Unitat de les esquerres? Mèxic: la fractura entre la institucionalitat i l'extra-institucionalitat*

Boaventura de Sousa Santos

Si hi ha un país en el qual la democràcia liberal està desacreditada, aquest país és Mèxic. Hi ha molts altres països en els quals la democràcia és de molt baixa intensitat o fins i tot pura façana, però en els quals, tot i així, aquesta democràcia gaudeix d'un ampli reconeixement. No obstant això, potser per la seva història revolucionària i per haver estat governada durant dècades per un sol partit, el Partit Revolucionari Institucional (PRI) o el Partit Acció Nacional (PAN), un partit de dreta, entre 2000 i 2012, Mèxic és un cas molt específic referent a això. Combina un exuberant drama democràtic, sobretot en períodes electorals, amb el reconeixement públic i notori d'irregularitats, restriccions i exclusions que ho distancien del país real. Les crítiques a les pràctiques democràtiques vigents potser són la forma més genuïna d'experiència democràtica a Mèxic. El drama més democràtic és el drama de la falta de democràcia. Els recurrents fraus electorals, l'altíssim índex de criminalitat violenta contra ciutadans innocents duta a terme pel crim organitzat associat a sectors de l'Estat, el sistema electoral excloent, la farsa de la sobirania nacional que entra en contradicció amb el servilisme mostrat davant els Estats Units, l'abandonament al que se sotmet als pobles indígenes i la repressió militar a la qual són sotmesos sempre que es resisteixen, tot això revela una democràcia de molt baixa intensitat. Malgrat això, les institucions constitucionals funcionen amb la normalitat pròpia d'un Estat d'excepció normalitzat.

Davant aquest panorama, i per limitar-me al tema que m'interessa aquí, el de l'articulació o unitat entre forces d'esquerra, la primera qüestió és la de saber si hi ha diverses forces d'esquerra a Mèxic. El fet que aquesta qüestió sigui altament controvertida forma part del drama democràtic de Mèxic. Se sap que hi ha diverses forces de dreta amb diversos candidats presidencials de dreta. També se sap que, de la mateixa manera que en altres països, les forces de dretes han estat capaces d'unir-se sempre que se senten amenaçades per forces que consideren que són d'esquerres. On són les forces d'esquerra?

De fet, és necessari fer una primera distinció, acceptada només per alguns, entre l'esquerra institucional i l'esquerra extra-institucional. L'esquerra institucional són els partits. Hi ha partits d'esquerra a Mèxic? L'únic partit amb presència nacional que es pot considerar d'esquerra és el partit Moviment Regeneració Nacional (Morena), liderat per Andrés Manuel López Obrador (conegut com AMLO), diverses vegades candidat a la presidència de la República i que en les eleccions del 2012, així com en les del 2006, probablement va ser víctima de frau electoral.

Si donem alguna credibilitat a la dita freqüentment escoltada segons la qual Mèxic està lluny de Déu i molt a la vora dels Estats Units, convé saber què pensa sobre aquest tema l'imperi. I l'imperi no té dubtes que AMLO és el perillós demagog d'esquerra, líder d'un partit socialista que es nega a veure els immensos beneficis que el neoliberalisme va portar al país després del Tractat de Lliure Comerç. Un dels principals portaveus de l'imperi, The Wall Street Journal, no té dubtes sobre aquest tema i, en l'edició del 8 de gener de 2018 considera poc convincent la posició política més moderada que AMLO ha vingut defensant, destacant sobretot la lluita contra la corrupció. Considera xocant que AMLO hagi proposat el desembre passat l'amnistia pel crim organitzat, i conclou dubtant que els electors mexicans creguin en la recent moderació d'aquest «demagog esquerrà».

