Rufián a la cruïlla

Gabriel Rufián ha sacsejat la política espanyola amb la seva proposta de front d’esquerres plurinacional per a les eleccions generals. Tot i que, de moment, la principal i única conseqüència és que el fins ara apàtic espai estatal de les esquerres s’ha començat a moure per debatre una nova reunificació que pugui fer front a la seva davallada progressiva i l’ascens de la ultradreta. Encara que hores d'ara només s’ha posat sobre la taula la reedició d’un projecte, el de Sumar, que per ell mateix semblava amortitzat, i sense previsió de recosir relacions amb Podem després de la ruptura de principis de legislatura.

La forta repercussió mediàtica de la proposta de Rufián, atiada per l’anunci de la conferència amb el dirigent de Más Madrid, Emilio Delgado, resulta sorprenent si tenim en compte que cap força política li ha donat suport. I algunes formacions essencials per al projecte han rebutjat, de forma rotunda, participar en aquest front plurinacional estatal. Començant pel propi partit de Rufián, Esquerra Republicana, i acabant per EH Bildu o el propi Podem. Què busca doncs Rufián insistint en la seva idea?, aquesta ha estat la pregunta del milió de la setmana. Des del meu punt de vista, Rufián té una convicció antifeixista profunda que el porta a actuar davant d'una forta preocupació per l'ascens de la ultradreta a tot l'Estat, també a Catalunya. Però això no és incompatible amb una estratègia per enfortir-se dins del seu partit, Esquerra Republicana. I diria que intenta compatibilitzar les dues coses.

Rufián ha estat durant anys el portaveu d'Esquerra Republicana al Congrés. Però no ha ocupat cap càrrec de rellevància en la vida orgànica del partit més enllà d'una cadira a l'Executiva fruit del propi càrrec institucional. Una Executiva en la qual no s'ha prodigat excessivament i quan ho ha fet, no es pot dir que la sintonia entre Rufián i una àmplia majoria de la direcció sigui harmònica. No ho va ser amb l'anterior direcció amb majoria dels anomenats "roviristes", ni ho és ara que l'aparell és gairebé totalment afí a Oriol Junqueras. I probablement Rufián està en una cruïlla, o s'enforteix dins del partit o tocarà fer un canvi d'aires. Però continuar com fins ara de cara a una futura legislatura no sembla una opció plausible.

Des del meu punt de vista, Rufián considera que la seva incidència en els debats estratègics del partit no és la que tocaria. I que existeix un excés de burocràcia de partit que frena una actuació política decidida i dinàmica per adaptar ERC al nou escenari marcat per l'ascens de la ultradreta, i en què l'independentisme ja no és l'eix central del debat a Catalunya. Per la seva part, hi ha molta gent a la direcció que pensa que Rufián va per lliure, sense tenir en compte ni respectar les estratègies decides al partit col·lectivament. I que el seu discurs a Madrid no sempre beneficia en imatge i electoralment al partit a Catalunya.

Ara bé, alguns mitjans i analistes han indicat que l'estratègia de Rufián podria estar motivada per un intent de preservar l'encapçalament de la llista d'ERC a les pròximes eleccions generals, veient-lo defenestrat. I això no és ben bé així. Una cosa és que la sintonia del portaveu al Congrés amb bona part de la direcció d'ERC no sigui bona, i altra de diferent és que al partit no siguin conscients que Rufián és un actiu polític de primer ordre, no només per la seva popularitat arreu de l'Estat sinó també a Catalunya, especialment de cara a unes generals.

També és rellevant la seva relació amb el president d'ERC, Oriol Junqueras. I no es pot oblidar que Rufián ha estat un dels fidels de Junqueras i li va donar suport en la pugna congressual que va fracturar durament el partit i que va guanyar l'actual president d'ERC. La qual cosa no vol dir que l'actual portaveu al Congrés no vulgui emergir per sobre d'una ombra tant potent com la de Junqueras que continua tenint el principal lideratge d'Esquerra. I deixar de ser el candidat de Junqueras per ser el candidat del propi Rufián. Però en aquestes coses cal tenir sempre present que un candidat necessita un partit tan com un partit un bon candidat. I Rufián és dels millors candidats, però si reedita la candidatura republicana per a les generals necessitarà tot el suport del conjunt d'ERC.

El debat, per tant, no és si Rufián serà el candidat d'ERC sinó com ho ha de ser. I en aquest debat intern emergeixen condicions per les dues bandes. En el cas de Rufián es podrien resumir en exigir major autonomia de gestió política per part del grup parlamentari de Madrid i major incidència en la línia estratègica del partit i en la configuració de les llistes a les generals. I per part de la direcció es demana una major coordinació i sintonia pública entre les estratègies fixades per ERC a Barcelona i l'actuació del cap de files a Madrid, sobretot en l'exposició pública de les idees per part d'un altaveu tant potent com és Rufián. Al cap i a la fi, representa Esquerra a Madrid per als militants i per milers de votants republicans. I no es tracta de falsos estereotips sobre si Rufián és independentista o no com es planteja des de la dreta independentista catalana en un intent de desgastar ERC. Rufián mai ha deixat de declarar-se obertament, i en privat, independentista. Es tracta de fixar com el màxim dirigent a Madrid d'un partit independentista com ERC s'ha de relacionar amb les institucions espanyoles i amb els partits del sistema polític estatal.

