Sóc pell, som cos, vull tocar

Cristina Fallarás. Periodista

Som cos, em repeteixo aquests dies. Som cos. Ho he escrit en altres ocasions. Som cos. No entraré en disquisicions de moda, no es tracta d'això. Cos sóc.

Sóc les meves mans. Sóc les mans que han acariciat el meu fill i la meva filla, les mateixes que van rentar el cos de la meva àvia ja molt gran en la banyera de la casa familiar, les mans que li van tallar el cabell. Les meves mans van incorporar el cos del meu avi a l'Hospital militar, el van ajudar a suportar algun dur moment, vaig saber utilitzar-les. Les meves mans van prendre els cossos recentment parits de les meves criatures, van retirar en un impuls animal l'estranya crema que les cobria. Les meves mans es van ocupar de la seva higiene, de recórrer les seves petites carns tendres a la recerca de dolors, que la seva temperatura fos l'adequada, de pentinar-los.

Però sobretot, vaig prendre una decisió quan vaig veure que anava a ser mare: la relació amb ells seria física. De tal forma que quan els llegia llibres, ho feia tombada amb ell, amb ella, al llit, acariciant-los el coll, el cabell, les cuixes. Quan arribava l'hora de retirar-se, i així continua sent, algú cridava arrebullo! i tots corríem al llit gran, ens fèiem pessigolles, donàvem puntades, petons, pessics, passàvem una estona fent saltirons entre riures, alguna protesta i algun giravolt. El fet que la relació amb la meva filla i el meu fill fos de pell, de tocar-nos, besar-nos, cargolar-nos, respirar-nos, va ser una decisió cap al futur. Per a mi va suposar un opció tan important com els seus estudis, com la seva educació musical, com acostumar les seves oïdes a la poesia, com la seva relació amb la mar. Saber tocar, acaronar, recórrer un cos suposa, així ho crec, un escut contra la por, un refugi. Saber ser tocat, tocada, em va semblar i em sembla un ensenyament primordial, radical.

La setmana passada vaig anar a veure als meus pares. L'educació física s'hereta. Si no t'han acariciat, no acaricies. Si no t'han abraçat, no abraçaràs. No tinc dubte que allò que jo vaig triar pels meus fills forma part d'una herència. Vaig viatjar fins a la platja en la qual el meu fill i la meva filla passen aquest estiu. La meva mare em va saludar des d'allà. El meu pare, des d'allí. Jo havia pres consciència del tema, sabia de què es tractava, però fins que no se'm van trencar les mans en no poder tocar-los, la meva boca en no poder besar-los, no vaig entendre que tot el que està succeint polvoritza el que sóc. I també el que són els meus fills, allò pel que els he educat. Perquè creia i continuo creient fermament que som cos. I aquesta és la matèria de la nostra comunicació, de l'amor, del sexe, de la tendresa, de la criança.

Jo vull tocar i besar els meus pares i la meva germana. Ai, la meva germana. Jo vull que els meus fills puguin construir la seva vida sobre el cos, les carícies, la pell i els llavis. I no deixo de preguntar-me què està passant? De què serveix el que hem fet? Com serà la seva vida?

Amb tanta pressa per les dades, amb aquesta urgència de mascaretes i suposades vacunes, d'allunyaments, ens estem oblidant de plantejar-nos el futur. El futur i la nostra capacitat per a dissenyar-lo. El nostre. El dels nostres fills i filles.