S'estigui o no d'acord amb el diagnòstic de l'imperi, la veritat és que aquest últim tem l'elecció d'AMLO. Com que l'imperi no fa aquest diagnòstic preocupat pel benestar dels mexicans, sinó més aviat per la protecció dels seus interessos, i com considero que aquests interessos són contraris als interessos de la gran majoria dels mexicans, penso que tot això és suficient per assumir que AMLO representa una força d'esquerra. Per a l'argument que defenso, és important sobretot saber si, en el cas de resultar elegit, serà capaç de dur a terme un programa d'esquerres. He vingut defensant que només una àmplia unitat entre forces d'esquerra pot garantir aquest objectiu. Aquesta mateixa posició ha estat defensada a Mèxic, encara que es reconegui que, com passa a altres països, les forces d'esquerra han tingut una forta tendència a polaritzar les seves divergències, que moltes vegades expressen més xocs de personalitats que xocs programàtics. Per desgràcia, realitzar articulacions amb altres forces d'esquerra eventualment existents no sembla estar en l'horitzó d'AMLO. En canvi, el que sembla més a prop és, entre altres coses, una coalició amb un partit conservador, el PES (Partido del Encuentro Social), un partit amb un fort component religiós evangèlic, radicalment oposat a la diversitat sexual, a la protecció de minories sexuals i a la despenalització de l'avortament. Algunes feministes s'han revoltat contra la idea que les finalitats justifiquen els mitjans i que l'important és guanyar les eleccions. Accepten articulacions, però no cedir davant la pèrdua de principis i conquestes socials aconseguides com a resultat de dures lluites.

Així doncs, es pot concloure que no sembla possible, almenys ara com ara, una articulació entre forces d'esquerra institucionals a Mèxic. No obstant això, com he dit abans, una de les característiques més específiques del drama democràtic mexicà és que aquest no es pot entendre sense la distinció entre esquerra institucional i esquerra extra-institucional. Almenys des de 1994, l'esquerra institucional mexicana viu atemorida davant l'espectre del sorgiment d'una esquerra insubmisa i insurreccional, una esquerra que se situa fora del sistema de les institucions democràtiques precisament pel fet de no considerar-les democràtiques. Em refereixo al moviment zapatista de l'EZLN i al seu alçament en armes al gener d'aquell any.

L'alçament, que va ser armat en un breu període inicial de dotze dies, es va transformar ràpidament en un vibrant moviment amb una forta implantació en el sud de Mèxic, que progressivament va anar conquistant seguidors a tot el territori mexicà i a diferents països del món. Amb una gran creativitat discursiva, amb la qual va destacar el subcomandant Marcos, i amb múltiples iniciatives que van donar cada vegada més visibilitat al moviment, els zapatistes porten temps defensant una alternativa anticapitalista, anticolonialista i antipatriarcal, basada en l'autoorganització dels grups socials oprimits, una organització construïda d'abaix a dalt i governada democràticament segons el principi de «manar obeint» dels pobles indígenes de les muntanyes de Chiapas. Al llarg dels anys, els zapatistes van assumir amb consistència aquests principis i van anar sorprenent a Mèxic i a tothom amb noves formes d'organització comunitària, basades en principis ancestrals, amb iniciatives transformadores de govern, economia, formació i educació. En aquest procés, les dones van anar assumint un protagonisme creixent.

A mesura que feien adeptes, l'esquerra institucional va començar a veure la postura extra-institucional dels zapatistes com una amenaça. L'esquerra va considerar que el seu rebuig a donar suport a candidats o partits d'esquerra en els processos electorals com una postura que afavoria a la dreta. Al llarg dels anys, les relacions dels zapatistes amb les institucions de l'Estat mexicà van ser complexes i no sempre va haver-hi confrontació. Poc temps després d'abandonar les armes, els zapatistes van entrar en negociacions amb el Govern amb l'objectiu de veure reconegudes les reivindicacions dels pobles indígenes. Al febrer de 1996 es van signar els acords, coneguts com a Acords de Sant Andrés, per haver-se signat en el municipi de Sant Andrés Larráinzar, a Chiapas. Aquests acords mai es van complir i, per als zapatistes, això va passar a ser una demostració més de la falta de credibilitat de les institucions anomenades democràtiques.

