15 anys del 15M: el crit que va canviar la política però no va aconseguir transformar el sistema

"No em crec que hagin passat 15 anys...", respon Kike Castelló, llavors portaveu de Democracia Real Ya Madrid. "El que sí tinc clar és que ara més que mai seria necessari un altre 15M", continua l'activista. "Ho recordo com una cosa massiva, emocionant i amb potencial de canvi perquè recollia el descontentament de la majoria de la població", deixa anar Sònia Farré, membre de la Plataforma Auditoria Ciudadana de la Deuda (PACD). "Les coses han canviat molt i no han canviat tant", afegeix la també militant d'Anticapitalistes. "Els problemes persisteixen i les receptes estan damunt de la taula. Els responsables polítics tenen l'obligació de fer-se'n càrrec", sosté Enrique Maestu, membre de Juventud Sin Futuro. "El que va passar fa 15 anys hauria de servir-nos per prendre nota, demostra que la política no només es fa des dels partits polítics, sinó també des de les organitzacions i els carrers... tothom recorda on i com estava en aquell moment", insisteix.

El 15M està d'aniversari. Els tendals, les pancartes i les tendes de campanya van inundar les places i carrers de totes les capitals del país. El còctel de lemes i reivindicacions era —lleugerament— àcid, també encoratjador. La revolució va començar amb "una manifestació a l'ús que tenia un principi i un final". La repressió policial va ser el que va acabar d'encendre la flama. "Els agents van carregar contra un petit grup que va decidir quedar-se rere la mani a la Puerta del Sol. Els participants ho van retransmetre a través d'unes xarxes socials incipients i les imatges van causar molta indignació, van fer que molts tornéssim l'endemà. I aquí es va forjar una mica l'acampada”, assenyala Kike Castelló. El context internacional era relativament favorable. La Primavera Àrab venia de desbordar els principals països del nord d'Àfrica. Les retallades socials i la crisi econòmica que va enfonsar milers de famílies espanyoles van posar el toc final a un menú que feia mesos que era a la cuina.

La indignació venia de lluny. I, per demostrar-ho, les multitudinàries manifestacions contra la baixada de les pensions, la implementació del Pla Bolonya o les corrupteles del sistema van desbordar els carrers entre gener i abril d'aquest mateix any. "La paraula desbordar no l'havíem pronunciat fins llavors. El lema d'una de les mobilitzacions era precisament Juventud Sin Futuro. I després es va quedar com a nom d'una plataforma que va reunir tota una generació que acabava de sortir de la universitat i va comprendre que la crisi social anava més enllà de les facultats”, matisa Ramon Espinar, membre del que acabaria sent Joventut Sense Futur. El Patio Maravillas de Madrid va servir per acabar de donar-li forma al que va culminar amb milers de persones buscant refugi a la Puerta del Sol.

"La gent acabava la carrera i no trobava feina. El Govern de Zapatero venia d'aplicar una sèrie de retallades en sanitat i educació que van suposar un cop per a moltes famílies. Els desnonaments es van multiplicar. L'atur es va disparar. I, mentrestant, sortien a la llum casos de corrupció en l'arena política. La cadena d'esdeveniments no era gens positiva per a la població", recalca Kike Castelló. L'escenari segueix sent qüestionable. L'habitatge, un luxe a l'abast de poques butxaques. L'ocupació ha crescut, sí, però ara preocupa la qualitat dels llocs de treball. Les pensions, encara són un ventall de dubtes. I la por a la ultradreta, pesa ara més que fa una dècada. Què queda del 15M? Com han canviat les reivindicacions en aquests 15 anys? I com recorden el moviment els seus protagonistes? Quines possibilitats veuen de repetir una gesta que va posar en escac el bipartidisme i va qüestionar la continuïtat del règim de la Transició?

