Pelé, el darrer comiat del 'Déu' del futbol

Mundial de Mèxic 1970. Malcolm Allison, assistent de l'entrenador del Manchester City, pregunta durant una retransmissió de la cadena britànica ITV com es lletreja Pelé. Pat Crerand, jugador de l'United, li respon: "És fàcil: D-É-U". El futbolista va morir aquest dijous als 82 anys, després d'un mes a l'hospital. 

Trenta anys enrere, Edson Arantes do Nascimento havia nascut a Três Corações, a l'estat de Mines Gerais, on el seu pare, Dondinho, va arribar a debutar en l'Atlètic Mineiro. Un futbolista prometedor que es va lesionar en el primer partit amb els blanc-i-negres, per la qual cosa va haver de buscar-se la vida en un equip menor, el Vasco de São Lourenço.

Edson va ser batejat en homenatge a Thomas Edison, l'inventor de la bombeta, perquè el seu naixement va coincidir amb l'arribada de l'electricitat al seu poble. Tot i això, tothom l'anomenaria Pelé després que es passés els partits del Vasco animant el seu porter, Bilé.

Volia ser porter i de tant cridar "Para-la, Bilé!" se li va quedar Pelé, que era el que entenien els seus amics. Quan el seu pare va recalar al Bauru, un club de l'interior de l'estat de Sao Paulo, la criatura va començar a destacar com a davanter a les categories inferiors.

Com que els ingressos de Dondinho no eren suficients, Pelé va treballar de nen com a netejabotes per ajudar a casa, fins que el va fitxar el Santos i la família es va traslladar al litoral paulista. Va debutar amb 15 anys al primer equip, al qual convertiria en un dels grans del futbol brasiler.

Pelé, que en realitat era seguidor del Vasco da Gama, un dels clàssics de Rio de Janeiro, va ser convocat per la Canarinha per al Mundial de Suècia de 1958. Gràcies als seus sis gols —dos en la final, davant la selecció amfitriona—, el seu país va conquerir el primer Mundial de la seva història.

Es va poder rescabalar del Maracanazo, quan el 1950 l'Uruguai va humiliar el Brasil a casa seva. I, de passada, complir als disset anys —el campió més jove de la història— la promesa que li havia fet al seu pare després d'aquella vergonyosa derrota: "Guanyaré un Mundial per a tu".

Pelé mai no havia sortit del seu país i, només enlluernar a Suècia, ja era una estrella planetària. Durant aquelles setmanes a Europa, es preguntava per què les nenes no paraven de tocar-li la cara i després miraven les mans per veure si s'havien tacat: "No havia vist mai un negre".

Ver vídeo

La Verdeamarela va tornar a guanyar a Xile el 1962, encara que una lesió només li va permetre jugar els dos primers partits. Quatre anys després, al Mundial d'Anglaterra, ensopega amb la realitat: la duresa desplaça el joc bonic, Pelé és sotmès a un marcatge rigorós, els defenses rivals el fregeixen a faltes i disputa el segon partit amb prou feines.

Abatut i lesionat, el Brasil naufraga a la fase de grups i ell jura que no jugarà el Mundial de Mèxic el 1970 i, malgrat la seva joventut, fins i tot es planteja deixar el futbol. "Tenia dubtes. Sentia preocupació i nostàlgia. Només volia ser recordat", confessa al documental Pelé, dirigit per David Tryhorn i Ben Nicholas.

La forja d'un mite discorre paral·lelament al de la construcció d'una identitat nacional. "Pelé sorgeix en un moment en què el Brasil també floreix com un país modern", explica al film Fernando Henrique Cardoso, que dècades després nomenaria la Perla Negra ministre d'Esports (1995-98).

No obstant això, el 1964 l'ombra dels Estats Units havia començat a planejar sobre el Brasil. Els militars donen un cop d'Estat i destitueixen el president João Goulart amb l'excusa d'evitar l'expansió del comunisme. Pelé és una icona, amplificada per l'auge de la televisió, i el règim el tempta perquè es fiqui en política.

Edson Arantes do Nascimento es plega a la dictadura, que blanqueja amb la seva figura la repressió

Edson Arantes do Nascimento es plega a la dictadura, que blanqueja amb la seva figura la repressió, agreujada el 1968 amb una llei que suspèn les garanties constitucionals i aplaca a la dissidència amb les tortures i els assassinats. Si el futbol era la vàlvula d'escapament del poble sotmès i Pelé, un instrument de propaganda del règim, el general Médici es deixa veure als estadis amb una ràdio enganxada a l'orella per suavitzar-ne la imatge.

