Resurreccions i impostures de Pedro Sánchez

Josep Maria Antentas

Professor de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)

1.Desorientada i sense projecte, aïllada de la seva base social tradicional i desconnectada de la joventut, la socialdemocràcia europea (en la seva fase) senil no té un plàcid declivi, sinó una moguda crisi plena de sobresalts en la qual els aparells més identificats amb les polítiques d'austeritat xoquen amb la seva pròpia militància que protagonitza, aquí i allà, petites-grans rebel·lions internes, que prenen cristal·litzacions polítiques de naturalesa diversa, i que representen una reacció davant la decadència de les seves organitzacions. Corbyn, Hamon o la resurrecció de Sánchez expressen, en contextos diferents, situacions similars des del punt de vista de les causes i la naturalesa de la crisi dels seus partits respectius però en canvi encarnen projectes polítics molt dispars: un reformisme genuí i honest en el cas de Corbyn, i una regeneració molt limitada en el cas de Hamon i, encara molt més, en el de Sánchez.

2.Cap visible d'una generació de dirigents que ja va néixer envellida, amb Susana Díaz ha estat derrotat el pitjor dels PSOEs possibles, un certa PSOE molt poc acostumat a perdre i que encara no ha entès el significat històric del 15M. Un cert PSOE atropellat per la història i per la devastació creada per un model econòmic que va enaltir amb entusiasme i del que va ser un dels seus garants sistèmics. Amb el fracàs de Díaz, notícia sens dubte excel·lent, s'esvaeix per l'implacable desguàs del ridícul històric un dels personatges més sinistres, tan insignificant com simbòlic, de la crisi del PSOE: Antonio Hernando. Home clau de Sánchez fins al cop intern de l'octubre passat, en l'últim minut el va trair, i es va trair a si mateix (en l'improbable cas que existís alguna cosa al seu interior digne de ser traïda), per salvar el seu càrrec i va passar a ser llavors un lamentable parlamentari-titella i la cara visible del major nyap parlamentàri de la història del seu partit, la investidura de Rajoy. L'antoniohernandització de la socialdemocràcia europea és doblement causa i conseqüència de la crisi d'aquesta. Un corrent en decadència produeix personatges d'aquesta mena i aquests, al seu torn, no fan sinó aprofundir la pròpia crisi de la qual són fruit. Símbol de la mediocritat i la traïció, l'antoniohernandització és una mera versió subsidiària, per a quadres mitjans i dirigents de segona fila, del procés de felipegonzalització del PSOE i de la socialdemocràcia europea, és a dir, de la seva més completa imbricació amb el poder econòmic-financer global i la seva absoluta corrupció moral i espiritual.

3.Versió caricatural i de màrqueting de Corbyn, Sánchez és en el fons un impostor que ha sapigut transformar-se per no morir. En la seva llarga trajectòria política mai va abanderar cap tipus de projecte, ni tan sols tímidament, desmarcat de l'ortodòxia social-liberal. Però per sobreviure políticament en la seva primera etapa de secretari general va haver de negar-se a qualsevol lògica de "gran coalició" amb el PP i va comprendre que es jugava el seu futur en la disputa amb Podemos pel lideratge de l'esquerra. I després de la seva dimissió es va veure obligat a enarborar una retòrica regeneradora, esquerrana i democràtica per marcar les diferències amb Susana Díaz i donar-li un sentit polític, i un relat coherent, al seu intent de recuperar la secretaria general, canalitzant així el malestar de les bases del partit cap a un projecte de regeneració d'una força política la mediocritat aparatera de la qual feia vergonya als seus propis militants. Però un cop pres el camí que va escollir, és presoner d'ella i de les esperances i expectatives que ha generat. Això el converteix, alhora, en una molesta peça de desestabilització de l'actual l'esquema de governabilitat sistèmica, que requereix un PSOE disciplinat i no aventurer, i en una amenaça per a Podemos, que es pot veure arraconat per Sánchez si aquest és capaç de combinar una imatge de solvència i renovació, de síntesi entre el millor del PSOE de sempre i un canvi creïble a la Podemos però sense les aventures i riscos que comporta Podemos per a una part de l'electorat. En qualsevol cas, la seva victòria és un revés, real i simbòlic, per al bloc mediàtic i financer que l'any passat va decretar el seu cessament i que ara tindrà el dilema de si fer-li de nou la vida impossible, empenyent-lo més cap a la podemització relativa del seu discurs, o al contrari, intentar arribar a una entesa amb ell a costa de desactivar l'efecte desestabilitzador del seu projecte. La vida política està plena de paradoxes i els que orquestraren el cop contra Sánchez en nom de la raó d'Estat han propiciat un retorn de l'antic secretari general sota una narrativa que, de moment, no és integrable en el seu esquema de governabilitat de l'Estat.

4.Sánchez ven el projecte d'un "nou PSOE" que és percebut entre la seva base militant com un intent de renovar el PSOE perquè torni a ser el que era en els seus bons temps. Hi ha alguna cosa de veritat en això ja que és evident que la degeneració del partit ha arribat a cotes inusitades. Però en realitat un "nou PSOE" que realment fos capaç de sostenir un projecte oposat a les polítiques d'austeritat ia la implosió real dels sistemes democràtics representatius sota el jou de la dictadura financera, suposaria un PSOE que deixés de ser el PSOE, és dir que cessés de ser un partit imbricat en les estructures de l'estat i del poder econòmic-financer com ha estat des de la Transició. Un contrasentit en els termes. Una cosa impossible i totalment allunyat de les intencions de Sánchez. Acabar amb les polítiques d'austeritat requereix molt més que el que Sánchez i el "nou PSOE" poden oferir, per molt positiva que sigui la seva victòria davant Díaz. Aquí resideix el teló d'Aquil·les de la seva proposta i la principal carta que Podemos hauria de saber explotar.

5.Les il·lusions d'un govern progressista entre PSOE i Unidos Podemos, amb Sánchez al capdavant, poden ser reals en una part important de la societat i, davant l'aparent impossibilitat que Unidos Podemos pugui formar govern en solitari o com a força molt hegemònica, l'aliança amb el PSOE pot convertir-se en l'única perspectiva concreta creïble per sortir de l'impasse actual. Unidos Podemos, En comú Podem i En Marea, tenen la complexa situació de ni aparèixer sectaris (com sens dubte intentarà fer-los semblar Sánchez), ni alimentar unes il·lusions de "canvi" que no es corresponen amb la realitat d'un eventual govern presidit per Sánchez. Davant d'un nou contendent en la retòrica del "canvi", Podemos i els seus aliats cometrien un gran error si optessin per competir amb Sánchez en el propi terreny d'aquest, difuminant les diferències amb ell i situant-se acríticament en un bloc liderat pel PSOE. A l'inrevés, en aquesta etapa la (sovint improvisada) política de cops d'efecte característica de Podem, tant d'aquells encertats com l'actual moció de censura o aquells sapastres com l'oferta d'un govern de coalició al gener de 2016, requerirà més que mai donar pas a una política més substantiva en què les propostes programàtiques i la política extra-institucional seran decisives. És en el debat programàtic, en la concreció del "canvi", on els límits de Sánchez poden quedar més clars (o on les seves tensions amb l'establishment augmentin si es veu forçat a mantenir posicions concretes radicals), i és en la capacitat per mostrar que hi ha vida més enllà de les institucions, on el nou PSOE pot mostrar les seves continuïtats amb el vell.