De quin llegat ens parla Felip VI?

“Si a Espanya l’esquerra li negués una mica de legitimitat a la monarquia, aquesta no es mantindria ni un any” va dir l’any 2003 el sociòleg Fermín Bouza en una entrevista publicada a El País, un diari que mai ha regatejat esforços per transmetre l'"agraiment de la societat espanyola" a la institució monàrquica pels "serveis prestats".

Serveis que el mateix Joan Carles de Borbó s’encarrega de destacar en carta adreçada al seu fill. Un escrit per informar sobre la seva decisió de marxar a viure fora de l’Estat espanyol: “Deseo manifestarte mi más absoluta disponibilidad para contribuir a facilitar el ejercicio de tus funciones, desde la tranquilidad y el sosiego que requiere tu alta responsabilidad. Mi legado, y mi propia dignidad como persona, así me lo exigen”.

S’esperava aquesta noticia des de feia dies, però tot i així, crida lògicament tota l’atenció en aquest principi del mes d’agost.

Hi ha un fet, però, que no es pot passar per alt, i és que la casa del rei ha difós la carta de Joan Carles I acompanyada d’una nota en la qual es diu que Felip VI “desea remarcar la importancia histórica que representa el reinado de su padre, como legado y obra política e institucional de servicio a España y a la democracia”.

De quin llegat, de quina obra parlen pare i fill?

L'any 1970 Joan Carles de Borbó parlava als militars d’Estat Major del règim franquista sobre un “haz de virtudes que difícilmente se encuentran juntas y de las que tenemos el mejor ejemplo en el Generalísimo Franco”. Els deia que l'Exèrcit era "la garantía de la libertad en el concepto moderno de la misma". Aquell mateix any recordava a la Guardia de Franco el jurament de “fidelidad a los Principios del Movimiento” que tots i ell mateix havien fet.

Un any abans havia pronunciat un discurs davant tots els “procuradores en Cortes" del règim dictatorial: “Nuestro pueblo ha dado su consentimiento a la institución del principio monárquico en la cumbre de nuestros principios fundamentales. Nuestro pueblo se manifiesta deseoso de mantener esta legalidad política, que debe garantizar la paz y la armonía nacionales, sin altibajos”.

Quan el cadàver de Franco encara s'exposava al Palau d'Orient, l’any 75, va insistir en la mateixa idea: “La institución que personifico comprende a todos los españoles”. Tenia aleshores 38 anys, 28 dels quals els havia passat sota el control del dictador.

Convé recordar aquest tipus de missatges, i molts més que es poden rescatar a qualsevol hemeroteca, per tenir clara consciència de les idees que van inspirar la restauració de la monarquia, però cal mantenir també els ulls ben oberts sobre el que va significar l’acceptació del rei com a cap de l’Estat per part de forces polítiques que avui s’escandalitzen davant el que s’ha donat a conèixer sobre els negocis milionaris i fraudulents realitzats impunement pel monarca, gràcies a la “inviolabilitat” que fins no fa gaire garantien dirigents de l'actual Govern espanyol.

Tantes han estat les ensabonades fetes al rei i a la seva família al llarg dels anys que ara no saben com esbandir-les.

Quan es van complir 25 anys de regnat, Santiago Carrillo va escriure a El País que algunes persones tenien dificultats per entendre que gent republicana de tota la vida, que no es penedia de ser-ho, havia pres part en l’elaboració d’una Constitució “que establia la monarquia parlamentària com a forma d’Estat”. Certament, moltes persones que aspiraven a una ruptura d'arrel amb el franquisme tenien dificultats per assumir com a convenient la consolidació de la monarquia i avui algunes recorden l’error de qui havia estat secretari general del PCE.

Alguns compliments ja provocaven vergonya aliena, pero ara, quan es rellegeixen, semblen ironies de la història.

En aquella mateixa publicació l’aleshores diputada del PSOE Leire Pajín, que en aquell moment tenia 26 anys, demanava a la gent de la seva generació que “valoressin persones com don Juan Carlos, que havien fet possible l’Espanya d’avui”. "Convé ser conscients de la història i mostrar reconeixement a qui, com el rei Joan Carles, deixen el millor de si mateixos com herència", va afirmar la j ove representant socialista.

Escrivien d'aquesta manera en un número “extra” d’El País, de novembre del 2000, en el qual personalitats de diferent trajectòria i edat qualificaven d’“humana” la monarquia espanyola i ja començaven a destacar la figura del príncep Felip com a exponent del futur de la corona.

