Reubicació urgent per a una acollida digna

Aina Burgell i Isaac Uyà

Membres de la Plataforma Stop Mare Mortum

Avui torna a ser 20J i ja és una mica més tard que ahir per entendre, assumir i començar a resoldre la situació de tantes i tantes persones atrapades en camps de refugiats a les illes de Grècia i Itàlia. Aquesta realitat amenaça des de fa ja massa temps la integritat, la sensibilitat i la decència dels governants que resten impassibles davant la urgència d’obrir vies legals i segures que donin una sortida digna al drama humanitari que suposa malviure en aquestes condicions.

Mirem un moment cap a Grècia, concretament cap al camp de refugiats de Moria, situat a l’illa de Lesbos, i que representa clarament el fracàs de la Unió Europea pel que fa a polítiques migratòries. A Moria hi malviuen unes 20.000 persones en unes instal·lacions concebudes per a 3.000; s’ha de fer cua per a tot, també per anar al lavabo i per dutxar-se. Al camp hi ha una aixeta d’aigua per cada 1.300 persones, sense sabó. Totes elles viuen amuntegades en tendes de 16 metres quadrats per a famílies de cinc membres, així que a ningú se li escapa que no deuen haver gaudit del confinament. Ni tan sols han pogut assumir les mesures de seguretat mínimes per no contagiar-se, per manca d’espai, de salubritat, d’higiene, de materials de protecció, d’alimentació adequada, de subministraments bàsics, de medicaments i un llarg etcètera.

Aquestes persones han arribat al camp després d’un trànsit ple de perill, dolor, abús, dificultat, tristesa i esperança. Una esperança que sembla no tenir lloc a Europa, un continent que es resisteix a afirmar i defensar el dret a migrar de les persones, lliures, vinguin d’on vinguin. Europa, un continent d’estats culpables de l’espoli permanent i continuat a d’altres territoris del món, que segueix generant desigualtat, guerra i fam, entre d’altres conseqüències. No podem oblidar que totes aquestes situacions són les que empenyen la gent a moure’s de casa seva, de la terra que estima i en la qual ha crescut. No podem negar que la misèria sigui un motiu de pes a la recerca d’una vida que en certes condicions ja no és vida, sinó la fràgil supervivència de qui se sent amenaçada, colpida i abusada constantment, perdent qualsevol bri de llibertat i dignitat.

I què fan els governs davant d’aquesta realitat? En resposta a la crisi migratòria, la Comissió Europea va publicar el 13 d’abril del 2015 l’Agenda Europea de Migració, que incloïa, entre diverses mesures, l’adopció d’un “mecanisme temporal per a la distribució de persones amb una evident necessitat de protecció internacional, per tal de garantir la participació equitativa i equilibrada de tots els estats membres en l’esforç en conjunt”, utilitzant l’article 78.3 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE). Aquell mateix any es van adoptar decisions sobre reubicació de sol·licitants d’asil, obrint així un mecanisme temporal que, avui dia, i davant de la situació de vulnerabilitat flagrant de les persones que requereixen protecció, hauria d’esdevenir un mecanisme permanent indispensable. En aquell moment, la Unió Europea va establir quotes obligatòries de reubicació de persones que havien arribat a Grècia i a Itàlia, en condició de sol·licitants de protecció internacional, entre d’altres requisits. Dos anys més tard, en expirar el programa, es va certificar el resultat d’aquesta mesura: la taxa mitjana de compliment dels Estats va ser d’un 17,3%. L’Estat Espanyol, un dels governs més reticents al programa de reubicació, va quedar amb uns resultats molt per sota de la mitjana europea, arribant a un 13,4% del seu compliment. Un Estat instal·lat en la por, en el desenvolupament de polítiques de mort, aquelles que no permeten establir estratègies i ponts de suport a aquells pobles i la seva gent que més ho necessiten i en la dificultat enquistada per plantejar polítiques de migració valentes, essent còmplices, dia a dia, de generar pobresa i desigualtat en aquesta Europa Fortalesa.

Quina és ara la situació? El darrer any, Portugal ha sigut el primer a iniciar una reubicació de forma voluntària per acollir migrants provinents de Grècia. Els últims mesos, mentre Europa vivia en ple confinament, hem vist un programa compartit per Luxemburg, Irlanda, França, Portugal, Alemanya, Finlàndia, Croàcia i Lituània, que ha permès reubicar un grup de menors no acompanyats que es trobaven a les illes gregues. Es tracta d’iniciatives que ni de bon tros solucionen un problema d’una magnitud tan elevada, però que sí que ofereixen un petit bri d’esperança, ja que posen sobre la taula la necessitat urgent d’establir un mecanisme de solidaritat entre els Estats membres, que permeti desencallar la situació d’extrema precarietat als camps de Grècia i Itàlia. Gestos, que algun dia s’han de convertir en moviments estables, garants dels drets humans que tan sovint són trepitjats.

Aquest és el panorama! Trist i indignant! Que no es posin en marxa solucions és una mostra de la falta de voluntat política, de la nul·la sensibilitat i de la manca de competència i responsabilitat per portar a terme una acció d’ajuda humanitària. Els governs europeus no poden seguir instaurats en una posició d’abandonament i de vulneració dels drets de milers de persones. En temps de pandèmia, encara més, totes elles es troben amenaçades de supervivència. La crisi de la Covid-19 no pot servir com a excusa per consolidar la restricció de la mobilitat d’aquelles persones que busquen refugi, sinó que ha de significar necessàriament l’aplicació immediata de vies legals i segures i l’establiment permanent de polítiques de reubicació compartides que garanteixin la seguretat i la salut global, i que ofereixin un lloc segur a les famílies que esperen algun dia tornar a viure de manera digna.

Sí, avui torna a ser 20J i anem tard, massa tard. Cal que s’actuï ja, per un proper 20J en què puguem dir que formem part d’una Europa que per fi pren la responsabilitat que li pertoca de vetllar pels drets humans de totes les persones, siguin d’on siguin, vinguin d’on vinguin.