La recuperació de la memòria històrica té molta tasca per fer

Manuel Garí Ramos, economista

Marià de Delàs Malet, periodista

Caldrà dedicar esforços, ara i previsiblement en el futur, per esmenar les nombroses insuficiències del projecte de Llei de Memòria Democràtica, particularment en aspectes clau, com la immunitat concedida als responsables dels crims del franquisme mitjançant la llei d'amnistia de l'any 77 o el rebuig a les exigències de reparació jurídica a les víctimes dels tribunals d'aquella dictadura.

Cal deixar molt clares les responsabilitats, perquè no s'esborrin de la memòria i per a fixar en l'agenda dels demòcrates una tasca pendent: el canvi i neteja de les institucions heretades del règim franquista. La vida política espanyola seria avui molt diferent si el poder judicial, la policia, l'exèrcit, el cos diplomàtic, i tants altres àmbits de l'aparell de l'Estat s'haguessin sotmès a un procés de democratització radical.

Caldria abordar, d'altra banda, un aspecte molt oblidat de la història espanyola contemporània, que és imprescindible reivindicar.

Sovint, quan es parla de recuperació de la memòria, es recorda òbviament el que va ser i va significar la República, la guerra i els seus episodis, els camps de concentració, els afusellaments i la desaparició de més 140.000 persones, l'exili, el règim de terror, les detencions, tortures, empresonaments... Així ha de ser i cal fer costat amb determinació als qui investiguen sobre aquest període. S'evoca també la resistència antifranquista i l'activitat política clandestina, però en aquest últim aspecte es pateix en la pràctica d'una amnèsia premeditada i consensuada com a part del pacte d'Estat que va permetre convertir en demòcrates als guardians i partidaris de l'autòcrata i que va situar l'antifranquisme com el convidat incòmode d'un nou règim.

Són pocs els historiadors, periodistes i polítics que han dedicat esforços a estudiar detalladament i a deixar constància d'un fenomen social transcendental viscut durant els últims anys de la dictadura:

Milers de persones van dedicar una part molt important de les seves vides a la militància en organitzacions clandestines antifranquistes, potser minoritàries, però molt significatives en aquells anys, l'activitat de les quals va malmetre els plans més continuistes del darrer franquisme. Eren ciutadanes i ciutadans d'ideologia diversa, n'hi havia de molta mena, però en la seva major part eren comunistes, que d'una o altra forma s'arriscaven a patir persecució, no només perquè volien aconseguir un règim polític de llibertats, sinó perquè vivien i actuaven amb la il·lusió d'abastar, un dia o un altre, una societat igualitària.

L'avaluació del nombre de persones compromeses en aquestes militàncies en els anys seixanta i setanta seria una bona tasca per a historiadors, perquè el relat de la Transició ha esborrat en bona part l'existència d'aquesta realitat, sense la qual no es pot entendre el procés de descomposició de la dictadura.

Milers de treballadors i estudiants que militaven en organitzacions, que es reivindicaven gairebé totes elles partidàries de Marx i de Lenin, com el Partit Comunista d'Espanya, Partit Socialista Unificat de Catalunya, Partit del Treball d'Espanya, Organització Revolucionària de Treballadors, Lliga Comunista Revolucionària, Organització Comunista d'Espanya-Bandera Roja, Moviment Comunista, Organització d'Esquerra Comunista, Partit Comunista d'Espanya Marxista-Leninista, diferents escissions d'Euskadi Ta Askatasuna, Partit Socialista d’Alliberament Nacional, Unión do Povo Galego... --la llista podria ser molt més extensa— cadascuna de les quals comptava amb organitzacions juvenils, intervenia en el moviment obrer a través de diferents tipus d'organismes també clandestins, participaven en el moviment associatiu veïnal, abordaven de diferent manera la qüestió nacional basca, catalana, gallega, reclamaven sobirania en tots els aspectes, buscaven empara d'alguna manera en organismes legals o paralegales, comptaven amb organització dins de les presons, treballaven des de l'exili... i tot això en plena dictadura.

