País ValenciàEstellés: el poeta que va transcendir la poesia per esdevenir poble

"Assumiràs la veu d'un poble, /i serà la veu del teu poble, /i seràs, per a sempre, poble". Així arranca un dels poemes més coneguts de Vicent Andrés Estellés, nascut a Burjassot el 4 de setembre de 1924. Aquest dissabte fa 97 anys. I, potser sense ni tan sols imaginar-ho el mateix autor, el vers ha esdevingut profètic, ja que si s’ha d’escollir qui ha assumit la veu del poble valencià contemporani, Estellés es troba entre els candidats més sòlids.

Aquest afecte popular per un poeta no és gens habitual. És fàcil trobar els versos d’Estellés reproduïts en tot tipus de suports: des de samarretes fins a cançons, passant per pintades anònimes a les parets. Fins i tot Mr Wonderful en va serigrafiar una tassa amb la llegenda "Perquè hi haurà un dia que no podrem més, i llavors ho podrem tot".

Un afecte que s’ha traduït en la convocatòria de la Festa Estellés, una tradició iniciada el 2010 a tres municipis de la Ribera, Benimodo –on la família Estellés hi va estiuejar moltíssims anys-, Alginet i Manuel. Es tracta d’un festival poètic allunyat de la imatge culturalment elitista que acostumen a tenir aquests actes, i més similars a un sopar veïnal de festa major, on la poesia, però també la gastronomia o la música i juguen un paper central.

L’escriptor Josep Lozano, és natural d’Alginet i va ser l’impulsor de les primeres festes Estellés. Explica que la seua voluntat era "crear un espai per articular culturalment el país amb una festa", inspirant-se amb el model dels Burns Suppers, celebrats a Escòcia en record del poeta Robert Burns. La iniciativa va calar i estendre ràpidament, creixent d’edició en edició fins a més de 70 sopars en els anys pre-pandèmia, la majoria al País Valencià, però també a Mallorca i Catalunya, així com a "qualsevol lloc on hi haja valenciana amb ganes de fer-ho", en paraules de Lozano. Així, hi ha registre de festes Estellés a llocs tan distants com Brussel·les i Bolívia i, enguany, n’hi ha una prevista a Londres.

"Els principals poetes en valencià són Estellés i Àusias March, que és molt més inaccessible per al gran públic. Estellés és molt més pròxim, funciona molt millor en aquest sentit"

Lozano també explica els motius per escollir Estellés per tal de personificar la iniciativa: "els principals poetes en valencià són ell i Àusias March, i March, que és boníssim és molt més inaccessible per al gran públic. Estellés és molt més pròxim, funciona molt millor en aquest sentit". "Els motius de la popularitat d’Estellés són que apel·la als teus sentiments, es refereix a les coses més pròximes, com el menjar o el sexe, a banda és clar dels poemes més polítics que t’interpel·len com a valenciana", explica Mercè Pérez, activista de Ca Bassot, un casal de Burjassot que organitza de forma ininterrompuda un homenatge al poeta des del 1994, un any després del seu decés, en una festa Estellés avant la lettre.

Després de l’aturada pandèmica de l’any passat –quan va convocar-se només de forma virtual-, enguany es reprenen les festes Estellés a diferents municipis, inclosos València, Burjassot, Benimodo, Xàtiva, Castelló o Alcoi, encara que el recompte final no se sabrà fins un cop s’hagen celebrat tots.

Poeta musicat

Pérez reivindica la importància dels músics a l’hora de popularitzar l’obra estellesiana. Des d’Ovidi Montllor fins a Maria del Mar Bonet, passant per Vicent Torrent o Miquel Gil, pràcticament no hi ha cap músic en valencià que no haja musicat en algun moment algun dels seus versos. "Després va venir Obrint Pas, La Gossa Sorda o Pau Alabajos, que van continuar aquesta tasca de difusió entre les noves generacions", continua Pérez. Pràcticament no hi ha ningú al País Valencià que no se sàpiga els versos amb els quals Obrint Pas van obrir La Flama, un dels seus principals hits: "No et limites a contemplar/Aquestes hores que ara venen/Baixa al carrer i participa/No podran res davant d'un poble/ Unit, alegre i combatiu".

La gran popularitat d’Estellés va començar amb ell encara viu. En la convulsa transició de la Batalla de València va assumir un paper valent que el va portar de punta a punta del País Valencià. "Tant ell com el tio Vicent Ventura, el tio Joan [Fuster] o Manuel Sanchis Guarner van implicar-se molt. Fent país anaven, entrepà en mà, allà on els demanaven, a tot arreu", recorda la seua filla, Carmina Estellés. Un activisme cultural que li va suposar una gran popularitat, però que tampoc li va estalviar disgustos. El diari Las Provincias el va acomiadar de la seua feina de cap de redacció d’un dia per l’altre i sense donar explicacions i un escamot d’extrema dreta va dinamitar el bust que li havien col·locat a Burjassot el 1979. Els seus recitals sovint patien amenaces d’atacs o atemptats blavers.

Carmina Estellés recorda encara amb emoció com el seu pare es posava a escriure a les tres o les quatre de la matinada, quan arribava a casa després de tancar l’edició del dia de Las Provincias. "A vegades, si perdia el trenet, s’havia de quedar a dormir a Pont de Fusta fins que a les cinc del matí eixia el primer". Ara, aquesta feina s’ha reconegut amb la seua gran acceptació. "És molt emocionant trobar-te xiquets pel carrer cantant una cançó i reconèixer una lletra del pare", explica la filla del poeta. Ara, Carmina Estellés també té una denúncia per l’Ajuntament de Burjassot, a qui el poeta va donar la biblioteca personal perquè estiguera oberta al públic i "ho han aturat, de la mateixa forma que han aturat la creació de la fundació i els premis literaris amb el seu nom, i per ara no ens han donat cap motiu".

Però silencis institucionals a banda, el poble continua cantant Estellés, potser perquè, com va escriure ell mateix: "Allò que val és la consciència/de no ser res si no s'és poble".