Per què l'auge ultra a Europa ha patit la seva primera gran derrota electoral als Països Baixos

El creixement de l'extrema dreta a tot Europa sembla imparable. Augmenta a la gran majoria de països i les institucions de la Unió Europea són les més dretanitzades de la història. Tanmateix, els resultats de les eleccions dels Països Baixos d'aquest dimecres semblen haver trencat, encara que sigui per poc i de manera temporal, l'onada ultradretana i xenòfoba que travessa tot el continent. Per primera vegada en molts anys, en un dels grans països del bloc europeu, l'extrema dreta ha patit una gran derrota electoral i una coalició de centre-progressista s'ha erigit com a alternativa.  

El Partit per la Llibertat, que dirigeix Geert Wilders, va guanyar les anteriors eleccions neerlandeses de manera molt folgada amb 37 diputats. En les eleccions d'aquest dimecres, malgrat que ja reflectien una petita sagnia, les enquestes el tornaven a situar com a gran guanyador. Tanmateix, l'extrema dreta neerlandesa, que liderava l'anterior govern de coalició, ha perdut gairebé una tercera part de la seva representació i ha empatat a diputats (26) amb els socioliberals de D66, que dirigeix el jove (38 anys) progressista i europeista Rob Jetten.

Així, els Països Baixos es dirigeixen ara cap a un govern de coalició de centre, que és molt probable que el formin altres partits liberals progressistes i més conservadors, una formació demòcrata cristiana tradicional i el partit ecologista i socialdemòcrata. Un executiu que no tindrà res a veure, és clar, amb el que dirigia el partit de Wilders i que estava format per forces populistes i més dretanitzades. "Milions de neerlandesos han passat pàgina i han dit adéu al negativisme i a l'odi", va assegurar Jetten davant les càmeres després de publicar-se els resultats de les primeres enquestes a peu d'urna.

El cas dels Països Baixos és excepcional. En tots els altres grans països de la Unió Europea l'extrema dreta ha anat guanyant representació i influència sense parar durant els darrers anys. Per exemple, a l'estat membre més gran de la Unió Europea, Alemanya, l'AfD no ha deixat de guanyar representació elecció rere elecció i el discurs en matèria migratòria de l'actual canceller, el conservador Friedrich Merz, i de l'anterior, el socialdemòcrata Olaf Scholz, s'ha vist molt marcat pel de l'extrema dreta, especialment en immigració.

En les darreres eleccions al Bundestag, l'AfD va duplicar el seu percentatge de vot i gairebé va duplicar també la seva representació a la cambra parlamentària alemanya: va passar del 10,3% al 20,8%, i de 83 a 152 diputats. Davant les bones projeccions de l'extrema dreta, Merz continua apujant el to contra la migració, fins al punt que la setmana passada va fer unes declaracions molt polèmiques perquè va qualificar com un "problema" el "paisatge urbà" en relació amb el fet que hi hagi migrants a Alemanya.

La situació a França és similar, si bé el partit de Marine Le Pen és més a prop del poder que mai. En les dues darreres eleccions presidencials franceses, tant les del 2017 com les del 2022, Le Pen ja va aconseguir colar-se a la segona volta amb més d'un 21% del percentatge de vot i, encara que lluny d'atrapar Emmanuel Macron, el suport que va obtenir en la segona volta ja va créixer de manera substancial amb cinc anys de diferència: va passar d'un 33,9% (resultats històricament dolents tenint en compte que era una segona volta) al 41,5% el 2022. Pel que fa a les legislatives, van passar d'obtenir en segona volta un 17% dels vots a un 37% l'any passat. De fet, van rebre més suports que qualsevol altre partit, encara que França Insubmisa, de l'esquerrà Jean-Luc Mélenchon, va obtenir més representació i va guanyar les eleccions en nombre d'escons.

A Itàlia la situació és molt diferent. L'extrema dreta es troba al poder i, de fet, l'executiu de Giorgia Meloni és un dels governs més populars i més estables dels darrers anys de la política italiana. Meloni va guanyar les eleccions de manera molt folgada, amb el 26% dels suports, a més dels vots que va rebre un dels seus principals socis de govern, Matteo Salvini, que es va quedar amb el 9%.

La UE abraça l'extrema dreta  

El govern neerlandès liderat pel partit d'extrema dreta de Wilders no n'era l'excepció, i cada vegada són més els caps d'estat i de govern del bloc comunitari que són ultradretans. A més, en molts casos, la dreta tradicional ja governa en coalició amb l'extrema dreta o rep el seu suport parlamentari.

Tanmateix, lluny de suposar un problema per a la UE, el bloc europeu s'ha adaptat completament a aquests governs d'extrema dreta i en molts casos n'ha abraçat les polítiques, sobretot en matèria de migració. El cas més clar és el d'Itàlia, però també el de Bèlgica o l'anterior dels Països Baixos. Cap dels tres no va posar en dubte la presència del seu país dins del club europeu i, tot i que lluiten per una UE molt diferent, defensen la unió comunitària.

Més enllà dels governs estatals, cal recordar que per primera vegada en la història la Comissió Europea compta amb un comissari d'extrema dreta, com és l'italià Raffaele Fitto, i que el Partit Popular Europeu (PPE) i els partits que es troben a la seva dreta sumen majoria simple. Mai abans els democratacristians no havien pogut aprovar lleis sense el vistiplau de partits de centre o d'esquerres, com els socialdemòcrates, els liberals o els verds. Ara, l'extrema dreta també pot jugar un paper determinant a l'Eurocambra i fins i tot deixar fora de joc el centre i l'esquerra europea.