El periodisme guanya tres batalles… a l'estranger

Juan Tortosa, periodista

En l'eterna i descoratjadora guerra que la premsa i el poder mantenen des de temps pretèrits hi ha moments, pocs, que els periodistes aconseguim guanyar alguna batalla. Durant la setmana passada van ser tres. Increïble, però cert: tres victòries en els últims dies A Espanya? És clar que no! A tres llocs (Rússia, Nicaragua i Brasil) on, atès l'escàs afecte que els seus governants professen a la llibertat d'expressió, el normal acostuma a ser que passi el contrari.

A Rússia, el passat 7 de juny un reporter anomenat Ivan Golunov, de 36 anys, va ser detingut acusat de tràfic de drogues a gran escala. Golunov treballa per a un periòdic independent online anomenat Meduza, especialitzat a destapar escàndols de corrupció, i portava algun temps publicant articles sobre tèrbols assumptes que implicaven alts càrrecs de l'Ajuntament de Moscou, a més d'anar investigant el tètric món de les màfies funeràries. Catorze hores van haver de passar abans que la policia informés de la seva detenció al·legant que havien trobat drogues en la seva motxilla. Van arribar fins i tot a divulgar fotografies falses per internet per avalar una acusació que no va trigar a quedar desmuntada. La policia fabricant proves falses. No sé de què em sona això?

Després de l'assassinat de la periodista Anna Politkóvskaia en el 2004, i la interminable llista de reporters incòmodes pel Kremlin que han mort successivament en estranyes circumstàncies, molts altres professionals de la informació han sofert a Rússia intimidacions, repressió i presó durant els darrers anys. El cas Golunov sembla com si hagués estat la gota que va fer vessar el got. Fa una setmana es van produir importants mobilitzacions a diverses ciutats del país per protestar contra l'atropellament. El dilluns dia 10, tres diaris de gran tirada, Vedomosti, Kommersant i RBC, van esgotar les seves edicions poc després d'arribar als quioscos, tots tres amb la mateixa frase a portada: “Sóc Ivan Golunov”. A les pàgines interiors, aquests diaris publicaven també un editorial conjunt denunciant els continuats atacs a la llibertat de premsa. Van guanyar.

A l'endemà, el ministre de l'Interior anunciava la decisió de tancar el cas, retirar tots els càrrecs i posar en llibertat el reporter “per falta de proves”. Una victòria que no s'acaba de creure ni el propi protagonista, qui pensa continuar treballant en les recerques que tenia en marxa i assegura que es donaria per satisfet si una cosa com la que li acaba de passar no li tornés a passar a ningú més. No s'ho creu ni ell, però encara que només sigui una batalla guanyada, es tracta d'una bona notícia, estranya però bona, que personalment celebro.

A Nicaragua, els periodistes Miguel Mora, director del Canal 100% Notícies, i Lucía Pineda, cap d'informació d'aquesta mateixa emissora, van ser alliberats dimarts passat 11 de juny després de passar gairebé sis mesos empresonats. Els van detenir el 23 de desembre del 2018, quan la Policia Nacional va assaltar i va confiscar la redacció. Mora i Pineda van ser posats en llibertat, al costat d'un centenar de presos polítics més, després de la promulgació d'una llei d'amnistia que a l'oposició li sembla insuficient i que el govern nicaragüenc ha posat en marxa per por de les sancions anunciades per la Unió Europea. Han alliberat també un tercer periodista, Marlon Powell, detingut el passat set de març i empresonat des de llavors, acusat de terrorisme, incendi i entorpiment de serveis públics en perjudici de l'Estat. El seu “delicte” real? Emetre un programa de ràdio anomenat El dedo en la llaga on acostumava a criticar el règim de Daniel Ortega i Rosario Murillo. Batalla també guanyada, però pírrica, perquè ara està per veure si a Mora i Pineda els retornen el seu canal i si tant ells com Powell podran continuar amb les seves activitats periodístiques. Aquí hi ha poc que celebrar, però almenys són tres periodistes menys a la presó.

Al Brasil acaba de demostrar-se també aquests dies fins a quin punt el treball periodístic ben fet pot fer tremolar al poder: el diari The Intercept Brasil ha publicat proves que demostren que l'ex-jutge Sergio Moro, avui ministre de Justícia del Govern de Bolsonaro, va intercanviar missatges de text amb un fiscal per destrossar la figura de l'ex-president Lula da Silva, empresonar-lo i treure'l de la carrera electoral. Se sospitava, però calia demostrar-ho: una altra victòria de la premsa.

Però les alegries acostumen a durar poc a casa del pobre, ja se sap, i aquí està la decisió del New York Times anunciant que no publicarà més tires còmiques després de la polèmica sorgida quan va censurar la vinyeta d'un dels seus col·laboradors, en la qual es podia veure una caricatura de Donald Trump arrossegat per un gos guia amb la cara del primer ministre israelià i una estrella de David en el collaret. Un dibuix que, per cert, havia estat publicat ja dies abans, sense cap problema, en el setmanari portuguès Expresso. Aquesta decisió, adoptada per un dels diaris de referència més importants del món, permet deduir que els temps que corren per a la llibertat d'expressió no són gens ni mica bons per molt que de tant en tant puguem celebrar l'alliberament d'algun periodista empresonat per fer la seva feina.

Aquí al nostre país, si més no de moment no ens empresonen, però partits polítics com Vox veten la presència d'informadors en les seves compareixences i amenacen amb el tancament de cadenes de televisió; alguna portaveu de govern autonòmic es permet qüestionar l'ús del castellà a l'hora de fer preguntes i l'Associació de la Premsa de Madrid premia l'autor d'informacions procedents del ministeri de l'Interior durant l'etapa de Rajoy, perjudicials per a rivals polítics del Partit Popular, tal com recorda Virginia P. Alonso, codirectora d'aquest periòdic, en la seva columna del passat 11 de juny titulada Por què he solicitado mi baja de la APM.