunya independent no per a tothom com defensava el conjunt de l'independentisme, sinó només per als que compleixin un patró cultural i ètnic molt concret. És aquí on trenca amb el consens catalanista i esfondra els elements fundacionals del moviment independentista: Democràcia, pau i llibertat. Els partits tradicionals miren amb preocupació aquest nou rival polític, no només perquè els robi molts vots (sobretot a Junts) sinó perquè deslegitima les raons esgrimides durant el procés per a la separació amb Espanya, i fa impossible teixir majories independentistes al Parlament, ja que ni ERC ni la CUP estan disposats a participar en cap proposta on figuri Aliança.

La frustració post procés

L'èxit electoral d'Aliança se situa fora de la corona metropolitana tant de Barcelona com de Tarragona. Destaca a l'interior de Catalunya, on va aconseguir els dos representants actuals al Parlament per Girona i Lleida. L'enquesta de La Vanguardia d'aquest diumenge ja la situa com a primera força en aquestes dues demarcacions electorals. És la Catalunya més rural però amb una important xarxa de petites i mitjanes ciutats també. El votant d'Aliança Catalana té un retrat definit però alhora paradoxal. Segons les dades del CEO, el gruix dels seus suports és masculí amb 7 votants de cada 10 homes. Predomina el votant de mitjana edat encara que és molt transversal a totes les edats, amb un 7% a la franja entre 18 i 24 anys i un 8% a la de 50 a 64 anys, per exemple. I són votants de classe mitjana i mitjana-alta majoritàriament.

Segons el director del CEO, Joan Rodríguez Teruel, el creixement d'Aliança s'explica per la divisió de Catalunya que fa que mentre l'extrema dreta espanyolista de Vox creix a la zona metropolitana del litoral, el partit d'Orriols ho fa “en zones d'identitat catalana molt forta”. "Sembla que s'hagin repartit el territori" apunta Rodríguez Teruel en declaracions a TV3. Són comarques amb un percentatge més alt de catalanoparlants i un major arrelament de les tradicions històriques de Catalunya.

De Junts al PP o Vox, capten vots contraposats

Tot i que, inicialment, Aliança neix de la frustració independentista amb els seus dirigents polítics a causa del fracàs del procés (prop del 30% dels seus votants vénen de la CUP, ERC i majoritàriament de Junts, segons una enquesta de SigmaDos), actualment molts dels seus potencials votants no s'identifiquen com a independentistes. De fet, segons el CEO de l'abril, Aliança seria el partit secessionista amb menys votants disposats a votar que sí que en un referèndum (el 71%), element que evidencia l'aproximació de la formació amb votants de VOX, del PP i abstencionistes. Aquest és potser l'element més disruptiu: Aliança atrau persones que abans votaven partits espanyolistes i antiindependentistes, però que troben en Orriols una via per canalitzar el seu malestar a través de la posició contrària a la immigració.

Les xifres del CEO així ho mostren: Aliança tindria un transvasament de vots del 8,1% de Junts però també del 6,9% del PP. I sobretot es nodreix de votants abstencionistes, exvotants independentistes, en un percentatge del 8,8%. El transvasament de vots de Junts a Aliança és evident i en el sondeig d'Ipsos publicat aquest diumenge els de Puigdemont passarien de 35 escons a 21, mentre Aliança puja de 2 a 19. És a dir que creix poc més dels 14 diputats que perden els juntaires, i assumeix també una part del retrocés del PP que es quedaria a 13 diputats respecte als 15 actuals. També hi ha aquesta interacció amb Vox que perd un 5% cap a Aliança segons el CEO, encara que l'extrema dreta espanyolista també experimenta una pujada a Catalunya, dels 11 diputats a uns 16 escons a l'enquesta d'Ipsos. L'extrema dreta en conjunt podria assolir fins a 35 dels 135 diputats del Parlament, un de cada quatre escons.

Ecosistema mediàtic i crítica a la televisió pública

El creixement d'Aliança Catalana no es pot entendre sense la seva estratègia mediàtica. La formació ha sabut fer servir les xarxes socials per viralitzar els seus missatges. De fet, té diversos prescriptors a les xarxes que, des d'un punt de vista suposadament “neutral”, mediatitzen el seu missatge cada dia. Alguns es defineixen a la xarxa social “X” com a periodistes, encara que els seus missatges únicament van dirigits a engrandir el focus polític del partit d'extrema dreta. A més, de manera sobtada, han aparegut portals digitals a Catalunya que es fan passar per mitjans de comunicació, però que també fan el joc mediàtic al partit d'Orriols.

El discurs directe, simplista i carregat d'emocions fortes encaixa amb la lògica digital i circula amb rapidesa en canals com TikTok, X o Telegram, on la polarització es converteix en gasolina. Orriols, a més, ha fet de la crítica a TV3 una bandera. L'acusa de ser un mitjà al servei dels partits tradicionals i d'amagar els problemes reals de la gent. Aquest atac a la televisió pública funciona per una via clara: reforça el relat d'outsider davant del “sistema”. La vigília de la Diada, durant una ofrena al Fossar de les Moreres, una columna d'Aliança Catalana va fer fora un equip de la televisió pública a crits de “manipuladors”.

Personalisme en el lideratge

Un altre dels factors clau en l'ascens d'Aliança és el pes del lideratge personalista de Sílvia Orriols. La seva figura és pràcticament indivisible del projecte polític: l'alcaldessa de Ripoll no sols concentra la presa de decisions, sinó que també monopolitza la comunicació pública i l'estratègia. El seu estil és directe, fins i tot aspre, i no busca matisos ni consensos.

Aquest personalisme té una cara i una creu: genera adhesió en una part de l'electorat que la veu com una líder “valenta” que “parla clar i diu les coses que altres polítics no s'atreveixen a dir”. Però també limita el creixement del partit a la capacitat d'Orriols de mantenir-se al centre del debat polític.

Referents i aliances internacionals

Tot i que Orriols insisteix que Aliança Catalana és un projecte genuïnament local, el seu discurs beu de referents internacionals clars. Les similituds amb Marine Le Pen a França són evidents, tant pel que fa al rebuig de la immigració musulmana com a l'estratègia de “normalització” d'un discurs obertament xenòfob. També manté vincles amb figures de l'extrema dreta europea, com el Vlaams Belang a Flandes o la Lega de Matteo Salvini a Itàlia. Una de les últimes mostres de les referències que pren la cúpula de la formació va ser la immediata condemna i lamentació per la mort de Charlie Kirk, el comunicador ultraconservador assassinat als Estats Units. El van definir com un defensor “acèrrim de la llibertat d'expressió”.

Queda clar que Aliança Catalana reuneix les característiques del que és una força contemporània d'extrema dreta, tot i que té característiques específiques, tant pel seu origen com per alguns dels seus postulats, que la fan diferenciar-se d'alguns mantres reaccionaris. Però l'ús de mitjans no convencionals, el rebuig a la immigració i les seves derivades com a suposades grans amenaces, la utilització de fake news, el qüestionament dels serveis públics i un lideratge únic i gairebé indiscutible deixen en evidència l'ànima d'aquest projecte polític, que encara que d'ideari suposadament independentista trenca la raó de ser del moviment independentista, i amenaça constantment als migrants a Catalunya.