El que poden perpetrar els de Puigdemont a Badalona… i a Barcelona

Sergi Sol, periodista

Al candidat de Puigdemont a l'alcaldia de Badalona, David Torrents, se li va escapar la disposició de facilitar l'alcaldia de Xavier García Albiol (PP) en aquesta ciutat, una de les més grans a Catalunya després de Barcelona, l'Hospitalet de Llobregat i Terrassa. És molt simptomàtic de la posició d'una part molt important del món de Junts per Catalunya, a més de la progressiva irrellevància en termes metropolitans que només els permet exercir de crossa del PSC.

De fet, Junts a Badalona aspira com a màxim a mantenir la representació amb un regidor. Després de perdre-la a Sant Adrià de Besòs, Santa Coloma de Gramenet i l'Hospitalet. On ja no hi són ni se'ls espera. Ja es veu quines són les seves intencions. I com que la confessió de Torrents va aixecar una certa polseguera, els de Junts han intentat matisar la qüestió amb més poca traça que habilitat.

El candidat de Junts a Badalona representa la facció més bel·ligerant contra ERC, la més nacionalista. No és casualitat que mentre Trias intenta evitar cap foto amb Borràs, va ser aquesta qui va apadrinar Torrents en la seva posada de llarg com a candidat. A més de Puigdemont, que també va participar a l'acte. Val a dir que el president exiliat a Brussel·les s'oposava el 2018 a recolzar la moció de censura contra Mariano Rajoy. Aquells dies va perdre la pugna perquè no controlava el grup parlamentari de Madrid. També per això va decidir canviar-lo posant al capdavant primer a Laura Borràs i després a Míriam Nogueras. Amb una única missió, posar contra les cordes a Rufián i els seus davant qualsevol acord de pes amb Unides Podem i el PSOE.

El que avui uneix el gruix de sensibilitats de Junts és la seva oposició a ERC i la seva estratègia d'acords amb l'esquerra espanyola. Amb alguna rellevant excepció, almenys pel que fa a l'aversió als de Junqueras.

Però mentre a Madrid, Junts manté una actitud maximalista, a Catalunya la seva pràctica diària és molt més pragmàtica, sobretot pel que fa a la relació amb el poder, amb excepció dels republicans a qui tenen visceralment al punt de mira . Del que, és clar, en treu profit el PSC. Vet aquí la Diputació de Barcelona, on Junts conviu amb una profitosa submissió davant el PSC de Núria Marín.

Però el que està a tocar no és només un nou acord en el mateix sentit de la Diputació si sumen amb el PSC. El que és realment rellevant és el que es proposen a Barcelona. I és ni més ni menys que una investidura amb el PSC de Collboni i amb els vots del PP de Daniel Sirera. Aquesta també és una de les opcions que es planteja el PSC, que ha confirmat Sirera i que Trias ha despatxat com en el cas de Valls amb Ada Colau, amb l'argument que a cavall donat no li miris el dentat. Vaja, que a ningú li amarga un dolç.

El que Collboni i Iceta van negociar entre bastidors el 2019 amb el dretà Manuel Valls, per barrar el pas a l'alcaldia a Ernest Maragall, és el que ara es plantegen davant de Colau que segueix insistint en un pacte amb Collboni i Maragall. Una afirmació que si no és un exercici de cinisme, després del que vam veure, se li acosta molt. Colau ara podria ser la víctima d'una investidura que la carregarà el diable i que pot anar lligada a la Diputació de Barcelona, al gruix dels consells comarcals metropolitans, a l'Ajuntament de Sabadell i al de Sant Cugat del Vallès. I que tindria com a damnificats els d'ERC. Però també els Comuns. És a dir, a tota l'esquerra a l'esquerra del PSOE.