"Una part de l'independentisme ha creuat la línia de la por"

Adrià Carrasco, activista dels CDR exiliat durant prop de tres anys a Brussel·les, ha pogut tornar a posar els peus a Catalunya aquesta setmana amb l'arxivament de la seva causa. El jove d'Esplugues de Llobregat va marxar l'abril de 2018, després que un dia la Guàrdia Civil es presentés per sorpresa a casa seva amb una acusació de terrorisme per haver participat en protestes contra la repressió arran de l'1-O.

En una conversa telemàtica amb Públic, afirma que l'arxivament constata els "muntatges policials" que orquestra l'Estat, però apunta que la Generalitat també en fa, i critica que el Govern es mantingui com a acusació en judicis contra independentistes. Carrasco reconeix que la repressió "té els seus efectes" sobre la mobilització, però celebra que en el seu cas i el de Tamara Carrasco són ells qui han vençut: "Amb tot això que ens ha passat tenim unes conviccions encara més fortes". Assenyala com, malgrat els casos repressius, "part de l’independentisme ha creuat la línia de la por", i fa una crida a enfortir l'organització popular i no pensar que els polítics "faran la feina".

Com vas rebre la notícia de l’arxivament ?

El meu advocat em va enviar l'escrit del jutjat, on posava que es confirmava el sobreseïment provisional i s'aixecava l’ordre de detenció. Ja ens ho esperàvem. Primer havíem tingut la resolució inicial d’arxivament, en què es deixava un temps al fiscal per recórrer. Estàvem esperant que es confirmés, o sigui que va ser esglaonat. D'entrada va ser una mica així... Ara que ja portava tres anys a Brussel·les, jo hi estava bé. Vaig pensar que era una mica follón [tornar], però d'altra banda tinc una responsabilitat política que no vull defugir i crec que s’ha d’aprofitar aquest ressò mediàtic que estem tenint per explicar el cas i introduir el nostre discurs polític.

Què significa l’arxivament de la causa pel moviment independentista de base?

Significa la confirmació del que venim dient des d'un principi: l’Estat espanyol, la justícia espanyola, porta molts anys utilitzant els muntatges policials i aquests teatres, muntats des de l’Audiència Nacional normalment, però també a vegades de la mà dels Mossos per ordres de la Generalitat. Fa molt de temps que diem que s’utilitza això de forma cruel, totalment aberrant, sense cap mena de fonament jurídic. La Tamara i jo som exemple que no ens hem arronsat, que tot i això que ens ha passat tenim unes conviccions encara més fortes. En aquest cas hem vençut la repressió.

"No hi ha dubte que seguiré fent política"

Seguiràs implicat a nivell social i polític, un cop retornat Catalunya?

Sí, evidentment mai he deixat d’estar-ho del tot. Ara estava més implicat a Brussel·les. Però evidentment, una de les coses que més he trobat a faltar són els meus companys de lluita i estar al seu costat. No hi ha dubte que seguiré fent política.

Com et planteges la vida, després del que has viscut?

Realment encara no he decidit què faré. M’ha costat molt construir-me una vida a Brussel·les i ara tornar a baixar és un canvi important a la meva vida. Tinc molts plans, però formen part de la meva vida personal.

La teva visió sobre la política i la mobilització social han canviat després de tot de plegat?

Algunes coses han canviat, però de base soc si fa no fa el mateix. Sí que crec que he evolucionat i això m’ha servit d’impuls per formar-me, per aprendre sobretot d’altres col·lectius, d'altres lluites de Bèlgica. Cada cop tinc més desconfiança en la política parlamentària. Crec que una de les millors maneres de fer política és al carrer, amb companyes i veïnes. Crec que és el que té un impacte més fort, més que la política parlamentària o institucional.

"Molts de nosaltres ha arribat un moment en què hem entès que ens pot tocar, tant si actuem com si no"

La criminalització dels CDR ha fet que calés el discurs de la por?

