La qüestió catalana, el riu i la llera

Jaime Pastor, politòleg i editor de 'Viento Sur'

“Criden violent al riu quan baixa de pressa, arrabassat, però ningú diu que és violenta la llera que el tanca”, Bertolt Brecht

El nou curs polític s'inicia, una vegada més, amb la qüestió catalana al centre de l'agenda política…i judicial. En efecte, la Diada de l'11 de setembre i l'aniversari del referèndum de l'1 d'octubre tornaran a posar de manifest la disposició d'un ampli i plural moviment ciutadà a Catalunya per exercir el dret a decidir el seu futur i, més concretament, sobre la seva separació o no de l'Estat espanyol.

Seria un error considerar que aquesta aspiració és un simple projecte d'una elite política o econòmica (quan, a més, part d'aquesta última ja està mirant amb bons ulls a personatges com Manuel Valls…), capaç de “manipular” a unes ingènues “masses”, com insisteix la majoria dels mitjans de comunicació espanyols i fins i tot una part de l'esquerra espanyola. És més aviat l'experiència del fracàs de la via “federalitzant” del Nou Estatut la que ha conduït a la conformació d'un nou subjecte polític a Catalunya des de l'any 2012 si més no, en el si del qual s'expressen diferents corrents en disputa per l'hegemonia. Va ser aquest subjecte molt plural el que el passat 1 d'octubre va exercir un veritable exercici de democràcia, desobeint i fent front a les amenaces i a la repressió de l'Estat espanyol, aconseguint una participació inèdita en la història europea tenint en compte les condicions en les quals es va donar. És cert que no va arribar a comptar amb totes les garanties necessàries pel seu reconeixement internacional, però recordem que això es va deure a les traves de tot tipus imposades per l'Estat i no a la voluntat dels qui el van convocar.

Enfront de la innegable realitat d'una majoria social, confirmada reiteradament per les enquestes, que reclama aquest dret a decidir, limitar-se, com pretén Pedro Sánchez, a oferir la negociació d'un nou Estatut -que després hauria de passar pel corró del seu propi partit i, després, del Congrés i el Senat espanyols…- o, el que és pitjor, oposar a aquesta reivindicació la “muralla” de la Constitució, com ha fet Pablo Casado a Àvila (perquè no ho va fer davant la reforma exprés de l'article 135, violador dels drets socials?), suposa perseverar en una ceguesa que, com ja hem vist en el passat, malgrat donar-los rèdits en alguns sectors de la societat espanyola, no farà més que agreujar el conflicte. Una tasca en la qual Ciutadans està guanyant sense dubte el primer lloc, obstinat en buscar la confrontació, no només amb l'independentisme sinó fins i tot amb totes aquelles forces que pretenen mantenir-se equidistants o, simplement, no han recolzat la seva fracassada campanya contra els llaços grocs.

Tornem així de nou a escenes ja conegudes d'una pel·lícula que es repeteix constantment: la d'uns partits polítics majoritaris en l'Estat espanyol que amb la seva absència de resposta política, més enllà del recurs a la força (com aquest article 155 amb el qual ja va amenaçar Felipe González el 1989 i que ara es torna a esgrimir com a amenaça), actuen com a veritables responsables de l'ascens del sobiranisme i de l'independentisme a Catalunya.

És cert que dins d'aquesta Comunitat existeix un ampli sector contrari a aquest projecte però l'única forma de dilucidar cap a on s'inclina la majoria d'aquest país és a través d'un referèndum d'autodeterminació acordat.

Aquesta polarització creixent en el plànol polític es veu, a més, reforçada per l'opció que aquests mateixos partits van fer per la via de la repressió judicial. Des d'octubre de l'any passat hem pogut comprovar com la cúpula del poder judicial, amb els jutges Llarena i Marchena al capdavant, s'obstina a seguir qualificant de “rebel·lió” les protestes que van tenir lloc el 20 de setembre i l'1 d'octubre, enfront de la desautorització manifesta procedent d'una àmplia majoria d'experts en Dret Penal i, més recentment, de tribunals alemanys, belgues o escocesos. Com molt bé escriu Ignacio Sánchez Cuenca al diari La Vanguardia el passat 1 de setembre: “L'acusació de rebel·lió resulta tan extravagant que fins i tot podria ser motiu de mofa si no fos perquè hi ha polítics empresonats. Només es pot explicar la presa de posició del Tribunal Suprem per una barreja de corporativisme, supèrbia i orgull nacional ferit”. Per això sobren raons per exigir a la nova Fiscal General de l'Estat una ferma i urgent rectificació d'aquesta acusació.

