Unió Europea, una nova decepció

Manuel Garí i Fernando Luengo, economistes

La resposta de les institucions comunitàries arriba tard, després de diverses setmanes d'avanç incontenible de la malaltia, la palpable (i irresponsable) actuació descoordinada dels governs i la constatació de l'inici d'una recessió econòmica que, si abans del Covid19 s'anunciava, ara ja és un fet evident. I això en un moment en el qual podem afirmar que, més que mai, es necessita de la cooperació internacional per a conjurar els perills d'una crisi global d'abast encara desconegut.

Les institucions i les polítiques posen de manifest la seva veritable naturalesa i passen la prova o no de la seva utilitat social precisament en els moments difícils. Des d'aquest punt de vista, el de la defensa dels interessos de la majoria social, abordem aquesta reflexió sobre les actuacions d'una Unió Europea (UE) desnortada, superada pels esdeveniments i en franc procés de descomposició.

Els mitjans de comunicació anuncien que, finalment, les institucions comunitàries que regeixen la UE han pres nota de la gravetat de la situació. La Comissió Europea (CE) accepta l'incompliment del Pacte per l'Estabilitat i el Creixement (PEC) i el Banc Central Europeu (BCE) obre línies de finançament extraordinari, ampliant el seu programa de compres de bons corporatius i títols del deute públic.

Alguns dirigents polítics i responsables comunitaris han suscitat, així mateix, el debat sobre la possibilitat de llançar els "coronabons", obrint la porta, fins aquest moment bloquejada, a la mutualització del deute públic mitjançant el que s'han denominat eurobons. Aquests, han estat rebutjats en reiterades ocasions pels ordoliberals que dirigeixen països com Alemanya i els de la seva zona d'influència immediata, com és el cas dels Països Baixos. I ara, més dels mateix. Quan estem tancant aquest text, el ministre alemany d'economia ha descartat de ple aquesta alternativa, amb els mateixos arguments de sempre; passant per alt la gravetat de la situació que suposa per a la UE, que exigiria una resposta mancomunada d'aquesta.

En les reflexions que segueixen ens referim especialment als dos primers assumptes. En relació al PEC, la presidenta de la CE, Ursula von der Leyen, ha declarat que, donades les circumstàncies excepcionals que viuen els països comunitaris, s'autoritza el seu incompliment, limitant-se a reconèixer el que la realitat ja ha deixat molt clar. La reducció de la recaptació impositiva, com a conseqüència de l'enfonsament de l'activitat econòmica i l'augment de la despesa pública per fer front a la malaltia, fan impossible aconseguir aquests objectius de dèficit i deute públics.

Sigui benvingut, en qualsevol cas, el trencament del cadenat de les polítiques austeritàries, perquè d'aquesta manera els governs disposen d'un marge de maniobra molt necessari per fer front a la pandèmia, encara que insuficient i temporal. Però no podem oblidar que l'obsessió restrictiva de les institucions comunitàries en el terreny pressupostari, a més de ser un factor clau en l'augment de la desigualtat, a més d'haver socialitzat en els anys 2008 i següents els costos d'una crisi provocada per una indústria financera desbocada, a més d'haver atrapat a les economies en un bucle recessiu… a més de tot això, ha afeblit la capacitat d'intervenció dels poders públics, les arques dels quals estan buides i endeutades, posant-los contra les cordes en una situació d'emergència com l'actual. Un exemple dramàtic d'això ho trobem en la degradació de la sanitat pública, incapaç de moment de posar límit a l'imparable avanç del coronavirus.

Per tot això, en la nostra opinió, la posició de suavitzar, en una situació tan adversa, els estrictes criteris pressupostaris establerts per la CE i portats als tractats europeus i les constitucions nacionals, per recuperar-los més endavant, quan la crisi hagi estat superada, constitueix una solució conjuntural davant l'emergència, però no un canvi de rumb, la qual cosa suposa un error de fons.

La crisi ha posat de manifest la necessitat de comptar amb un sector públic potent, compromès amb les classes populars; de la mateixa manera que, més enllà de la malaltia, els grans desafiaments que tenim per davant en matèria d'igualtat, sostenibilitat, democràcia i decència requereixen una estratègica intervenció de l'Estat. Això posa sobre la taula la qüestió de desfer l'error de les polítiques neoliberals. En l'immediat suposa apostar per la sanitat pública, revertint el procés de desmantellament i privatització, així com pels serveis socials. Però també situar en l'horitzó el desenvolupament del sector públic a la banca, les indústries farmacèutiques i biosanitàries, aigua, gas i energia.