És innegable que una part de la repressió té els seus efectes, però crec que molts de nosaltres ha arribat un moment en què hem entès que ens pot tocar, tant a nosaltres com als nostres companys, tant si actuem com si no. Si s’han pogut inventar un muntatge com el de la Tamara i el meu i tots els altres, com el 23-S... La resposta és que com que et poden acusar de coses que no has fet, doncs quasi que millor fes-les. Crec que en part la repressió esta pensada per això, i si no tingués efecte no es faria. Però crec que una part de l’independentisme ha creuat aquesta línia de la por, i això és positiu.

La repressió de l’independentisme n'ha aconseguit la desmobilització?

No sé què hagués passat sense aquesta repressió, però totes les lluites i moviments tenen els seus alts i baixos. I ara més, amb la crisi de la Covid. Estem en hores baixes, està claríssim. Per tant és difícil d’avaluar si la repressió ha tingut un impacte significatiu. Està clar que a molta gent això l'haurà condicionat, però com a impacte global es fa difícil de dir. El que més ens frena és pensar que els polítics ens faran la feina. Com que pensem que són els nostres representants perquè els votem cada quatre anys, pensem que ells ens ho han de fer. Llavors deixem de pensar què hem de fer nosaltres al nostre barri, poble o ciutat amb les assemblees de veïns per aconseguir-ho. Crec que això és el que més ens frena, pensar que això ens caurà del cel sense sacrificis.

Més de tres anys després de l’1-O, sembla que l’independentisme no té un rumb clar i el país encara està immers en la repressió que se’n va derivar. Va servir d'alguna cosa?

Sí, home, sí, per moltes coses! Va ser l’exemple clar que l'organització és la clau de la victòria. És una frase que veiem molts cops pintada a les parets i pensem que és només un lema. Però no és així. Va servir per veure que tot i tenir un Goliat davant, si ens organitzem i ens sacrifiquem i estem disposats a pagar un preu i aportar tota l'energia que cal, som capaços de fer-ho. Això va ser una de les grans victòries que ens han ajudat a tirar endavant i a demostrar que podem fer-ho.

"El que més ens frena és pensar que els polítics ens faran la feina"

Ara que la mobilització independentista està estancada, també pel Covid, quins passos creus que s'haurien de seguir?

Crec que anem postergant: ara quan passi això sortirem al carrer… Esperem les properes eleccions… Hi ha esdeveniments que es van succeint que sembla que vagin a desencallar la situació però la majoria passen a l’esquena de la política institucional. És un error estar-ne tan pendents i a vegades ens impedeix agafar la iniciativa i tirar pel dret.

Què opines sobre els judicis a activistes independentistes amb acusació de la Generalitat?

És una vergonya. En el cas de l'Adrián Sas, es va demanar a la Generalitat que la retirés, ho van acceptar, però el dia de judici encara hi era. No té cap sentit, només en té si consideres a la Generalitat com un petit estat. Un estat sempre intenta defensar-se d’aquells que qüestionen; en aquest cas, com que sectors més radicals de l'independentisme també qüestionen les institucions catalanes, aquí n’hi ha per tots. En el fons és absurd però no tant: si agafes tots els elements deixa de ser tan sorprenent, el fet que la Generalitat es presenti com a acusació particular. Porta molts anys fent-ho amb el moviment anarquista, de l'habitatge o pel territori. No ve de nou. Però sí que en un moment com aquest sorprèn; veus el president un dia animant a la protesta i l'endemà defensant els seus funcionaris, els Mossos d'Esquadra.

I més enllà d'això, a Esplugues ara tenim un nou cas repressiu. La policia local va aparèixer en un sopar de carmanyola de la festa major, a l'aire lliure, de forma agressiva i violenta. Hi va haver un estira-i-arronsa sense importància i ara tenim dues companyes acusades d'atemptat a l'autoritat. Això és una mostra que els muntatges policials no passen només a gran escala i des de l'Audiència Nacional, sinó que passen també a casa nostra; Mossos d'Esquadra amb operacions com Pandora i Pinyata a mans de la Generalitat han exercit també aquest terrorisme d'Estat, d'alguna manera. I a una escala més local, a Esplugues la policia local s’inventa proves i lesions inexistents per aixafar el moviment popular.