Contra el bipartidisme

El 15 de maig de 2011 els espanyols van prendre els carrers per demanar una democràcia més participativa i reivindicar un futur mínimament digne. Els lemes ho deien tot. "No nos representan". "No somos mercancía en manos de políticos y banqueros". "No hay pan para tanto chorizo". Els manifestants criticaven que populars i socialistes defensessin "polítiques similars en termes econòmics" i protegissin els interessos financers i empresarials, els interessos de la casta política. El 15M posava cara als responsables de la crisi que patia el sistema. I va venir a interpel·lar directament les víctimes d'"una lògica completament elitista i allunyada de la realitat", recorden les fonts consultades per Público. "El que vèiem era que a l'hora de prendre decisions per sortir de la crisi, [els dirigents polítics] posaven per davant les empreses i els banquers, no miraven pel poble. La manca d'oportunitats no era un fenomen atmosfèric, sinó polític. I tenia uns clars culpables", sosté Enrique Maestu.

El bipartidisme era al centre de la diana. Els manifestants no se sentien representats per un sistema que havia nascut el 1978. "El 15M va ser un moment democràtic amb totes les lletres de la paraula democràcia, va permetre la irrupció en la vida pública dels qui estaven fora de la vida pública", destaca Ramon Espinar. "Els blocs esquerra-dreta es van mantenir però dividits en diversos subblocs. El PP i el PSOE van perdre la seva hegemonia gràcies al 15M", matisa Kike Castelló. "Les mobilitzacions van suposar una contenció de l'extrema dreta durant força temps, van retardar la seva irrupció a Espanya. França, Grècia o Alemanya van començar aleshores a veure com emergien partits nazis i ultraconservadors", continua el portaveu de Democràcia Reial Ja Madrid.

El 15M també va servir com una mena de trampolí per a la consolidació de l'independentisme a Catalunya. El moviment no només era sobiranista, sinó que va arribar a envoltar el Parlament per protestar contra les retallades pressupostàries del llavors president, Artur Mas. Els diputats van haver d'accedir a l'edifici en helicòpter, quan no ho van fer escortats per la Policia. "Els dos moviments es van retroalimentar, perquè tots dos tenien una hipòtesi de canvi que implicava una ruptura amb el règim de 1978. El 15M no va incorporar les reivindicacions nacionals, però l'independentisme que va culminar amb el referèndum i la vaga del 3-O sí que va incorporar les reivindicacions socials i de drets civils que havia posat sobre la taula el 15M", assenyala Sònia Farré. Què queda de tot això en la política espanyola?

"El 15M va suposar una profunda revolució en les elits del nostre país. Les dues grans formacions van aconseguir resistir, però el sistema de partits va saltar pels aires”, detalla Cristina Monge, sociòloga i autora de Contra el descontento: por una alianza para construir futuros deseables (Alianza Editorial). Els partits que van sorgir de les acampades de fa 15 anys van arribar fins i tot a governar desenes de municipis i ciutats. Els ajuntaments del canvi. I, més tard, van formar coalicions en comunitats autònomes amb el PSOE, una lògica que seguirien també per mantenir un Executiu d'esquerres a La Moncloa. "El problema és que aquestes formacions van arribar amb moltes expectatives i van veure que el món institucional tenia unes complexitats que no eren compatibles amb les màximes del moviment", continua la també professora a la Universitat de Saragossa. "El 15M no va complir tots els seus objectius, però sí que va suposar un punt d'inflexió i va aconseguir canalitzar la indignació a través de dos partits: Podemos i Ciutadans. El problema és que ara aquesta indignació l'està recollint una extrema dreta que no busca millorar la democràcia, sinó erosionar-la", acaba Cristina Monge.

Els problemes socials, iguals que en el 15M?

La desocupació, els desnonaments i les retallades en educació o sanitat van posar a la mateixa plaça milers de manifestants ara fa 15 anys. "Sense casa, sense feina, sense pensió, sense por". El panorama llavors era desolador. Espanya tenia aquella primavera una taxa de desocupació entorn del 22,85%. L'atur juvenil va rondar a finals de 2011 el 50%. "Les dades han millorat, però els sous creixen menys que el nivell de vida. I hem de tenir en compte una altra qüestió: ara valorem temes que fa una dècada no fèiem, com la conciliació i la salut mental. La realitat és que tenim més gent treballant, però caldria veure quanta està en el llindar de la pobresa malgrat rebre una nòmina tots els mesos", lamenta Kike Castelló. "No podem negar que ser jove segueix sent un esport de risc a Espanya. L'ascensor social només s'ha trencat per a uns pocs. I els primers anys de treball ningú t'assegura un salari i unes condicions de vida dignes", afegeix Enrique Maestu.

