Salvini comparant-se amb Berlinguer... S'atreviria Abascal?

Enrico Berlinguer

Miguel Guillén

Llegeixo amb sorpresa i estupor que Matteo Salvini, líder de la Lega, s'ha atrevit a comparar-se amb Enrico Berlinguer, històric secretari general del Partit Comunista Italià (PCI). Segons Salvini, "els valors d'una certa esquerra que va ser, la de Berlinguer, de la feina, dels artesans, ara els recull la Lega". El secretari del Partit Democràtic, teòricament hereu (almenys en part) del PCI, Nicola Zingaretti, s'ha afanyat a afirmar a les xarxes socials que li feia pena que Salvini es comparés amb Berlinguer, i convidava el líder de la Lega a trucar al 118 (el telèfon d'emergències mèdiques a Itàlia). Tot ve arran de l'obertura d'un nou local de la Lega a Roma, a la històrica Via delle Botteghe Oscure, on durant cinquanta anys va tenir el PCI la seva mítica seu. Els periodistes van preguntar a Salvini pel simbolisme de la decisió d'obrir oficina en aquest carrer i el polític milanès, que no acostuma a tenir pèls a la llengua ni a deixar indiferent ningú, va gosar citar Berlinguer i el PCI. Boom!

Quan fins i tot la ultradreta italiana reivindica els valors d'aquella esquerra que representava el PCI, la gent d'esquerres podem reaccionar, així d'entrada, de dues formes diferents: la primera, des dels budells, indignant-nos perquè un dirigent com Salvini reivindiqui Berlinguer i el PCI. Però què s'ha pensat! Sacrilegi! I la segona, aturant-nos a pensar deu segons, intentant esbrinar què ha hagut de passar per què el màxim dirigent de la Lega consideri positiu parlar de Berlinguer i el PCI per captar votants. Perquè a molts joves els quedarà molt lluny o potser ni els sonin aquests noms, fins i tot a càrrecs públics i dirigents de partits d'esquerres a Itàlia i a tot Europa. I potser aquí trobem una de les respostes: des de determinats sectors de les nostres esquerres s'han perdut de vista, s'han rebutjat alegrement, els valors, el treball i el bagatge de referents històrics com sense dubte ho van ser Berlinguer i el PCI, com també els hi ha a Catalunya, a Espanya i a tot el món. Què ha passat per què els militants, fins i tot els dirigents d'avui, no coneguin en profunditat els orígens polítics de les esquerres?

El PCI va ser el partit comunista més important d'Europa occidental, un autèntic maldecap per als que veien en el comunisme la major de les amenaces internacionals. El suport popular del PCI era immens i representava una autèntica alternativa de govern a Itàlia, tot i que mai va arribar a fer el sorpasso a la Democràcia Cristiana, més enllà de la victòria en les mítiques europees de 1984, quan el gran Berlinguer va morir en plena campanya després d'un ictus sofert en ple míting electoral a Pàdua. La grandesa del PCI va ser que va recollir el suport popular d'àmplies capes de la societat, més enllà d'aquelles persones que podien sentir-se veritablement "comunistes". Representava molt més que un partit comunista a l'ús, era una autèntica organització de masses, ben implantada en la societat, hegemònica, i Berlinguer tenia un paper fonamental, com a exemple de dignitat, serietat i referència. I això Salvini ho sap: sap que si algun dia vol ser president del consell italià ha d'ampliar la base social de la Lega. No em sembla que el PCI sigui un mal exemple a seguir.

Quan ens reclamem d'esquerres, o comunistes, o anticapitalistes, o ecologistes, o feministes, o el que sigui, podem córrer el risc que molta gent senti que es queda fora, que això no va amb ells o amb elles. Enteneu-me: això no vol dir que deixem de ser d'esquerres, o feministes, o que rebutgem qualsevol altra identitat. Ni que deixem de reivindicar-nos-en públicament. Això vol dir que una organització que aspiri a aconseguir la majoria electoral (la majoria social és una altra cosa) ha d'interpel·lar intel·ligentment el poble amb un missatge inclusiu, basat en valors consensuals, en el sentit comú. Òbviament sense deixar de ser d'esquerres. I la crisi del coronavirus ens pot brindar una oportunitat d'or. Algú s'atreveix a atacar públicament el paper dels serveis públics? Algú s'ha atrevit a votar en contra de l'ingrés mínim vital?

