Vegem el que passa a França

Marià de Delàs, periodista, i Manuel Garí, economista

El títol de la meravellosa pel·lícula de Bertrand Tavernier, Ça commence aujourd’hui, (‘Tot comença avui’), que narra la lluita per la dignitat de la gent treballadora en un petit poble francès, és una valuosa i útil expressió per posar l'accent en les necessitats d'avui. Les conquestes i avanços es necessiten avui, no demà. Els atacs als drets de les classes populars i les reculades en les condicions de vida es produeixen ara. No són cosa de demà.

Per això és tan important el que passa avui a França. Important per a la seva població, però també pel futur immediat de les classes subalternes de la resta de la Unió Europea. Des de la Comissió Europea s'avancen noves línies d'austeritat en consonància amb els interessos del gran capital en el capítol de pensions, que condicionen les polítiques de cadascun dels països membres, per imposar ampliacions del nombre d'anys de treball cotitzats necessaris per a la jubilació, el retard de l'edat per a retirar-se de la vida laboral i per canviar les quanties a percebre, en funció de la correlació de forces entre classes socials i entre governants i governats a cada país.

Enfront d'aquesta estratègia conjunta dels de “dalt”, la resistència de les persones assalariades es dona país a país i amb escasses si no nul·les mostres de solidaritat internacional.

La mobilització que s'ha desenvolupat a França és un moviment històric, per la dimensió i composició de les manifestacions, la seva generalització en totes les ciutats, la seva durada, la unitat de les organitzacions del moviment obrer i de les organitzacions sindicals, la convergència amb sectors ecologistes, feministes i rurals que expressen la profunditat del malestar social i del cansament que existeix en àmplies capes de la població contra el Govern.

Treballadores i treballadors, joves i no tan joves, estudiants i persones jubilades conformen una majoria social aclaparadora en contra de la reforma del sistema de pensions que el president francès, Emmanuel Macron, i el govern de Élisabeth Borne volen imposar. Un canvi que implica l'augment de l'edat de jubilació de 62 a 64 anys i un increment dels anys de cotització per poder aconseguir pensió completa.

Les enquestes coincideixen a assenyalar que la major part de la ciutadania francesa no només rebutja les condicions per accedir a la jubilació que vol mantenir Macron sinó que comparteix preocupació per la manca de respecte que aquest polític demostra d’un valor fonamental de la República que presideix: el règim de llibertats.

Porten tres mesos de mobilitzacions. Les xifres de persones que han participat en les manifestacions en ciutats grans i petites de França són les més importants de les últimes dècades. Han sortit al carrer milions de persones però fins el moment el Govern no només no ha cedit ni un pam sinó que ha utilitzat i utilitza les eines més dures del seu arsenal administratiu i repressiu per intentar que la revolta s'extingeixi.

La voluntat de fer efectiva la reforma a qualsevol preu va conduir a la primera ministra a utilitzar un article de la Constitució francesa, el 49.3, que permet aprovar un canvi legislatiu sense majoria parlamentària. Les amenaces del ministre d'Interior, Gérald Darmanin, que ha intentat que la Lliga pels Drets Humans deixés de rebre el finançament públic que li pertoca, l'escàndol per la contaminació de l'aigua potable amb clorotalonil, les noves revelacions sobre la violència emprada per la gendarmeria en Sainte-Soline durant la mobilització contra les megapreses (1)… són indicadors dels estrets límits (fins i tot a França! i no diguem en altres latituds) de les llibertats i drets polítics en un context de neoliberalisme autoritari. El que es lliura a França és alguna cosa més que una batalla social.

L'actuació més i més violenta de la policia ha reforçat l'exasperació d'una ciutadania que se sent cada vegada més exclosa de la vida política. Sembla que el govern francès hagi decidit tractar a la classe treballadora de la mateixa manera que ho va fer Margaret Thatcher i que està disposat a qualsevol cosa menys a retrocedir. Observa la generalització de les assemblees, les manifestacions, les vagues i els bloquejos de carreteres i mitjans de transport, espera que la tempesta social passi de llarg i si en algun moment la situació li sembla insuportable opta per incrementar la utilització de la violència policial i les detencions.

El futur del sistema de pensions preocupa i molt, però el descontentament social va molt més enllà. La gent també surt als carrers amb confiança en la possibilitat de guanyar, perquè veu la necessitat de defensar la democràcia i el seu dret a intervenir en la vida política més enllà del temps d'eleccions. La reforma de les pensions concentra, “la major part de mecanismes que avui la ciència política identifica com a aliment del ressentiment social, que nodreix així als partits de la dreta radical”, afirmen els investigadors Bruno Palier i Paulus Wagner (2). “Si el moviment perd la ultradreta arribarà al poder”, va explicar recentment en conferència a Barcelona una militant anticapitalista francesa.