No van faltar en aquella publicació professionals del periodisme que van signar articles on agraïen “el nou estil de la casa reial” i afirmaven que Joan Carles I havia “viatjat a l’estranger per explicar el seu projecte de transició i demanar suports”. “Espanya no va trigar en convertir-se en una referència democràtica per Amèrica Llatina i també per Europa de l’Est”, es podia llegir.

L’any 2007, el mateix diari de referència del “progressisme” espanyol va proclamar “El Rey” com a “Personaje del año”, al qual va dedicar 17 pàgines d’elogis quan estava a punt de complir 70 anys. “Don Juan Carlos sempre s’ha ocupat personalment de vigilar la imatge de la corona”. “Sempre s’ha dit que la familia reial espanyola és una de les més modestes d’Europa”. “No es pot dir que cap dels seus tres fills hagi donat importància a la bonança econòmica de les seves parelles”. “És comprensible que el rei no vulgui que s’entri en el “menudeo” de les seves despeses ni que es vulgui saber l’import de totes i cadascuna de les factures que es paguen avui amb els 8,6 milions d’euros” assignats via Pressupostos, va escriure una prestigiosa i respectada periodista.

“La monarquia no només ha reforçat la seva legitimitat, sinó que ha posat bases sòlides per la seva continuïtat”, afirmava un sociòleg de capçalera del mateix diari, que no va evitar referir-se a una de les principals raons d’Estat per donar suport a la corona: “Ningú posseeix la fórmula màgica per resoldre la única qüestió que pot afectar la unitat i permanència de l’Estat, que no és -com no ho era en el 1977- la de monarquia o república, sinó la de quantes nacions Estat en l’Estat de la nació?”.

Un altre respectat periodista assegurava en aquelles mateixes pàgines que el rei havia “arribat a convertir-se en la cara d’Espanya al món” i que s’havia “convertit en habitual que el rei obri camins i precedeixi l’Executiu”.

“El rei i els seus descendents estan obligats a gestionar la seva imatge en un món cada cop més mediàtic i inquisitiu amb les seves activitats privades i laborals”, van escriure per l’ocasió altres professionals de la informació.

Faltava un bon consell per qui havia de convertir-se en Felip VI, que el va donar en entrevista Sabino Fernández Campo, que havia exercit durant 13 anys com a secretari general de la casa del rei: “Que s’esforci constantment en imitar l’exemple del seu pare”.

No acabariem mai de recordar raspallades, que es feien malgrat que tothom sabia a qui devia la “legitimitat” com a cap de l’Estat, els interessos econòmics que el movien -que coneixiem però no amb el detall que tenim ara- la complicitat amb règims totalitaris de tota mena, que s’ha arribat a considerar com un valor per la diplomàcia espanyola; els seus cercles d’amics, sempre “exclusius”; les “aventures” que va poder mantenir i que tothom li reia, sota la protecció de l’aparell de l’Estat... i no obstant això tota mena d’autoritats civils, militars i eclesiàstiques, intel·lectuals, polítics de gairebé tot l’arc parlamentari s’han dedicat, durant dècades, a exigir respecte i retre-li homenatge, a rentar la seva figura, destacar el seu “encert”... amb la mateixa intensitat i esforç que ara es destina a enaltir les virtuts del seu fill.

Joan Carles I, en el seu discurs de nadal del 2011, va dir que “quan es produeixen conductes irregulars que no s’ajusten a la legalitat o a l’ètica, és natural que la societat reaccioni” i que “qualsevol actuació censurable haurà de ser jutjada i sancionada”. Ho deia a propòsit del seu gendre, que no havia fet altra cosa que actuar seguint el patró d’impunitat familiar. Caldrà veure quanta reacció social hi haurà i fins a quin punt el rei Felip admetrà que es sancioni la conducta de l'emèrit.

El cert és que l’escàndol de Joan Carles de Borbó provoca tota mena escarafalls, però a banda dels gestos hipòcrites és possible -tant de bo- que molta gent demani que es faci justícia. Les institucions del règim faran tot el possible per blindar la corona i el personatge que ara la representa. Avaluen fins a quin punt han de sacrificar els interessos del rei emèrit durant el que li queda de vida i necessiten dir que l'actual cap de l'Estat, ara sí, està lliure de tota sospita. El problema però, com han escrit des d'Òmnium Cultural, no es resol amb la marxa del rei Joan Carles, perquè "la corrupció i les institucions antidemocràtiques es queden". Per fer net caldria que els demòcrates es decidissin a negar legitimitat a la monarquia.