Ucraïna, una crisi humanitària diferent?

Montse Sòria Bonich, coordinadora de Programes d’Acció Social de la Fundació Pere Tarrés

Europa està vivint una de les majors crisis humanitàries de les últimes dècades arran del conflicte bèl·lic a Ucraïna. Segons l’ACNUR (l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats) hi ha 7,7 milions de persones desplaçades a Ucraïna i 5,8 de refugiades que han fugit a altres països”. S’està produint l’èxode més ràpid des de la Segona Guerra Mundial, especialment, a països veïns com Polònia, Moldàvia, Eslovàquia, Hongria o Romania. Més de la meitat de les persones refugiades escull Polònia com a país de destí, donat que la comunitat ucraïnesa és molt important en aquest país. Espanya, en menor mesura, també té una important comunitat de persones procedents d’Ucraïna (110.977 persones a data 1 de gener del 2022 segons l’Institut Estadístic d’Espanya) i és, a l’actualitat, receptora de persones refugiades d’aquest país (A data 20 d’abril havien arribat 134.000 segons informacions del govern espanyol).. Aquesta població es concentra sobretot a les províncies de Madrid, Màlaga, Alacant, Murcia, Barcelona i València.

La Unió Europea calcula que el 90% de les persones que fugen són dones i infants. A Espanya aquest perfil es repeteix. És important tenir en compte que aquesta població té més risc de viure situacions de violència i abusos, a través també del tràfic de persones, el contraban i/o l’adopció il·legal.

Aquesta crisi humanitària, però, no és l’única que ha tingut lloc a Europa des d’inicis del segle XXI. España és un dels tres països europeus amb més peticions d’asil de persones procedents de Veneçuela. Al maig del 2021, Ceuta va viure l’arribada de més de 10.000 persones procedents, sobretot, del Marroc. Durant el 2020, va haver un augment de les arribades a les illes Canàries de persones procedents del Sahel , que travessa 11 dels països més pobres del planeta, ubicats a l’Africa occidental i a l’Àfrica oriental. Anteriorment, vam viure altres crisis humanitàries: el 2015 l’arribada de refugiats que fugien de la guerra de Síria i, abans, de persones que marxaven del conflicte d’Afganistan.

Malgrat tots aquests exemples, és ara quan la Unió Europea, per primer cop, ha activat l’aplicació de la Directiva Europea del 2001, sobre la concessió de la protecció temporal en cas d’afluència massiva de persones desplaçades. Aquesta directiva permet accedir a la protecció temporal de forma col·lectiva, facilitant la residència a Europa i la garantia de drets que donen accés a l’educació, el treball i la salut, sense l’eterna espera que impliquen els processos de demanda d’asil. Però, quins motius justifiquen les desigualtats per accedir a l’asil que viuen les persones refugiades segons la seva procedència?

Les persones de països com Síria, Veneçuela, Afganistan, etc., no ho tenen fàcil per accedir a l’asil a Europa. A Espanya s’enfronten al ritme lent d’un sistema d’acollida complement saturat i a la denegació de molts expedients. Aquestes persones no poden accedir a la protecció temporal, que sí que es preveu per a la població procedent d’Ucraïna. Però, per què aquestes diferències?

La crisi humanitària de persones refugiades d’Ucraïna és un exemple de la instrumentalització de les migracions, i de l’asil en concret, per part de les institucions polítiques. Les polítiques migratòries de la Unió Europea es basen en el control dels fluxos migratoris a través del control de les fronteres i la seva externalització. La frontera del sud d’Europa és un exemple que constantment comporta negociacions i acords amb països com el Marroc per impedir l’arribada de persones estrangeres a Europa procedents del sud. Les dificultats per migrar de forma legal són evidents i les dues formules més freqüents per accedir a la residència a Europa són: la migració com a adolescent o jove menor d’edat sol/a i la migració com a demandant d’asil. Així i tot, les dificultats per accedir i viure a Europa són múltiples per a aquestes persones. Les persones refugiades procedents d’Ucraïna poden circular per Europa sense haver de disposar de visat des del 2017, però la resta de persones migrades no ho pot fer, i per tant, acostuma a accedir a Europa per vies més perilloses, com poden ser a través del mar, tot posant en risc la seva pròpia vida.

Les migracions esdevenen un instrument per a la negociació entre països, per qüestions de geoestratègia política. L’asil està esdevenint també un instrument polític en relació al conflicte entre Ucraïna i Rússia. Es considera que la població ucraïnesa forma part d’Europa i Europa necessita defensar-se davant de Rússia. Es construeix un “nosaltres” excloent que incorpora la població refugiada d’Ucraïna, però descarta totes aquelles persones d’altres procedències, que no comparteixen les nostres normes, els nostres valors i els nostres costums. A més s’entén que aquestes no formen part de la societat occidental. Preval un imaginari que es preconfigura a base de prejudicis i estereotips respecte a qui és considera estranger i immigrant i respecte a qui només es considera estranger. En termes generals, mostrem por, rebuig i, fins i tot, indiferència davant de qui considerem diferent. I mostrem proximitat, acceptació i empatia davant de qui assimilem a nosaltres. Com a societat, atorguem legitimitat a unes causes per a la migració, però en canvi neguem la legitimitat a unes altres.

Així es donen tres situacions: la constant criminalització de la població migrada que procedeix de països de societats no occidentals; la deshumanització de les persones refugiades procedents de la frontera sud, de Síria i d’altres països no europeus a causa de la instrumentalització de les crisi migratòries; i el racisme institucional i social que afecta les persones migrades segons la seva procedència, ètnia o color de pell.

Les entitats de l’àmbit social que es dediquen a l’acollida de persones migrades estan molt cansades per haver de afrontar continues crisis sense recursos, i per haver de gestionar les constants incoherències del marc jurídic i del nostre sistema moral. És necessària una reflexió profunda com a societat, on les institucions assumeixin un rol actiu per combatre el racisme latent i manifest en el sistema d’acollida de les persones refugiades i migrades. La Unió Europa ha d’afrontar aquest debat si vol caminar cap a una Europa basada en els drets humans, la justícia i la igualtat, i combatre les posicions polítiques més reaccionàries que avancen en el vell continent.