I això és incompatible amb les polítiques d'austeritat pressupostària i amb la pròpia existència del PEC, però també amb les polítiques privatitzadores, l'absència d'una harmonització fiscal i social. Com a rerefons de l'anterior cal tenir present que la UE s'ha construït sobre l'estricta separació entre la política monetària que radica "a dalt", sense control polític ni dels estats membres, i la pressupostària (i per tant la social) que radica en els estats sotmesos, al seu torn, a restriccions. El PEC ni es pot ni s'ha de complir, ni ara ni quan toqui reconstruir l'economia després del tsunami provocat per la malaltia. Aquest pacte, el seu contingut i la seva lògica, han de ser definitivament qüestionats.

Pel que fa referència al paper del BCE, fa ben poc Christine Lagarde, la seva presidenta, feia unes desafortunades declaracions on assenyalava que la funció d'aquesta institució no era intervenir per reduir les primes de risc del deute públic dels estats, beneint, d'aquesta manera, el negoci i l'especulació que els intermediaris financers privats realitzen a compte d'aquest deute. Això va tenir una incidència immediata en les primes de risc, elevant-les, especialment les de les economies més vulnerables, com la italiana.

Més recentment, Christine Lagarde ha anunciat que es posava en marxa un programa de compra de bons públics i privats per valor de 720 mil milions d'euros, que vénen a sumar-se als 125 mil milions anteriors. Amb dos objectius fonamentals. D'una banda, aturar la pujada de la prima de risc del deute públic (desdient-se a si mateixa del que havia dit feia uns dies); per l'altre, proveir de recursos als governs, famílies i empreses, que, teòricament, es beneficiaran d'uns tipus d'interès més baixos en els préstecs atorgats pels bancs.

La veritat és que aquesta intervenció (presentada com una resposta extraordinària davant una situació excepcional) no varia ni una coma el full de ruta marcat en els programes de compra d'actius -flexibilització quantitativa- que va inaugurar Mario Draghi. Aquestes actuacions, si bé és cert que han apaivagat els mercats, fent baixar la prima de risc, han tingut sobretot la "virtut" de proporcionar finançament en unes condicions extraordinàriament privilegiades als grans bancs i a les corporacions.

Si l'objectiu era que aquest finançament arribés a les famílies i empreses i que ampliés el marge d'actuació dels governs, el balanç és d'un rotund fracàs. Ha estat utilitzada fonamentalment per recompensar als alts executius i grans accionistes, per a la recompra d'accions a fi d'augmentar el valor en borsa de les firmes i per obrir línies de crèdit a empreses "zombi" que ja acrediten alts nivells d'endeutament. El resultat ha estat un substancial augment del deute, especialment el privat, la tendència alcista dels índexos borsaris i el substancial creixement de la desigualtat. En realitat, el BCE s'ha mogut, com sempre, en les coordenades fixades en el seu tractat fundacional, que prohibeix obrir vies de finançament directe als estats, els quals han d'anar als mercats per cobrir les seves necessitats.

Les institucions comunitàries, precisament per no carregar tot l'esforç sobre l'esquena dels pressupostos nacionals, haurien d'haver mobilitzat recursos a l'alçada del repte que suposa la pandèmia. No ho han fet i la resposta d'aquests dies beneficia a les oligarquies i en absolut garanteix que els diners arribin on es necessiten amb urgència. En aquest sentit, el BCE podria i hauria d'haver adquirit deute públic a tipus d'interès zero, és a dir sense cost pels governs, i convertir-la en perpètua, per facilitar el finançament extraordinari que precisa la lluita contra la malaltia. Això sí que suposaria injecció directa i real de diners per a fer front a la crisi sanitària, humanitària, econòmica i social present.

No es tracta només de falta de reflexos, del pes de la inèrcia institucional, de la ideologia neoliberal que llastra totes les polítiques comunitàries, dels prejudicis sobre les virtuts de l'austeritat pressupostària i del paper suposadament neutral del BCE. Tot això compta, és clar. Però el més important a tenir en compte, i que permet explicar tot l'anterior, són els poderosos interessos que hi ha darrere del PEC i dels programes de compres d'actius: els de les corporacions privades que han convertit en mercat el sector públic, els dels bancs que han trobat un suculent negoci amb el deute, els dels rics que han rebut recursos amb els quals continuar especulant en borsa, els dels grans accionistes que s'apropien d'una part fonamental dels beneficis obtinguts a les empreses, i els dels grans executius, que han mantingut les seves retribucions extraordinàriament elevades. Aquesta és la "coalició d'interessos" que governa Europa, aquests són els pilars sobre els quals s'ha construït una Europa asimètrica que ha beneficiat, sobretot, a les elits empresarials i financeres. Aquest és el càncer que cal erradicar.