Perpinyà i el règim del 78

Marià de Delàs, periodista

“Que no ens representen, que no”, “li diuen democràcia i no ho és” es cantava sovint fa uns quants anys a tota mena de manifestacions. Era un missatge equivalent al que havia expressat Lluís Llach en altre temps: ‘No és això, companys no és això’. Ho cantava en un disc publicat el mateix any en què es va pactar i aprovar la llei que va perpetuar la monarquia implantada pel general Franco: la Constitució del 1978.

Poc després va venir el “desencant”, un sentiment que es va estendre ràpidament entre sectors socials que havien participat d’una manera o una altra en les mobilitzacions contra la dictadura, que havien imaginat una ruptura, en favor d’un nou estat de coses democràtic, igualitari, just, i no se sentien identificats en absolut ni amb els financers, buròcrates, jutges i policies procedents de l’anterior administració, convertits en “demòcrates de tota la vida”, ni amb qui només ambicionava l’ocupació d’algun lloc a les institucions.

“El règim del 78 no va fer net”. Ho va dir no fa gaire des de la presó en Raül Romeva, per insistir en aquesta idea prou compartida entre els qui a principis de l’actual dècada van descobrir o redescobrir la necessitat de democratitzar l’Estat.

“Ens diran que ara cal esperar”, assenyalava Llach en aquella cançó que sembla escrita la setmana passada. Certa esquerra torna a demanar paciència. Fa crides al realisme, a evitar el conflicte i els “maximalismes”, a entendre que s’ha entrat en una nova etapa de diàleg de llarga durada amb el Govern central. S’haurien acabat, així ho desitgen, les mobilitzacions per exigir amnistia, llibertat i respecte pels drets democràtics.

Certament, la repressió, les condemnes, el cansament, les disputes entre dirigents independentistes per capitalitzar institucionalment la mobilització passada, les perspectives de competència en una nova batalla electoral i el redescobriment del possibilisme tenen un efecte desmobilitzador. L’independentisme genera menys il·lusions que fa un temps. Una concentració però, a Perpinyà, convocada pel Consell per la República, va demostrar que als defensors de la sobirania de Catalunya encara els queda prou corda.

La implicació de milions de persones en el “procés”, des de la manifestació de l'onze de setembre del 2012 fins la resposta de l’octubre passat a les sentències contra els dirigents independentistes, va deixar una profunda empremta. La cadena humana del 2013, l'autoorganització per la consulta del 2014 i el referèndum del 2017, la vaga general del 3-O, les autoinculpacions i tantes manifestacions multitudinàries en favor de la República catalana, convocades per Òmnium, ANC, CDR, Tsunami..., van posar en qüestió el règim del 78 com no ho havia fet cap altre moviment social o polític.

Però polítics de l’esquerra d’àmbit estatal, que fa pocs anys parlaven en nom de la “nova política” sobre la necessitat d’iniciar processos constituents, deien que ens trobàvem a les portes d’una revolució democràtica i es proclamaven inequívocament republicans, expressaven i expressen incomoditat davant manifestacions com les de Perpinyà. Van mirar en tot moment a distància la revolta catalana i la van valorar sovint com un intent de desviar l'atenció de la població dels “veritables interessos socials”.

L'esquerra, que es reclama defensora dels més desafavorits, va identificar JxCat i ERC com a formacions còmplices dels privilegiats, quan és evident que el poder real no només ha fet fora del seu entorn els dirigents d’aquests partits sinó que els va enviar i els manté a la presó per haver-se atrevit a defensar drets democràtics elementals.

Els independentistes fa temps que van exhaurir el full de ruta que compartien fins el xoc amb un Estat disposat a reprimir molt més fort del que preveien, però més enllà del grau d’implicació de cada força en la mobilització popular, el que va posar de manifest la concentració a Perpinyà és la permanència d’un alt grau de descontentament social i de rebuig al règim polític espanyol.

La taula de diàleg entre governs és una conquesta del sobiranisme, tot i que els partits catalans que hi participen coincideixen, malgrat la rivalitat, en manifestar desconfiança en els seus interlocutors de la parta espanyola. Reclamen amnistia i reconeixement del dret d’autodeterminació. El Govern de Pedro Sánchez s’hi nega rotundament. Només podria deixar de fer-ho si es complissin dues improbables condicions: un creixement de la mobilització a Catalunya que incomodés seriosament l’establishment i que l’esquerra espanyola deixés d’apartar la mirada i comencés a veure en la reivindicació catalana una oportunitat per obrir camí cap a un altre model d’Estat.