Les protestes s'han generalitzat i això ha estat així perquè existeixen més motius a banda del rebuig a la pujada de l'edat de jubilació (3). Es reclamen millores salarials, increment de les prestacions pels aturats, serveis públics de qualitat, canvi de polítiques en relació a les persones migrants, mesures en favor d'una transició ecològica justa… “No hi haurà pensions en un planeta mort”, diuen els joves anticapitalistes, que expliquen com “davant el productivisme degenerat, que impacta sobre els ecosistemes i posa en perill la sostenibilitat de la nostra existència, el que se'ns proposa és treballar més temps”. No fa gaire temps es va viralitzar un significatiu vídeo en el qual es pot veure a una jove que balla al capdavant d'una manifestació, al ritme d'una cançó i un missatge. “Pensions, clima, mateix combat. No hi ha jubilació en un planeta cremat”, repeteix Mathilde Callart, militant d'un moviment ecosocial nascut al País Basc.

En alguns països d'Europa s'han organitzat concentracions de solidaritat davant ambaixades i consolats, convocades per organitzacions d'esquerres, però la rebel·lió dels treballadors francesos passa més aviat desapercebuda en els mitjans de comunicació. Coincidint amb la mobilització francesa i sense relació aparent però sí efectiva, perquè correspon a una mateixa reacció davant la pèrdua de drets i condicions de vida, a Alemanya es va produir una gran vaga per a desbloquejar les negociacions del conveni col·lectiu del sector del Transport.

Davant tot això cal fer-se diverses preguntes rellevants Què han fet els sindicats de cada país en solidaritat amb els francesos? Què ha fet la Confederació Europea de Sindicats? La resposta a la doble pregunta és: res que sigui a l'altura dels problemes i del moment actual. CCOO i UGT han enviat missatges de suport a la lluita de les i els vaguistes francesos i de denúncia de la brutal repressió governamental, però no s'ha donat ni un sol pas pràctic per mantenir el moviment i per coordinar estratègies de resistència davant l'incert futur. Sembla avui altament improbable o inimaginable que les centrals sindicals europees pensin en l'articulació d'alguna mena de campanya conjunta en defensa dels drets elementals de treballadores i treballadors, que canviï la correlació de forces actual.

A l'Estat espanyol només algun sindicat minoritari i alguna organització anticapitalista s'han esforçat en la convocatòria d'alguns actes per explicar el que passa a França i per posar de manifest l'excepcionalitat que representa aquesta revolta per a la història de les mobilitzacions populars en el continent europeu.

Sobre el territori francès, en les manifestacions multitudinàries, que es reprodueixen a tota mena de poblacions, s'expressa rebuig contra la criminalització del moviment sindical, així com una clara determinació a mantenir la mobilització. “No ens rendirem” ('On lache rien') s'escolta una vegada i una altra en boca de vaguistes i manifestants, que veuen en el manteniment de l'actual i excepcional unitat sindical la fórmula per fer retrocedir al Govern. La ‘Intersyndicale’, que agrupa a tretze organitzacions de persones assalariades i de defensores de la joventut, confia que la protesta no s'afeblirà, en què es mantindran les assemblees, vagues, bloquejos i manifestacions, sense cedir a les “invitacions” a la pau social que expressa la primera ministra i sense confiança en el que pugui resoldre un Consell Constitucional –que comença les seves deliberacions el 14 d'abril- tradicionalment significat per posar interessos dels poderosos per sobre de necessitats socials.

La victòria o derrota d'aquest moviment deixarà profundes petjades a França i a tota Europa en un moment en el qual la inflació generalitzada, la guerra a Ucraïna i ara de nou en altres països, i l'agudització de la competència entre potències econòmiques i militars poden determinar un rumb o un altre per al moviment popular. Les classes subalternes tenen davant seu el repte de fer present la seva participació qualitativa en les decisions, reconstruir la seva identitat i consciència de classe davant els desafiaments del segle XXI i assumir de nou un paper actiu davant la qüestió del poder.

Ben aviat sabrem com es resol la qüestió en el pla legal, i, més important, com es plasmen els avanços del moviment social als carrers i a les empreses, que facin possible el predomini d'una alternativa política capaç d'acabar amb el macronisme, fer front a l'ascens de la dreta i iniciar un nou marc constituent democratitzador i superador de les limitacions de la Vª República. Potser, tant de bo!, estiguem davant un nou “temps de les cireres” que des de França encoratgi al continent.

(1) https://lessoulevementsdelaterre.org

(2) Benoit Bréville. Un peuple debout. Dossier: Retraites, l’onde choc. Le Monde Diplomatique, núm. 829 Abril 2023

(3) Antoine Larrache. Pensiones. Una semana movida ¿para ir hacia la victòria? Viento Sur, 1 abril 2023