Les vagues trenquen rècords en 2026, però per què passa i què indica?

Els números parlen per si sols. En el primer semestre de 2026 el seguiment de vagues ordinàries, excloent les generals, ha estat més gran que les acumulades en un període de 12 mesos per a qualsevol any des d'almenys el 2012. Un total de 354.172 vaguistes que sumen 903.396 jornades de vaga ordinària en el conjunt de l'Estat espanyol. Si sumem les 76.494 persones que van seguir una vaga general en 2026, la pràctica totalitat deguda a la vaga general a Euskal Herria pel SMI basc, s'arriba als 430.666 vaguistes en només sis mesos, mentre que el conjunt de jornades de vaga per a tots dos orígens frega el milió. Quan acabem 2026 les dades homogènies de comparació anuals hauran saltat pels aires. Probablement ens haurem de remuntar al segle passat per trobar una conflictivitat similar.

Totes les Comunitats Autònomes incrementen vaguistes respecte l'any anterior excepte Cantàbria, cosa complicada de superar en realitzar el 2025 l'habitual vaga massiva del seu sector del metall. El nombre de vaguistes a l'estat comparant amb el primer semestre de l'any anterior ha crescut un +344,5%.

Qualsevol que segueixi l'actualitat sindical i social pot intuir l'explicació que hi ha darrere d'aquesta explosió de magnitud. L'esclat d'indignació darrere de les vagues educatives a Aragó, però especialment al País Valencià i a Catalunya, autèntics terratrèmols de lluita amb una intensitat i mobilitzacions en molts casos històriques i sense equivalència des de finals dels anys 80 del segle passat. Vaga crida a vaga i ja hi ha altres comunitats on s'està preparant l'espurna que encengui la llenya seca en aquesta tardor. També està sent un any, segon consecutiu, on diferents vagues de la sanitat han sumat més de cent mil vaguistes aquest 2026. Si hi afegim altres conflictes menors a nivell local en Administracions Públiques, el total del sector públic ha suposat prop del 69% de totes les persones que han fet vaga el 2026. Tornarem més endavant sobre aquest percentatge i les seves implicacions.

Mentre escric aquestes línies els bombers forestals d'Aragó inicien una vaga indefinida, les biblioteques i altres serveis de l'Ajuntament de Barcelona mantenen les pròpies o en el sector de defensa Airbus aconsegueix més d'un mes de vaga, decidida per la seva plantilla contra el conveni signat per CCOO. Mentrestant, l'assemblea unitària de docents de la Comunitat de Madrid convoca, mitjançant els sindicats, vaga indefinida des del 14 d'octubre.

Les causes d'aquest profund malestar en el sector de serveis públics són profundes i amb recorregut. Com quan no realitzes un manteniment adequat, o inversió davant noves necessitats, durant un temps l'edifici aguanta, però un dia s'ensorra. Les persones treballadores estan fartes de sobreesforços, frustracions i absència de mitjans. Estem vivint un S'ha acabat, desencadenant-se per etapes i amb un obvi efecte contagi. Alguns sindicats no han sabut llegir aquest context i estan quedant fora de joc per la seva proximitat a l'entramat institucional.

L'anomalia entre el sector públic i privat i possibles causes

Més enllà d'aquest 2026 històric en registres de vagues recents hi ha una mesura que es manté tossuda any rere any, la disfunció entre vagues en el sector públic i privat. Si, com dèiem abans, el 69% de les persones vaguistes aquest primer semestre tenen un origen en el sector públic, aquesta proporció es manté amb petits alts i baixos quan es revisen estadístiques oficials d'altres anys. Durant el període 2022- juny 2026 el 56% del seguiment d'1,7 milions de vaguistes ha provingut del sector públic. Cal tenir en compte que el 16% de la població assalariada de l'estat forma part, de forma directa o indirecta mitjançant empreses de titularitat pública, o funcionarial d'aquest sector. En aquest percentatge estan incloses plantilles sense dret a vaga com a personal de l'exèrcit o policies locals, autonòmics, guàrdies civils o nacionals. Un cop exclosos, la població del sector públic amb dret a vaga passa a ser el total del 13,8% assalariats. Com pot explicar-se que sigui un percentatge de les persones causant tan reduït de la majoria de la vaga molt reiteradament sobre el seu país?

Aquest article podria perdre's per les branques de llocs comuns, prejudicis i un llarg etcètera a contextualitzar però crec més apropiat anar directament a la tesi principal que podria explicar aquesta gran diferència. Crec que és consensuat apuntar que, encara que tenen molts problemes les plantilles del sector públic, les condicions de treball i salarials en el sector privat estan molt pitjor, de vegades amb salaris de subsistència i moltes categories pagant-se a SMI. El 43% de la població assalariada espanyola cobra menys de 20.000 euros anuals.

Si les vagues són eines per a la millora de condicions, la pregunta és encara més necessària. Com pot llavors lluitar-se tan poc en el sector privat quan és la immensa majoria dels i les treballadores i estan molt pitjor?

Revisem, per exemple, 2025. L'any passat hi va haver 93 vagues a nivell d'empresa (baixíssims números) i vuit de sectorials. Les estadístiques no diferencien entre sectorials del sector privat o públic. A l'Estat espanyol hi ha aproximadament 1.000 convenis sectorials en el sector privat segons siguin estatals, autonòmics o provincials, a més d'uns 3.500 convenis d'empresa amb abast econòmic. Però quantes vagues sectorials en el món privat es produeixen? Es poden comptar amb els dits d'una mà a nivell anual, sent optimistes, i amb molt rara freqüència algunes que passin del terreny de la vaga simbòlica a la contundent, com el metall de Cadis, Residències d'Euskadi o neteja d'edificis de Biscaia.

L'absència de vagues sectorials en el sector privat és la principal causa per la qual és gairebé impossible igualar mobilitzacions de sectors públics en lluita, a causa de la desigualtat en el nombre de plantilla mobilitzada.

Aquesta anomalia mostra una responsabilitat directa sobre els dos sindicats amb més presència als centres de treball del sector privat, en no activar els mecanismes de coordinació que permeten mobilitzacions del mateix nivell que en el públic. Només en situacions de xoc podrien sindicats amb escassa massa crítica poder generar aquests moviments. Aquesta absència de mobilització sectorial, com peix que es mossega la cua, és també la causa de la caiguda de condicions materials i laborals que estem veient tots conveni a conveni. Les persones ho estan passant malament, però no tenen ni l'opció de lluitar per millorar.

Per contra, el sector públic té una major fragmentació sindical i és molt més comú que alguns sindicats estableixin aliances conjunturals, amb rellevant capacitat real, que acabin arrossegant als qui tenen com a estendard la pau social per la pau social o bé aconseguint que no sigui necessària la seva participació per a l'èxit.

Les vagues sectorials són una arma de primer nivell per a la millora transversal de tot un sector productiu, establint llaços de solidaritat que superen l'empresa, que arrenquen millores. Cal un canvi substancial en la relació de forces entre sindicats de contrapoder i aquells que segueixen apostant per negociar sense mobilitzar. En cas contrari estarem condemnats a veure aquestes mateixes estadístiques any rere any, a seguir veient pèrdua de drets, poder adquisitiu i mantenir-nos encadenats a una pau que no és altra cosa que grillons.