O Rei sabia el que estava passant al seu país, encara que ell assegura que llavors no podria haver torçat la cara als militars. Així, el 1969, després de marcar amb el Santos el seu gol número 1.000 davant el Vasco da Gama, el gol del segle, és rebut a Brasília pel dictador. És la gran màcula de l'astre de la pilota: no haver-se posicionat políticament.

Ver vídeo

"El seu comportament va ser com el d'un esclau", explica el futbolista Paulo Cézar Lima, Caju, al documental produït per Netflix. "El d'un negre submís que ho accepta tot sense dir ni piu, sense qüestionar ni jutjar. Perquè qualsevol cosa que hagués dit hauria tingut un gran impacte". El músic Gilberto Gil es mostra, en canvi, benèvol: "Era una estrella que brillava al fosc cel de la vida brasilera" i "el símbol de l'emancipació" del país.

Pelé és, de facto, el millor ambaixador del Brasil i la dictadura el pressiona perquè jugui el Mundial de Mèxic, que es converteix en una qüestió d'Estat per als militars, encastats al quadre tècnic de la selecció. La dictadura difon eslògans feixistes en clau patriòtica: "Ningú no pot amb aquest país". En un cartell, sota la foto d'un pagès enfundat a la samarreta groga amb el 10 de Pelé, un lema imprès: "Comença creient en tu. Setmana de la Pàtria". El missatge és clar: "Brasil: estima'l o deixa't anar".

La Perla Negra torna amb la Canarinha. No obstant això, durant la preparació per a la Copa del Món, l'entrenador, João Saldanha, el fa jugar més avançat, de davanter centre, una posició que no satisfeia a Pelé. Militant del Partit Comunista del Brasil, el tècnic aprofita una visita a Mèxic, durant el sorteig de grups, per lliurar a diverses autoritats internacionals un dossier amb els noms de milers de presos polítics i centenars d'assassinats i torturats per la dictadura.

També es nega a incloure a la llista de seleccionats Dadá Maravilha, de l'Atlètic Mineiro, per imposició del general Médici: "Jo no elegeixo els seus ministres ni ell els meus jugadors". Aquesta bufetada i la seva militància esquerrana van portar el dictador, que compartia origen i equip amb Saldanha —gautx i gremista— a exigir la seva destitució: no podia permetre que un comunista, anomenat Juan Sin Miedo, guanyés el Mundial.

El substitueix, dos mesos abans del seu començament, Mário Zagallo -company de Pelé el 1958 i el 1962-, que finalment convoca Dadá Maravilha, però no li concedeix ni un minut sobre la gespa. Saldanha arribaria a comentar que Pelé no estava capacitat per jugar perquè tenia miopia, cosa que li impediria veure la pilota en un partit nocturn, i un problema de maluc. En realitat, seguia sent als trenta anys un jugador amb visió i cintura.

Tot i això, la premsa esportiva del seu país no donava un duro pel jugador més popular del planeta, sotmès a un assetjament i enderrocament dins i fora del camp, ja que va arribar a ser amenaçat de segrest i fins i tot de mort. "En aquell moment, jo no volia ser Pelé. No m'agradava. I suplicava: Déu, ajuda'm. Aquest és el meu últim Mundial", confessa a l'esmentat documental.

Comença a rodar la pilota i Pelé, amb el 10 a l'esquena, es desferma. Mostra la seva intel·ligència i picardia al camp. Regala gols als seus companys, es venga d'Uruguai a semifinals i obre el marcador de cap contra Itàlia, derrotada a la final per 4-1. Al vestidor, als seus trenta anys, crida: "Jo no m'he mort!".

El Brasil ha guanyat tots els partits i Pelé segueix sent el millor futbolista de l'univers, encara que cinc anys després deixaria el seu equip de sempre per fitxar pel Cosmos, malgrat les ofertes del Reial Madrid i de la Juventus. Amb el Santos ho ha guanyat tot: sis campionats nacionals, deu estatals, dues Copes Libertadores i diversos títols intercontinentals, a més de fer diverses gires per tot el món.