El preu mitjà del metre quadrat de l'oferta en lloguer era fa 15 anys de 8,2 euros. I va tancar 2025 al voltant dels 14,2. Espanya té un parc d'habitatge social pràcticament inexistent, encara per sota del 3,4%. "Les reivindicacions més fortes tenien a veure amb el problema de l'habitatge, un problema que no només no ha millorat sinó que s'ha intensificat", denuncien els diferents activistes que han parlat amb Público. Les mateixes fonts coincideixen a destacar el llegat del moviment en "la cultura assembleària i voluntarista", la proliferació dels sindicats d'inquilines i "la idea que es poden aconseguir coses concretes com frenar un desnonament".

El feminisme és una altra de les causes que més recorregut ha tingut abans i després del 15M. Les activistes demanaven llavors "una vida lliure de violències, llibertat sobre els nostres cossos i un accés real a la materialitat", assenyala Ruth Caravantes, militant del moviment. "El feminisme estava organitzat prèviament, però les acampades van aconseguir propiciar una sèrie de mobilitzacions històriques durant els anys posteriors, com la lluita pel dret a l'avortament que va culminar amb la dimissió d'Alberto Ruiz-Gallardón o les concentracions del jo sí et crec per la sentència de La Manada", insisteix l'activista. Els canvis no s'han materialitzat tant en el paper, sinó en "una visió del món molt més feminista", matisen les mateixes fonts. El 15M va desplegar la següent pancarta a la Puerta del Sol: "La revolució serà feminista o no serà".

Les xarxes socials van jugar a més un paper fonamental en les mobilitzacions de fa una dècada i mitja, unes xarxes socials que encara no havien estat conquerides per l'extrema dreta. "El 15M va servir com a ruptura dels colls d'ampolla per accedir a l'espai polític i penetrar en la conversa pública. Les xarxes eren llocs sense tantes trampes com ara. Internet estava molt menys intervingut i era més espontani", recorda Ramon Espinar. "L'agenda la marcàvem nosaltres. Els algoritmes ara han evolucionat i li han traspassat aquest poder a l'extrema dreta, una extrema dreta que va aprendre molt del que vam fer al 15M. El problema és que els ultres no només marquen agenda a les xarxes, sinó que t'expulsen d'elles si no combregues amb les seves idees", sentencia Kike Castelló.

És possible un altre moviment similar?

El 15M compleix 15 anys i molts dels problemes que van accelerar les protestes llavors segueixen ara damunt de la taula. L'habitatge. La corrupció. La crisi de representativitat. La qualitat dels llocs de treball. Les fonts consultades per aquest diari, preguntades per la possibilitat d'una nova onada de mobilitzacions, reconeixen les seves discrepàncies. "Les condicions actuals no són les de fa 15 anys, però hem de seguir construint poder popular a través d'organitzar el conflicte i ampliar la base de persones polititzades", respon Sònia Farré. "El 15M és un procés polític que ha tingut el seu auge, però no sé si tractar de repetir-ho pot sonar absurd, fins i tot poc realista. La propera mobilització de masses que sorgeixi de la mà del progressisme ho farà en qualsevol cas per donar la puntada de peu a les elits polítiques que van emergir precisament del 15M", assenyala Ramón Espinar.

"La polarització sincerament crec que dificultaria un nou 15M. El que va caracteritzar aquell moviment va ser precisament la transversalitat, moltes persones d'esquerres i de dretes ens vam posar d'acord per reivindicar qüestions com un habitatge digne o un salari decent, qüestions de sentit comú. L'esperit de llavors seria per descomptat necessari, però no sé si la iniciativa tindria el mateix èxit”, apunta Kike Castelló. Cristina Monge, per la seva banda, acaba: "El 15M tornarà a sorgir en algun moment, però no crec que aquest moment sigui l'actual. La situació econòmica no és la que era i les dades d'atur afortunadament tampoc. Això no vol dir que no hi hagi problemes, però seria complicat tenir un nivell de mobilitzacions tan massiu".