En aquestes condicions, davant l'espantall de judici que s'anuncia per abans de final d'any o començament del proper, agreujat pel manteniment a la presó preventiva dels i les acusades, és completament legítima la campanya desenvolupada a Catalunya –i també en altres llocs- amb llaços grocs tant al carrer com en edificis d'institucions públiques, enfront del bel·ligerant atac desencadenat per Ciutadans i els seus aliats de l'extrema dreta.

Exigir a més, com fa el Defensor del Poble, la renúncia a la llibertat d'expressió de les majories que governen en institucions públiques, quan en el passat s'ha exercit repetides vegades, suposa entrar en una deriva de “democràcia militant” i excloent de la dissidència que, si arribés a aplicar-se, corre el risc d'estendre's a altres conflictes i àmbits, com en realitat ja està passant amb l'extensió interessada d'acusacions de delicte de “odi” al lliure exercici de la llibertat d'expressió i de creació artística.

Davant aquest panorama de bloqueig polític permanent i repressió judicial la resposta de la majoria de forces i de l'“opinió publicada” a l'esquerra del PSOE segueix essent el silenci o, en el millor dels casos, una protesta tímida que es limita a reclamar la fi de la presó preventiva i una reforma de la Constitució que permeti l'“encaix (!) de Catalunya dins d'Espanya”; o, ara, recolzar la proposta de Pedro Sánchez sabent la seva falta de credibilitat davant una majoria de la societat catalana.

No seria millor prendre nota del que l'actual Secretari General de la UGT de Catalunya contestava recentment quan se li preguntava “Què demanaria a l'esquerra espanyola en la seva relació amb Catalunya?”: “Amb totes les esquerres de l'Estat, la política, la sindical, la intel·lectual, m'agradaria que trobéssim consensos similars als que es van forjar amb el ‘no a la guerra’. Hi ha un element que no és només català, que és un tema democràtic i que afecta els tuiters, els cantants, els titellaires i també els dirigents sobiranistes presos, i que s'ha de treballar.

Difícilment gent de l'esquerra espanyola es convertirà en independentista, però l'esquerra espanyola ha estat massa callada”.

D'això es tracta, de fer que la llera s'eixampli i deixi de violentar el riu que baixa de pressa des de Catalunya i, esperem, des d'altres llocs per compartir un “No a la criminalització del dissens” i un “Sí a les llibertats, a la democràcia i al dret a decidir”. Una llera que, si no reaccionem a temps, amenaça amb ser cada vegada més estreta, com estem veient aquí amb la banalització –quan no reivindicació sense complexos- del franquisme per part del PP i C’s, igual que a tota Europa amb la militarització de les fronteres contra persones que, procedents d'altres països gens ni mica segurs, reclamen el seu legítim “dret a tenir drets”.

No és qüestió, per tant, de mera solidaritat altruista, sinó de ser conscients que el que està en joc a Catalunya, com també ens ha recordat, més enllà de les diferències que es puguin tenir amb ell, el president Quim Torra dirigint-se en el seu discurs d'aquest 4 de setembre als “ciutadans d'Espanya que mostreu el vostre compromís amb una solució política i no repressiva pel conflicte entre Catalunya i les institucions de l'Estat”, també ens afecta en la nostra aspiració comuna a més llibertats i a una democràcia republicana. En resum, a establir una nova relació d'igualtat entre pobles sobirans enfront del despotisme oligàrquic i austeritari vigent a Europa i a les falses alternatives procedents d'una extrema dreta que segueix volent ignorar el que sostenia el genetista recentment mort Lucca Cavalli Sforza: que les races existeixen només en les ments dels racistes.