No crec que cap organització política espanyola es pugui comparar al PCI, perquè a més el moment històric que ens toca viure és un altre, però sí que crec que hem d'estudiar en profunditat els exemples i referents que ens ofereix la nostra història. I que Salvini reivindiqui el PCI o una figura tan important com Enrico Berlinguer crec que ha de servir com a toc d'atenció.

La tradició d'esquerres espanyola, i particularment la catalana, ha tingut sempre un ull posat en la feina i la lluita dels camarades italians. Això Pablo Iglesias sé que ho té claríssim, en gran part gràcies al mestre Manolo Monereo. Gramsci, Togliatti, Berlinguer... Tots ells segueixen sent referents, però convindria que el seu llegat no caigués en l'oblit amb la inevitable amortització de generacions. Per això és tan important que els quadres de les organitzacions polítiques d'esquerres estiguin en continu procés de formació, per això és tan important que algun dia hi hagi també una FAES d'esquerres, com ha dit alguna vegada el professor Juan Carlos Monedero, a qui cada vegada que veig no em canso de recordar-li la idea. La formació en història de les esquerres, del moviment obrer, em sembla fonamental, perquè convé conèixer la feina dels que ens van precedir. Potser es vol fugir d'aquesta herència de forma intencionada i conscient, perquè un pot no sentir-se part d'aquesta tradició. Llavors no tindria res més a afegir. El meu punt de vista és que la innovació i l'adaptació als nous temps han de ser fonamentals, i de fet aquesta idea és profundament marxista, però això no és obstacle perquè es pugui aprofitar tot allò bo, que va ser molt, de les lluites que hi va haver en el passat. Entenc que en el cas per exemple d'Unidas Podemos i les seves organitzacions germanes com Catalunya en Comú, conflueixen diferents tradicions polítiques, cosa que sense dubte és positiu, però precisament aquesta riquesa basada en el mestissatge ideològic fa que hi hagi més referents humans i organitzacionals. I cal recuperar-los, actualitzar-los i estudiar-los. Tots ells, sense sectarismes, adanismes ni providencialismes.

Daniel Bernabé adverteix des de fa algun temps que les esquerres estan intentant fer política en l'àmbit que marca el neoliberalisme, acceptant les seves regles (individualisme, consumisme) i abandonant allò essencial que podria unir les classes populars, com ara el conflicte entre capital i treball. "La trampa de la diversidad", es titula el llibre on Bernabé ho explica extensament i clarament. S'han rebutjat aquells subjectes polítics tradicionals i s'ha optat en gran mesura per les polítiques basades en la identitat. Van arribar les anomenades guerres culturals, conflictes al voltant dels drets civils i representació de col·lectius que no situen la problemàtica en allò econòmic o laboral, sinó en camps merament simbòlics: matrimoni homosexual, memòria històrica, llenguatge de gènere... Això no vol dir , com injustament i mediocrement han afirmat alguns crítics dels postulats de Bernabé, que tot això no sigui important. Ho és i molt, però es posa el focus en allò que ens diferencia, i no pas en allò que ens pot unir. S'exageren les nostres especificitats i s'obvia la identitat de classe. Les classes populars no poden sentir-se orfes d'opcions polítiques i plantejar-se optar per la dreta, la ultradreta o directament l'abstenció.

Al final, acabarà passant que Santiago Abascal s'atreveixi a reivindicar la lluita del PCE i CCOO i citi Santiago Carrillo o Marcelino Camacho? Ho dubto, sincerament. Però tant se val. El cas és que quan qualsevol es pot reivindicar "d'esquerres", ja ningú no ho és. Quan això es converteix en un significant buit, qualsevol persona pot reivindicar qualsevol cosa, tot es desnaturalitza i tot serveix. O res. Quan la ultradreta parla de sentit comú un ja no sap això què és. I considero que cal tenir en compte que quan perdem de vista els nostres referents, estarem absolutament perduts. L'extrema dreta aguaitarà, interpel·lant les classes populars, articulant un discurs plebeu, anunciant fins i tot que organitzarà sindicats al marge dels existents, com ja està fent. Apel·lant al sentit comú. Abans que sigui massa tard, abans que Vox obri una seu al carrer Olimpo de Madrid o al carrer Ciutat de Barcelona, posem-nos mans a l'obra.