Una vaga feminista?

Rosa Cañadell*

"Por un mundo donde seamos socialmente iguales, humanamente diferentes y totalmente libres" Rosa Luxemburgo.

De totes les moltes injustícies que existeixen a la nostra societat n'hi ha una de molt especial: la injustícia vers les dones. Una injustícia que és gairebé eterna, des dels segles dels segles, que és universal, al nord al sud a l'est i a l'oest, que és constant, tant li fa si hi ha guerra com si hi ha pau, tant és si hi ha crisis o hi ha abundància, tant és si estem en democràcia o en dictadura, al feudalisme o a la societat de la informació. Les injustícies contra les dones hi són sempre.

Evidentment hi ha situacions que agreugen aquestes injustícies. La guerra, la pobresa, el capitalisme, les dictadures... les amplien de manera molt important, però en condicions més favorables, en temps de pau, d'abundància, de democràcia, les situacions de desigualtat i d'injustícia vers les dones, no desapareixen.

I parlo de injustícies, en plural, perquè cal remarcar que aquestes abasten tots els diferents àmbits de la vida: El públic, el privat i l'íntim. La política, el treball, els mitjans de comunicació, l'escola, el teatre, el cinema, la literatura... les tasques domèstiques, la cura dels fills i filles, la cura de la gent gran, la doble jornada... l'agressió sexual, la violació, la violència masclista, la maternitat, la homosexualitat...

Una llarga llista en la qual en tots i cada un d'aquests àmbits hi trobem la desigualtat, el menyspreu, la discriminació, la sobrecàrrega... o ja directament, l'agressió, la burla, o la violència.

Hem avançat molt, sens dubte, però encara hi poques dones en l'àmbit de la política institucional i en els llocs on es prenen les decisions que afecten a la vida de les persones. Poques dones en el treballs millor remunerats i més prestigiats. Desigualtat salarial en molts llocs de treball. Més treball precari, més treball parcial i més treball en negre. Pensions de misèria per a masses dones. Poques dones en els debats televisius, en els articles dels diaris, i moltes dones en els anuncis. Moltes mestres dones a l'escola Bressol, moltes mestres dones a l'escola primària, menys professores a la Secundària i moltes menys a la Universitat. Moltes alumnes brillants que acaben fent estudis menys prestigiats. Poques directores de cinema i de teatre. Poques pintores famoses, poques escultores... i una gran quantitat de dones científiques, literates, pintores, premis Nobel... que ningú les coneix.

Malgrat tot, les dones portem molt temps fent totes aquestes coses. Molt temps que estem a la política, a les lluites, que treballem, que investiguem, que ensenyem, que escrivim, que pintem, que dirigim pel·lícules i obres de teatre, que governem ciutats, que fem descobriments, que tenim idees i pensament propi. I cada vegada més, encara que els hi costi, els nostres companys de feina, de partit, de sindicat, d'escola, de professió... han d'acceptar la nostra presència i la importància de la nostra participació. I això ens ho hem guanyat amb el nostre esforç. Ningú ens ho ha regalat. Hem conquerit una part important de l'espai públic. Important, però encara insuficient. Per això cal continuar.

Perquè, si bé les dones hem conquerit "el carrer", els homes no han conquerit "la cuina"... Tot i que cada vegada hi ha més homes que sí entren a la cuina i fins i tot els hi agrada, la veritat és que en l'àmbit domèstic les diferències han canviat poc. Les tasques domèstiques i les tasques de cura es resisteixen molt a passar a mans masculines. La conciliació familiar i laboral brilla per la seva absència, l'embaràs és encara motiu de acomiadament del treball i un obstacle per avançar en la carrera professional de les dones i la doble i triple jornada està a l'ordre del dia per a una gran quantitat de dones. I quan això no és així, quan les dones treballen i no poden cuidar la casa, els fills o els avis, hi ha "altres" dones que venen a suplir-nos: les dones immigrants, condemnades moltes vegades a no tenir papers ni contractes, acaben suplint "l'emancipació" de les dones que s'ho poden pagar.

Però no es tracta només de qui va a comprar o qui porta l'àvia al metge, es tracta també de qui es preocupa per les relacions familiars, de qui parla i de qui escolta, de qui aconsella i estimula, de qui transmet valors i calor, de qui ajuda i de qui abraça. No és només la família, és també la solidaritat i la cura de les persones properes: les amigues, les veïnes, les companyes...

I finament, en l'àmbit d'allò més íntim, com és la relació amb el propi cos, amb el sexe, amb la maternitat, les injustícies continuen en forma d'agressió, de violació, de maltractament, d'imposició, d'amputació. Moltes dones continuen sent assassinades per aquell que un dia va dir que les estimava, va fer l'amor amb elles i hi va tenir fills i filles. Moltes dones són violades pels seus "salvadors" (recordem Haití). Moltes dones són forçades a l'ablació del clítoris, i en temps de guerra, la violació de les dones encara forma part del ritual dels vencedors. La homosexualitat, la llibertat sexual, la infidelitat, la solteria... quan ateny a les dones continua essent molt més censurada.

Per tot això, i perquè les dones mai s'han rendit ni s'han conformat, perquè les dones sempre han lluitat, és pel que aquest 8 de març es convoca una vaga feminista. Una convocatòria que se suma a la campanya per la Vaga Internacional de Dones, impulsada el 2017 pel moviment feminista de països com l’Argentina, Mèxic, Itàlia o els Estats Units i que, en aquest 2018, tindrà incidència en més de 50 països i en totes les esferes de la vida. Una vaga perquè necessitem canvis en les lleis, recursos i molta educació. Educació en la igualtat, educació en la cura, educació no discriminatòria, educació contra la violència de gènere.

Cal dir que, malgrat molta gent no ho sap, no és pas la primera vaga de dones, ni la segona, ni la tercera... Recordem per exemple, només a casa nostra, ja en el 1855 la presència femenina va ser molt destacada a la vaga general o en les manifestacions de l’1 de Maig; concretament, en la del 1892 hi participaren més de 5.000 dones en un bloc encapçalat per Teresa Claramunt. O en el 1909, quan les dones de classe obrera també jugaren un paper cabdal en la revolta popular coneguda oficialment com la Setmana Tràgica. Elles van ser l’ànima del moviment. Sense elles en moltes poblacions no s’hauria exterioritzat la protesta ni hauria ocorregut res… O a la vaga general de 1913 en la que les dones varen ser les prin­cipals impulsores de la mobilització més important amb relació al treball femení dins del sector tèxtil, on hi van participar prop de 20.000 treballadores de Barcelona amb el suport del sindicat La Constància. I el 1918 on hi va haver la primera vaga exclusivament de dones a Barcelona, provocada pels desmesurats preus dels aliments i el carbó. (Vegeu Eina de la Secretaria de Dona d'USTEC·STEs. https://www.sindicat.net/dona/coe.htm)

"Sense les dones no hi ha revolució", dèiem. I és que no hi pot haver un món millor sense eliminar totes les injustícies vers les dones. No hi pot haver un món millor sense que es generalitzin els valors i les pràctiques de les dones. No hi pot haver un món millor sense la lluita constant i valenta de les dones.

I aquest 8 de maig, un cop més, ho demostrarem!!.

* Rosa Cañadell. Llicenciada en Psicologia. Professora. Articulista. Ex-portaveu d'USTEC·STEs. Membre del SIEC (Seminari Ítaca d'Educació Crítica), de Socialismo21 i de CatEnComú