I a tot aquest teixit caldria afegir entitats també il·legals no comunistes, com la CNT, el PSOE, la Federació de Partits Socialistes i altres organitzacions nacionalistes o independentistes que també es veien obligades a existir en la clandestinitat. Tampoc es pot passar per alt l'existència del Front d'Alliberament Popular (FLP) i els seus homòlegs a Euskadi i Catalunya, ESBA i FOC. Molts dels seus militants es van convertir més tard en destacats quadres d'altres organitzacions.

Però el relat de Transició es va centrar molt més en figures que en col·lectius i s'ha imposat de tal manera que moltes persones implicades en l'esdevenir d'aquestes entitats han procurat que posteriorment s'oblidés la seva militància. Calia netejar els CV de referències a qualsevol vel·leïtat revolucionària. Molts van témer lògicament que la seva implicació en activitats subversives els perjudiqués socialment i professional i un cop va quedar clar que el nou règim s'encarrilava sense ruptura d'arrel amb el franquisme, van tenir vergonya, o certa por que es recordés aquell activisme de color roig, tan important en la vida de tantes persones.

Alguns d'aquests militants i/o dirigents van desaparèixer de la vida política, de la mateixa manera que les organitzacions que van impulsar i van fer créixer. Alguns van canviar radicalment, es van implicar en les institucions, a través de partits del règim del 78, o en activitats empresarials diverses. Uns altres es van reciclar professionalment en diferents àmbits. Alguns mantenen més o menys els seus ideals de joventut, però gairebé tots, s'han retirat de mica en mica. Entre altres motius perquè els anys no perdonen i els imperatius biològics obliguen.

Es va acabar el temps en el qual es podia reconstruir la història dels anys 30 i 40 a través del testimoni dels qui van viure la República, la guerra, la repressió dels anys quaranta i principis dels cinquanta, el règim que es va assentar sobre el pànic col·lectiu... Ens queden, a més d'alguns repositoris audiovisuals, valuosos llibres, textos i discursos dels protagonistes d'aquella època, a més d'abundants treballs dels investigadors, però ja no queda amb vida gairebé ningú que pugui explicar experiències viscudes d'aquells anys. Sobre els episodis polítics i la vida clandestina de finals dels anys 60 i dels 70 també s'ha escrit prou, però en la major part dels casos sense referències als documents d'aleshores i sense entrar en detall sobre els debats del moment, els objectius, les estratègies, la vida organitzativa, la formació, les implicacions en la vida quotidiana i familiar dels militants. I no deixa de resultar significativa l'escassa producció literària i cinematogràfica centrada en la resistència antifranquista.

Cal destacar el treball realitzat per associacions memorialistes com La Comuna o l'ARMH, que han reclamat la creació d'un comissionat per atendre les víctimes de la repressió franquista i assenyalen la necessitat que l'Estat es disculpi pels “milers de persones que han mort ignorades”. I cal posar en valor també l'esforç de col·lectius i militants que han elaborat cronologies (1), han recollit i difós documentació (2), han obert fòrums a xarxes socials, han escrit i editat llibres (3), impulsat campanyes sobre el llegat de lluites populars compartides (4), i també el d'un reduït nombre d'investigadors i acadèmics que han pres la tasca a les seves mans. Tots ells han informat sobre actes i iniciatives reivindicatives de la memòria del moviment obrer, però el que s'explica a les escoles i universitats, el que es difon a través dels mitjans de comunicació, per sobre de qualsevol altre relat, són els eixos d'un discurs segons el qual la dictadura es va acabar quan Adolfo Suárez, Santiago Carrillo, Felipe González, Manuel Fraga, Miquel Roca i alguns altres personatges van pactar l'inici d'una nova etapa en la història de l'Estat espanyol, amb l'activa complicitat del rei Joan Carles, l'aprovació d'una reforma institucional del règim del Movimiento franquista, la legalització dels partits polítics, la convocatòria d'eleccions a Corts generals i el pacte constitucional del 1978.

