Silenci, privilegi i lectura

Cristina Fallarás. Periodista

A la casa s'hi posa el silenci com una capa invisible de pols d'arròs. És el mes de juliol. Els nens han marxat amb els avis o amb les exparelles, a pobles d'aquells d'un altre temps, i una es queda sola. Aleshores tot comença a succeir a poc a poc. El pas de les hores, el tractament de l'aliment, la forma com et desplaces per un espai habitualment en moviment i que ara sembla la casa d'algun avantpassat al qual li has retirat els llençols del seu moble.

Comença al juliol un temps que sí, segueix essent laboral, però se m'omple de llibres, poder sentir finalment el soroll de la pàgina en passar i que aquest sigui tot el so. Un temps que té aroma de te fred, síndria i coriandre.

Fora, la ciutat es resseca. Acumula tants anys de verí que ni mosques té el seu estiu. Als barris on no hi ha turistes, una podria fins i tot pensar que les coses s'han quedat com abans que la vida se'ns accelerés, mentre la realitat paral·lela de les pantalles perd la seva estúpida importància precipitada i alguns assumptes que allà es consideren rellevants comencen a fer riure o fan vergonya.

Recordo quan encara tenia vacances, fa més d'una dècada. Llavors rescatava amb una melancolia petulant la idea de l'estiueig, aquest costum que consistia a traslladar a la família sencera a algun lloc de l'interior rural o de la costa on deixar passar el temps entre migdiada i migdiada, celebracions patronals, festes de poble, sopars a l'aire lliure.

L'estiueig és el contrari de les vacances. Ja ningú contempla la possibilitat de l'estiueig, i les vacances han anat quedant pels funcionaris i una població cada vegada menor de contractats amb possibles. Hi ha qui anomena vacances a aquell temps que passa entre un contracte i el següent. Ah, però si ningú te les paga, no són vacances, cal buscar nom a aquest temps de desconcert que es va buidant de monedes.

Sense estiueig, sense vacances, em sento una privilegiada per partida doble. Tinc feina. Em quedo a Madrid perquè durant els mesos de juliol i agost algú em pagarà per dedicar una part del meu temps a augmentar la seva riquesa. Està bé si el nostre tracte és just. Treballar a canvi d'un salari digne, que no abundant, és un dels privilegis més grans avui dia, és a dir assumpte de minories. L'altre descansa sobre aquesta forma de ja no córrer i poder estar sola. No haver de tenir cura constantment d'una, dues, tres o més persones, aquest altre treball.

Quan comento en veu alta que aquest any tampoc tindré vacances, la persones al meu voltant simulen un desconsol que no crec que sentin. Però es veuen en l'obligació de simular-ho. M'agradaria explicar-los la felicitat d'aquests petits privilegis pels quals penso passar el drap del fil més fi cada matí, aquest únic moment amb una resta de frescor.

Però és que a més llegiré sola, en silenci, sense necessitat d'aixecar la vista, de donar resposta, d'atendre assumptes diferents als del meu llibre. Que poc s'ha parlat dels llibres ara que per fi ens han obert la porta del corral. Els bars, els comerços, les terrasses, els trens, les piscines, això que anomenen “segones residències”, fins i tot les discoteques. Tanmateix, aquí estan els llibres. A les llibreries, i també a les biblioteques. A cadascun d'ells, un viatge, un jo diferent, la possibilitat de fer una estirada. Fins i tot la bellesa!

Penso en les famílies que es quedaran en aquest estiu urbà sufocant apinyades a minúsculs habitatges pendents d'un desnonament, en habitacions, tremolant pels pagaments que han de satisfer. Penso en les biblioteques com a lloc d'estiueig per a les criatures, la de coses que es podrien haver imaginat amb això per a ells. Penso també en els llibres pels quals ningú mou un dit, tots aquests mons on escapar-se una estona.

A més, tinc la immensa sort de poder escriure-ho.