Recentment, una nova iniciativa dels zapatistes va tornar a sorprendre els mexicans: la decisió de presentar una dona indígena com a candidata independent a les eleccions presidencials. Es tracta de María de Jesús Patricio Martínez, també coneguda com Marichuy, que va fundar i dirigeix la Calli Tecolhocuateca Tochan, «Casa dels Avantpassats», a Tuxpan, Jalisco. En el 2001 va ser una de les dones indígenes que, al costat de la comandant Esther del EZLN, va prendre la paraula al Congrés mexicà. Per iniciativa dels zapatistes i del Congrés Nacional Indígena, el Consell Indígena de Govern va fer la proposta. El 15 d'octubre de 2017 Marichuy anunciava oficialment la seva candidatura. Significava això que l'esquerra zapatista havia abandonat la via extra-institucional i havia passat a adoptar la institucional? Si passés això, la proposta dels zapatistes seria una proposta d'esquerra que podria acabar articulant-se o fent coalició amb altres forces d'esquerra?

Aquestes preguntes tenien sentit en la fase inicial de la candidatura, quan es va iniciar el moviment per recollir las xifra de signatures exigides per l'Institut Nacional Electoral per poder presentar candidats independents. Aquest moviment posava de manifest la serietat institucional del procés. Els zapatistes fins i tot van arribar a ser acusats d'haver-se rendit a l'«electoralisme» que tant havien criticat. La veritat és que el procés de recollida de signatures es va iniciar amb determinació. Era un esforç gegantí, ja que el nombre de signatures exigit era altíssim, més de 800.000. Ràpidament es va demostrar que les normes i exigències, encara que es fessin de bona fe, cosa que es va posar en qüestió, estaven dissenyades per un Mèxic «oficial», molt diferent del Mèxic «profund», on la documentació i la infraestructura tècnica (de fotocopiadores a mòbils) o no existeixen o no són de fàcil accés. D'aquesta manera, el procés de recollida de signatures es va transformar en una prova més del caràcter excloent i discriminatori del sistema electoral mexicà. Després dels Acords de Sant Andrés, aquesta era la segona vegada que les institucions de l'Estat mexicà revelaven el seu caràcter no fiable, excloent i discriminatori. Així mateix, també s'ha de tenir present que la recollida de signatures pot veure's afectada per dues raons afegides. D'una banda, les bases socials del zapatisme i els seus simpatitzants van ser socialitzats per distanciar-se totalment dels processos electorals. La recollida de signatures implica per a ells alguna cessió. D'altra banda, alguns dels que simpatitzen amb la causa dels pobles indígenes no estan interessats que la posició del candidat d'esquerres al que donen suport es vegi fragilizada per la presència d'una candidatura a la seva esquerra.

Mentre escric aquestes línies, Marichuy prossegueix amb la seva campanya, una campanya de denúncia del sistema polític i institucional i de sensibilització per les causes dels «condemnats de la Terra». Aprofitant un context polític institucional per excel·lència, el context electoral, Marichuy va fent pedagogia sobre els temes i els pobles exclosos del drama democràtic de Mèxic. Només per això, la candidatura de Marichuy no haurà estat un fracàs.

De tot l'expressat sobre l'assumpte, es pot concloure que, si més no ara com ara, no són possibles amplis acords entre les esquerres a Mèxic. L'esquerra institucional seguirà dividida com abans i la fractura entre l'esquerra institucional i la extra-institucional no fa més que agreujar-se.

Notes

[*] Aquest article constitueix el cinquè lliurament que va a dedicar-se en aquest blog (Espejos extraños) al tema de la unitat/articulació de les esquerres en diferents contextos contemporanis i que formen part del llibre ¿Unidad de las izquierdas? Cuándo, por qué, cómo y para qué, Dyskolo, 2018.