Es difumina d'aquesta manera, amb generalitzacions i anècdotes de caire cortesà, l'excepcional esforç realitzat per centenars de milers de persones que van participar durant els anys 60 i 70 en mobilitzacions populars durament reprimides per la policia franquista. S'obliden les vagues locals i generals, reivindicatives de condicions de treball dignes, que pel simple fet de realitzar-se desestabilitzaven el règim franquista; les reclamacions d'amnistia per a les víctimes de la legislació penal, social i laboral de la dictadura; les exigències de legalització de les organitzacions sindicals, polítiques, estudiantils, feministes, veïnals realment existents en la societat d'aquell moment; les demandes per la via de la pràctica de llibertats democràtiques plenes i la derogació de tota la legislació que restringia els drets de vaga, lliure expressió, associació, reunió i manifestació; les reivindicacions de depuració de l'exèrcit, la magistratura, la policia i del conjunt de l'aparell de l'Estat, l'exigència de reconeixement del dret a l'autodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galícia; de convocatòria d'assemblees constituents, el rebuig als pactes amb l'OTAN... Totes aquestes aspiracions formaven part del patrimoni polític comú de les organitzacions comunistes esmentades. Totes.

Eren grups i partits, alguns de molt de pes, com el PCE i el PSUC, uns altres amb menys implantació, que discrepaven radicalment sobre formes organitzatives, anàlisis de conjuntura, calendaris i estratègies, que actuaven sota orientacions i referències diferents en política internacional, rivalitzaven en la seva voluntat de hegemonitzar i dirigir moviments reivindicatius a fàbriques, centres d'ensenyament, associacions professionals, veïnals… però totes elles transmetien el missatge que, en algun moment, es podria obrir un procés cap al socialisme.

Totes formaven part de l'oposició al franquisme i totes desitjaven la ruptura d'aquell règim, per donar pas a la democràcia, però els dirigents dels partits amb major influència van optar per la via de la reforma. Reforma que exigia un pacte que descartés la ruptura d'arrel amb el franquisme i una imprescindible capacitat de control sobre el que s'havia mobilitzat fins aleshores, amb la contribució decisiva de milers de militants, disciplinats, molts dels quals es trobaven enquadrats en organitzacions amb o sense democràcia interna, però disposats tots ells a sacrificar gran part del seu temps en la lluita per una societat més justa i igualitària, preparats per resistir la repressió policial i empresarial.

Eren ciutadans que en els seus centres de treball o d'estudi impulsaven la creació de comissions i comitès, repartien octavetes, confeccionaven cartells i pancartes, es posaven al capdavant de les vagues, convocaven manifestacions, moltes d'elles per sorpresa per a salvaguardar la seguretat dels participants, mantenien en funcionament impremtes clandestines, en les quals s'editaven documents interns de debat i publicacions periòdiques, que després calia distribuir a través de xarxes de confiança, es reunien secretament i intentaven conèixer el menys possible les dades personals dels assistents, utilitzaven pseudònims (‘noms de guerra’) per a relacionar-se entre si, separaven tot el possible l'activitat política del seu temps d'oci i vida familiar, per dificultar al màxim l'acció de les brigades de la policia política.

Cal parar atenció sobre aquestes persones, moltes d'elles desil·lusionades i decebudes com a conseqüència de la frustració dels objectius i ideals que van determinar el seu comportament social, familiar, professional durant uns anys clau de la seva vida, idees que van transmetre per tots els mitjans que tenien al seu abast. Cal que historiadors i especialistes en ciències socials les escoltin per poder reconstruir i recuperar de manera fidedigna la memòria d'aquells anys.

Potser d'aquesta manera, trencant el silenci, es podrà prendre consciència social del que significa que avui, per exemple, no es pugui investigar la corrupció de la monarquia, o que els tribunals considerin com a delictius els debats parlamentaris sobre el dret d'autodeterminació de Catalunya o que s'hagi castigat amb anys de presó a persones pel fet d'haver exercit el seu dret a la lliure expressió i manifestació.

(1) https://psuc.cat/historia/

(2) https://archivodelatransicion.es/ , https://www.historialcr.info/ , https://pce.es/historia-del-pce/

(3) https://www.publico.es/actualidad/marti-caussa-ruptura-raiz-franquismo.html , https://www.publico.es/public/jordi-borja-posa-sediment-deixar-bandera-roja-vida-politica.html , https://www.catarata.org/libro/historia-del-pce_118425/

(4) https://www.omnium.cat/ca/campanyes/lluites-compartides/