La pobresa, la malaltia dels pobres

Fernando Luengo, economista

Estem en suspens per l'avanç, de moment imparable, del coronavirus i per les enormes conseqüències econòmiques i socials que ja són evidents. La malaltia ha irromput amb ferocitat en la nostra quotidianitat, alterant-la de manera substancial.

Aquesta situació crítica, de veritable emergència, potser és el moment de fer-nos algunes preguntes que, normalment, no ens formulem, però que també tenen a veure amb la malaltia. Abans de la irrupció del coronavirus, que l'Organització Mundial de la Salut ja qualifica de pandèmia, no existien tal vegada malalties d'aquesta envergadura o fins i tot més greus?

Sí, n'hi havia i n'hi ha, però ens queden lluny, o almenys això creiem, habiten l'univers dels pobres. Malalties com la malària, el paludisme, el còlera, el xarampió, la diftèria, la SIDA… provoquen milions de morts cada any i un extraordinari sofriment a la població que les pateix. Però rarament els mitjans de comunicació s'en ocupen, encara que sigui marginalment, d'aquesta tragèdia permanent; molt menys generen algun tipus de resposta dels governs i les institucions internacionals, més enllà de les hipòcrites i inútils lamentacions a les quals ens tenen acostumats.

Les causes immediates de la major part d'aquestes malalties són ben conegudes. Estan relacionades amb la fam i la malnutrició infantil, amb la contaminació de les aigües i l'absència de xarxes de sanejament, amb la falta de metges, medicines i instal·lacions sanitàries, amb les deficients condicions en què es realitzen els parts, amb l'absència de recerca en les patologies que afecten els pobres, amb el desvergonyit i molt lucratiu negoci de les patents controlades per les grans empreses farmacèutiques, amb la destrucció dels ecosistemes que fan possible la vida dels pobles i amb les guerres provocades per la molt rendible indústria militar, que, a la recerca de mercats, encoratja tot tipus de conflictes.

Aquestes i altres malalties similars tenen el seu origen en la pobresa, en la qual una part molt important de la població mundial es troba atrapada. Reconeixent totes les mancances i limitacions de la informació proporcionada pel Banc Mundial (BM), les estadístiques sobre pobresa severa o extrema ens presenten un panorama que només es pot qualificar de terrible. Utilitzant la mateixa classificació que fa servir aquesta institució, als països de baix ingrés (31), el 45% de la població total, 294 milions de persones, malvivien en el 2015, últim any sobre el qual el BM ofereix informació, amb menys de 1,9 dòlars diaris (expressats en paritat de poder adquisitiu). En els classificats com d'ingrés mig-baix (47) prop de 1300 milions de persones, el 44% de la població, sobreviuen amb un ingrés inferior als 3,2 dòlars. Finalment, als països de renda mitjana-alta (60), al voltant d'una cinquena part de la població, 631 milions de persones, tenien, l'any que estem prenent de referència, un ingrés inferior als 5,2 dòlars. En total, la xifra de pobres ascendia en el 2015 a 2.200 milions de persones, la qual cosa representava un 30% de la població mundial.

Recordem que aquestes estadístiques fan referència a nivells extrems d'existència -la pobresa, mesurada amb criteris menys estrictes, és molt més gran-, que impedeixen cobrir les necessitats més elementals de les persones, la qual cosa les col·loca en situació de vulnerabilitat greu i persistent davant la malaltia.

Amb aquesta mirada llarga, que ara és més necessària que mai, hem de ser conscients que la problemàtica dels pobres i de les malalties que pateixen ens parla d'una globalització que els seus defensors prometien que seria un joc de suma positiva, on tots guanyarien, especialment les economies més endarrerides i els sectors més desafavorits. Però la veritat és que en aspectes fonamentals ha fracassat. La globalització realment existent és profundament asimètrica i ha mantingut o ampliat les diferències entre països, regions i classe socials.

El capitalisme dels "països desenvolupats", que tantes vegades ha estat presentat com un model a imitar, per haver aconseguit alts nivells de prosperitat, eficiència i encarnar les bones pràctiques econòmiques… aquest capitalisme s'ha mantingut i encara es manté en una relació profundament desigual amb la perifèria. En aquest sentit, els països pobres han vist com les seves matèries primeres i recursos han estat sistemàticament exhaurits; s'han convertit en un abocador on es dipositen les deixalles generades pels nostres sistemes productius i patrons de consum; la seva força de treball ha estat utilitzada per les empreses transnacionals en condicions de semiesclavitud; han patit una relació de preus entre les seves exportacions i importacions clarament desfavorable; i en els seus territoris els bancs han realitzat formidables negocis a compte del deute extern, que han pagat diverses vegades. Tot això ha suposat una sistemàtica i ingent transferència de renda i riquesa que, a més de beneficiar les elits, ha finançat el nostre creixement econòmic.

Lluitar amb decisió contra la malaltia anomenada pobresa significa posar en qüestió un model econòmic esgotat i insostenible, unes estructures oligàrquiques, unes institucions ineficients i capturades pels poderosos, i unes polítiques que només a ells beneficien.

https://fernandoluengo.wordpress.com@fluengoe