Ver vídeo

Tot i això, necessitava recuperar els diners perduts en algunes inversions desastroses i va optar per l'equip de Nova York, cosa que va despertar l'interès pel soccer als Estats Units. Més que un futbolista, era un mite. Les marques se'l rifaven per publicitar els seus productes i els compromisos internacionals, que transcendien la gespa, van minar el seu matrimoni amb Rosemeri dos Reis Cholbi.

Més que un futbolista, Pelé era un mite; les marques se'l rifaven

Tampoc van ajudar les seves infidelitats, encara que tornaria a casar-se dues vegades, a més de les seves relacions amb Xuxa i un parell de miss. Amb la seva primera dona va tenir tres fills i amb la segona, uns bessons, si bé n'ha reconegut dos més. A les seves facetes de futbolista i empresari, caldria sumar les de playboy i actor, ja que va participar en diverses produccions televisives i cinematogràfiques. La pel·lícula més ressenyable és Evasió o victòria, dirigida per John Huston el 1981.

Després del partit de la seva retirada, que va enfrontar el Cosmos i el Santos el 1977, el periodista Alfredo Relaño va escriure a El País: "Físicament superdotat, era jugador de rapidesa, dribling, salt de cap i toc i xut amb les dues cames inimitables. Quan s'inspirava no hi havia fre per a ell". Ni espacial ni temporal perquè, com li va dir una vegada Andy Warhol, Pelé no tindria quinze minuts de fama, sinó quinze segles.

Va marcar 1.283 gols en 1.367 partits i va ser el màxim golejador de la selecció brasilera fins que Neymar, al present Mundial de Qatar, va igualar la seva marca de 77 gols. La Confederació Brasilera de Futbol (CBF) sosté, en canvi, que va anotar 95 gols i que el seu rècord segueix vigent, ja que compta diversos partits amistosos davant d'equips europeus, com l'Inter i l'Atlètic, i davant de combinats locals i mexicans.

Va guanyar tres mundials, l'únic jugador del món que atresora aquesta marca. I segueix instal·lat, amb Maradona, Cruyff o Messi, a l'olimp dels déus del futbol. "El millor futbolista de la història va ser Di Stefano", va sentenciar Puskas. "Em nego a classificar Pelé com a futbolista. Ell va ser més que això".

Inclòs un bon conseller. El 1979, durant una trobada amb el Pelusa a Rio de Janeiro, li va donar diverses recomanacions: "Mai facis cas quan et diguin que ets el millor. El dia que et sentis el millor deixaràs de ser-ho per sempre". Paraules buides, perquè també li va advertir que tingués cura del seu físic, però Maradona, que llavors tenia 18 anys, òbviament no va tenir en compte els seus suggeriments.

Pelé pensava que un jugador podia gaudir de la vida privada, encara que sense passar-se. En una entrevista a El Periódico, Quique Setién recordava que una matinada va veure en una discoteca la Perla Negra. No eren hores, si bé el jugador de l'Atlètic estava sancionat i havia aprofitat per esgotar la nit madrilenya. "Vaig agafar un posagots, un bolígraf i em vaig acostar on ell i li vaig dir: ¿Li importaria signar-me un autògraf? És que jo també jugo a futbol. I Pelé em va respondre: Si jugues a futbol, què fas a aquestes hores a la discoteca?".

La ploma de Jorge Valdano també el perfilava a El País el 2021: "Un cos dibuixat per jugar a futbol amb feresa i elegància, una mirada que envoltava tota la pista, una tècnica exacta i harmoniosa, un cap competitiu que tenia un mag endins, un coratge i una astúcia barrial, la bellesa del conjunt... S'assemblava a la perfecció perquè era impossible imaginar-se algú que jugués millor. Geni".

El 1977 es va retirar del futbol durant un partit entre el Santos i el Cosmos, encara que va seguir lligat a l'empresa propietària de l'equip novaiorquès, Warner Communications. Aquell mateix any s'havia alçat amb el seu únic títol a la North American Soccer League i aquell dia, als 36 anys, va marcar el seu darrer gol còsmic.

"Veure jugar Pelé era instal·lar-se a la sorpresa perquè sobtava [improvisava amb rapidesa] el joc a una velocitat que era el reflex del reflex", va deixar escrit Jorge Valdano, "perquè inventava solucions originals a problemes complexos, perquè emocionava com només la bellesa sap fer-ho". Perquè ho feia tot com a D10S.

Ver vídeo