Tots els dirigents de partits polítics d'arrel catalana que actuen a Madrid tenen aquest mateix problema. Per als partits catalans, també en l'actualitat pel que fa a l'independentisme, fer política a Espanya es un focus mediàtic important però també un bumerang. El que es diu al Congrés ressona molt i això és molt llaminer, però cal anar amb compte perquè repercuteix en la política catalana i afecta a les aspiracions dels respectius partits catalans en les eleccions al Parlament o les municipals. Ja li va passar a Josep Antoni Duran i Lleida en època de CiU, quan el seu discurs i aspiracions ministerials no eren sempre coincidents amb els interessos de Jordi Pujol i la resta de CDC. O amb el propi Miquel Roca.

Per tant, amb la idea del front plurinacional estatal pràcticament enterrat, Rufián pot utilitzar el gran capital polític acumulat, com a potent figura pública i mediàtica, per pugnar dins d'ERC. Però haurà d'anar amb compte. Perquè això no vol dir que quan tibes la corda no es pugui trencar, la qual cosa l'obligaria a fer un canvi d'aires. Rufián és un animal polític i és obvi que té espai més enllà d'ERC. Però amb el seu projecte plurinacional en via morta, i veient com suren els debats a l'esquerra estatal, no sembla que li seria tan fàcil trobar acomodo en altres espais polítics després de l'independentisme d'ERC. Amb la qual cosa, una ruptura seria perjudicial tant per ERC, que perdria un actiu polític de primera magnitud, com pel propi Rufián que perdria la solidesa d'una base política com la que li aporta Esquerra.

Com ha dit Arnaldo Otegi, els partits polítics són projectes col·lectius. Hi estic acord, però afegeixo que sense dirigents polítics notables com el propi Otegi, en la política actual, difícilment fructifiquen els projectes col·lectius. I no dic que Rufián sigui l'Otegi d'ERC, però segurament té una rellevància que no es pot menysprear i per tant, cal combinar en la justa mesura lideratges i estructura de partit.

Resulta simplista parlar de Gabriel Rufián atribuint-li només un ego mediàtic desmesurat com fan alguns dels seus detractors. És normal que quan tens tots els focus a sobre i més d’un milió de seguidors a xarxes la sensació de notorietat sigui huracanat. I fins i tot es pugui crear una addicció, destructiva si no es té el cap ben moblat. Crec que no és el cas de Rufián, que veu en la seva immensa projecció mediàtica un instrument de comunicació política i no un massatge d’ego. Conec a exdirigents polítics d’ERC, i d’altres partits, immensament més mediòpates que Rufián, tot i que el seu impacte i notorietat ha estat ínfim si es compara amb la de l’actual portaveu d’ERC al Congrés.

Conec a Gabriel Rufián des de fa més d’una dècada quan no era més que un desconegut que militava a la plataforma de castellanoparlants independentistes Súmate –quina ironia els noms-, i no passava d’incipient tertulià en teles de tercera divisió a Catalunya. L’he seguit de ben a prop i és obvi que el capital que ha aconseguit com a polític és ingent. Però he de dir que sempre l'he vist amb la mateixa convicció, fer política per a la gent i amb la gent, i en això ha mantingut la coherència. Amb les xarxes socials per bandera, però també amb multitud d'actes presencials. Rufián és percebut, segurament, com un dels polítics d'esquerres més pròxims a la gent. I d'aquí deriva el seu atractiu i la seva força.

De fet, això explicaria que la gairebé total falta de suports polítics a la seva proposta del front plurinacional no hagi frenat la forta sacsejada política que s'ha produït. I crec que té a veure bàsicament amb dos aspectes: per una banda, Rufián ha connectat amb la corrent de fons en les bases populars de les esquerres de la imperiosa necessitat d’un projecte nou, pel convenciment que tot el que s’ha fet fins ara no ha servit d’alternativa i dic de contenció a la possible victòria de la dreta amb un fort ascens de la ultradreta. Però sobretot, l’enrenou de la proposta ha estat exitós per la figura del propi Rufián, que transcendeix el seu partit, ERC, i que s’ha convertit en una de les figures polítiques amb més incidència de l’Estat.

És evident que la proposta de Rufián no ha fructificat i que no té visos de materialitzar-se. Però també ho és que ha tingut la capacitat de generar un intens debat. I això ha generat l'acumulació d'energies polítiques que Gabriel Rufián haurà d'administrar. Veurem en alguns mesos si és per enfortir-se ell, i de retruc ERC. O si, en la cruïlla actual on es troba, el portaveu d'ERC al Congrés pren un altre camí. Però cal recordar que l'energia no és sempre fàcil de gestionar i que en la mesura oportuna és un motor imprescindible, però que com saben els experts en la fissió i la fusió, quan es descontrola pot ser summament destructiva.