S'ha acabat la ràbia

Rafael Jaén. Periodista i empresari

Sóc un treballador empresari. En la nostra empresa treballem unes cinquanta persones que des de fa dues setmanes vivim amb angoixa, igual que la resta dels nostres conciutadans, les notícies sobre el coronavirus. Però el motiu del nostre aclaparament, de la meva preocupació, no és tant l'amenaça sanitària que representa el virus, que existeix i és digna de tota l'atenció mèdica que sigui possible, com de l'epidèmia econòmica que se'ns ve al damunt.

Ens trobem en un escenari econòmic d'enorme risc que sembla que no rep l'atenció que es mereix dels poders i de la pròpia ciutadania. La petita i mitjana empresa està rebent les primeres i severes escomeses del que pot convertir-se en una gran recessió si no prenem una perspectiva adequada immediatament. En el nostre sector, dedicat als esdeveniments i la comunicació, els clients han entrat en un col·lapse total. Tot són cancel·lacions o ajornaments per por que les convocatòries col·lectives es converteixin en un focus d'infeccions i, sobretot, de denúncies per falta de diligència a l'hora de prevenir els contagis.

Aquesta mateixa por porta a milers d'empresaris a enviar a casa seva els seus treballadors, de manera preventiva. En la immensa majoria dels casos no es tracta de professionals malalts, simplement és la por el que els tancarà a les seves cases durant setmanes “teletreballant” en un país mancat d'una cultura, experiència i hàbits per a aquesta mena de sistema productiu.

Estem davant d'un panorama que, en el millor dels casos, durarà unes setmanes i que suposarà, amb tota seguretat, una reducció dràstica dels volums de negoci de milers de petites empreses, el teixit que manté al 65% dels treballadors de l'Estat espanyol. No hi ha dubte que la demanda de serveis i productes es desinflarà en una enorme quantitat d'activitats si la població es tanca a les seves cases amb por.

Fins quan durarà això? No ho sap ningú. Hem entrat en un terreny desconegut per a epidemiòlegs i economistes. En un món absolutament globalitzat el trànsit del virus COVID-19 i del virus de la por no accepta prediccions creïbles.

Aleshores, què passarà si la crisi sanitària dura mesos? Existeix alguna empresa, ja sigui gran o petita, capaç de suportar les seves estructures durant mesos d'enfonsament de la facturació i amb milions de treballadors a casa seva? I si arribat el moment, cal reactivar com sigui l'activitat de l'oferta i demanda de serveis, qui serà capaç de demanar-li als seus treballadors que tornin a la feina amb un escenari encara més apocalíptic de desenes de milers o fins i tot milions d'infectats? Quant de temps suportarà el nostre sistema productiu aquest panorama sense que generi danys irreversibles per a l'ocupació?

A hores d'ara entenc moltes coses. Entenc que cal preservar al sistema sanitari del col·lapse davant una allau de desenes o centenars de milers d'afectats. Entenc que cal tranquil·litzar als pares que tenim fills escolaritzats. Entenc que ningú vol assumir el risc que un treballador o un col·laborador s'infecti per una decisió difícil.

Però, sincerament, no acabo d'entendre que una grip, que això és el que provoca el COVID-19 segons la major part dels viròlegs, que es tracta en un altíssim percentatge de casos amb una baixa domiciliària i paracetamol, pugui conduir-nos com a societat a una nova crisi econòmica igual o pitjor que la del 2008. Ja s'anunciava des de fa dos anys una nova recessió, però ningú no volia enfrontar-se de nou amb un escenari de decreixement perquè l'experiència de l'última dècada ha deixat doloroses cicatrius entre els empresaris i els treballadors. Fins i tot, durant mesos semblava que tots estàvem resolts a evitar una nova crisi invertint, creant nous productes, obrint mercats, contractant gent, treballant dur… Però, al final, la crisi havia d'arribar, és clar. Fins i tot d'una forma molt més dramàtica i viral que si es tractés només d'un problema monetari o de confiança dels mercats. Potser per això el petroli s'ha devaluat un 30%? Qui es farà ric aquesta vegada amb la recessió del coronavirus?

Com a empresari treballador no vull ajudes paternalistes per part de l'Estat. Si vénen, seran ben rebudes però el que realment demano és seny. Si paralitzem el sistema productiu per por del col·lapse del sistema de salut, el cost d'aquesta crisi sanitària serà altíssim i durador en termes econòmics, d'ocupació i, finalment de recessió i retallades en les prestacions socials i sanitàries com va passar en el 2010. Com a ciutadà exigeixo als poders públics que gastin el que calgui gastar en el reforç de mitjans i recursos en el sistema sanitari per atendre els malalts i evitar una sola defunció més. Però també exigeixo sang freda, responsabilitat i fermesa. La mateixa que demostren milers de treballadors que no es queden a casa seva cada dia i que surten a proveir-nos d'aliments, atenció mèdica o seguretat, per exemple. Sens dubte, en un entorn de pressió mediàtica i de creuats interessos econòmics, la decisió més fàcil és paralitzar la societat seguint el principi incontestable de “mort el gos, morta la ràbia”. Però aquesta vegada el gos som tots nosaltres i em pregunto quin serà el preu que pagarem per dir aquesta vegada “s'ha acabat la ràbia”.