País ValenciàLa Crida pel Finançament torna a exigir a València la sobirania econòmica i la fi de l’espoli fiscal

Acabar amb l’infrafinançament endèmic, condonar el deute històric, denunciar l’espoli fiscal i exigir un nou sistema de finançament en el camí d’un veritable autogovern. Una vegada més, els moviments socials del País Valencià han entomat les reivindicacions contra la crítica situació financera que arrosseguen les Administracions valencianes i han reclamat les claus de la caixa.

I ho han fet, aquesta vegada, davant l’edifici d’Hisenda, en plena plaça de l’Ajuntament de València, amb una nova contesa electoral en girar la cantonada. No debades, la Crida pel Finançament —que agrupa diverses entitats i persones— ha instat els partits polítics, el Consell de la Generalitat i el nou govern espanyol que isca de les urnes a obrir, de manera immediata, un procés de negociació seriós per poder acabar amb l’actual sistema de finançament, que penalitza especialment les arques valencianes, i caminar cap la sobirania econòmica i fiscal.

L’absència dels partits polítics del Pacte del Botànic ha estat, de fet, un dels principals titulars que marca la mobilització. Cap partit ha secundat la concentració malgrat que tots ells, amb diferents matisos, porten en la seua agenda la reivindicació. Els organitzadors han denunciat el silenci com a resposta i la passivitat “excessiva” amb què els governants valencians i la col·lectivitat han afrontat l’assumpte des de la massiva manifestació del novembre de 2017.

“Ens dona la sensació que estan allargant terminis fins que ja no es puga més. I aquest és un problema de grans dimensions que requereix de totes totes una resposta transversal”, sosté Antoni Infante, coportaveu de la Crida pel Finançament i coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir. També sobre l’acció de les institucions, Infante creu que al País Valencià s’està deixant que l’agenda la marque el Govern espanyol. I assenyala que, amb tot, els partits valencians no tenen ben conceptualitzat el problema de fons: “Els dos governs botànics i algun govern anterior del PP han entès el problema des d’un punt de vista tècnic però és un problema fonamentalment polític, de presa de decisions davant les característiques d’un Estat extractiu”.

La perpetuació del problema

A hores d’ara, el País Valencià continua sent l’únic territori que, tenint una renda per capita per sota de la mitjana estatal, acaba aportant al conjunt més del que no en rep. El “problema valencià”, tanmateix, no ha trobat cap taula a Madrid des que el 2015 el Botànic prenguera com a emblema la reivindicació d’un nou finançament. Amb Ximo Puig al capdavant de la Generalitat, ni el govern de Mariano Rajoy ni el del seu company de partit, Pedro Sánchez, han plantejat ni tan sols un full de ruta per a emprendre la reforma del sistema de finançament que els partits del Botànic demanden. Es calcula que, cada any, aquest infrafinançament representa aproximadament 1.400 milions d’euros menys per a atendre els serveis bàsics transferits.

El País Valencià és l'únic territori que tenint una renda per càpita inferior a la mitjana estatal acaba aportant al conjunt més del que rep

Mentrestant, el deute es dispara i esdevé un llast de dimensions desproporcionades. L’infrafinançament ha condemnat el poble valencià a un deute inassumible i en constant augment, tal com denuncien els convocants, que ja se situa per damunt dels 47.000 milions d’euros i que obliga a destinar més del 25% dels pressupostos anuals al seu amortitzament. El País Valencià és l’autonomia més endeutada de l’Estat espanyol: cada valencià deu 9.577 euros i la Conselleria d’Hisenda, davant la manca de liquidesa, continua acudint a préstecs a curt termini per poder afrontar el pagament a proveïdors. Els partits del Botànic consideren gran part d’aquest deute il·legítim a causa d’un sistema de finançament no proporcional i en reclamen l’assumpció per part de l’Estat.

La Crida pel Finançament posa l’accent en les repercusions que això té sobre les condicions de vida de la ciutadania. “Sense infraestructures adients per a poder modular la nostra economia, sense sistema financer propi i demanant els nostres diners a Madrid (a tornar amb interessos en forma del pervers FLA) no podem cobrir les necessitats del nostre territori i de les persones que hi vivim”, recalquen. No debades, les darreres dades publicades per l'Institut Nacional d'Estadística (INE), a través de l’Enquesta sobre Condicions de Vida, mostren que un 30,2% dels valencians es va situar en risc de pobresa o exclusió social al 2018. Una xifra que col·loca el País Valencià cinc punts per sobre de la mitjana estatal, fixada en el 26,1%.

L’emergència social i la manca de recursos denunciats per les entitats no són cap miratge. Tot just la setmana passada, el conseller d’Hisenda, Vicent Soler, compareixia a les Corts per explicar els “ajustos pressupostaris” quantificats en 344 milions d’euros aplicats pel Consell com a conseqüència de l’infrafinançament. En l’argumentari de Soler, hi figurava també la caiguda dels ingressos previstos en els Pressupostos Generals de l’Estat per a 2019, que finalment no van poder tirar endavant.

Les inversions, precisament, també centren una part molt important de la discussió. Preguntat per aquesta qüestió, Infante recorda que, a més de la pressió fiscal, les inversions en territori valencià amb prou feines superen el 6% del total, tenint en compte que els cinc milions de valencians representen l’11% de la població de l’Estat. I que el greuge és que allò que acaba arribant sempre és menys que allò pressupostat. Una dinàmica que Infante deixa clar que no és conjuntural remetent a l’estudi "Capital público en España. Evolución y distribución territorial (1900-2012)". Desenvolupat conjuntament per la Fundación BBVA i l'Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), aquesta comparativa demostra que des de l’any 1900 fins l’any 2012 les inversions de l’Estat espanyol al País Valencià han sigut un 19% inferiors a la mitjana de l’Estat.

Per un nou model econòmic

La demanda d’una hisenda pròpia per part de les entitats que hi pressionen no només va en la direcció de poder gestionar despeses i ingressos des del País Valencià. El model econòmic també se situa sota la lupa. “A hores d’ara, aquest és una màquina d’empobrir la ciutadania. Depèn en excès de la construcció i el turisme, dos sectors amb uns salaris molt baixos. Si ja tenim uns salaris per sota de la mitjana de l’Estat i posem el focus en una economia de poc valor afegit, la dinàmica és infernal”, reconeix Infante.

En aquest sentit, els avenços polítics en l’anterior legislatura no han aprofundit en una vertadera transformació. El coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir admet que, sense recursos, és impossible portar endavant les línies mestres d’un canvi d’òptica que s’ha dibuixat només de manera literària. Valguen com a exemple el Document de Bases i Elements Orientadors per a la Transformació del Model Econòmic de la Comunitat Valenciana, aprovat a Elx l’abril de 2016, i el Pla d'acció per a la transformació del Model Econòmic Valencià 2027, presentat al Baix Maestrat el juliol de 2018.

La Crida pel Finançament alerta del risc de fallida de la Generalitat i, per això, advoca per la urgència d’abordar el problema amb vistes a un “futur de benestar, justícia social i llibertat per a la societat valenciana”. La plataforma insisteix a reactivar la reivindicació, pressionar perquè els partits s’hi posicionen i ser contundents davant l’actitud esquiva de Madrid.