Per què la vida no és una prioritat?

Cristina Fallarás. Periodista

Observo amb molt d'interès com persones, parelles, grups, decideixen abandonar aquest tipus de vida que portem per recloure's en el seu interior. No es tracta, com comencen a dir alguns, algunes, de respostes egoistes a una realitat cada cop més punxant. No es tracta de jutjar. Tot això que succeeix acaba de començar a succeir, crec que només és el començament d'alguna cosa, ni tan sols sé què em sembla. Senzillament observo. Són persones que es van retirant d'una lluita que els sembla inútil, que no dóna fruits, que no és revolucionària, per dir-ho així, per refugiar-se en una forma pròpia de lluita, una manera d'habitar el món que les sembla més ètica, que els satisfà d'una altra manera. Baixen el ritme, salten del tren, redueixen dràsticament el consum, trien els aliments, decideixen gestionar el temps, el seu temps. I creuen que la suma de molts optant per aquesta manera de vida serà transformadora.

Es tracta de la vida

Ahir es va fer pública una denúncia contra el Govern espanyol de tres organitzacions que lluiten per l'interès públic, l'ecologia i els Drets Humans: Oxfam Intermón, Ecologistes en Acció i Greenpeace. Són tres bèsties de l'organització no governamental. Han denunciat el Govern d'Espanya davant el Tribunal Suprem perquè no complirà el que es va pactar en els acords de París respecte les agressions contra la vida, és a dir, contra el medi ambient.

Quan fa pocs mesos ens van recloure a les nostres cases per la COVID, es va estendre la pràctica d'elaborar pa, pastes, aliments. De sobte, quan es va aturar el ritme frenètic que aquesta societat, és a dir l'economia, ens imposa, vam tornar al que és substancial. L'aliment és substancial. Per tant, són essencials la terra, el clima, la tempesta, la sequera, la temperatura dels mars, l'absència de gel.

Escriure sobre aquests assumptes no consisteix en reflectir quelcom abstracte anomenat, per exemple, ecologia. Es diu pobresa, fam, migració, diners, depredació. Sí, això, depredació. I mort.

Ens costa parlar de la mort en termes individuals, íntims, familiars. Però encara ens resistim més a tractar l'assumpte de com nosaltres participem en la mort quotidianament. No només en la de sers vius més enllà de l'ésser humà, sinó la mort del futur de la nostra pròpia espècie. Quina ignorància.

La comunitat científica adverteix que, en pocs anys, no serà possible la vida en aquest planeta. Aquesta frase, repetida des de fa anys, perd tota validesa mentre els termes que fa servir resulten inabastables. Malgrat que quan ens aturem ens llancem a elaborar pa, n'hi ha hagut prou amb reprendre el ritme de “l'actual” per oblidar la irrupció de l'important. La nostra vida destrueix. Destrueix la vida. D'això es tracta.

Es tracta de la vida

Basta llegir l'informe publicat per les tres ONGs anteriorment esmentades per comprendre com un govern, tingui el color que tingui, pot postergar les decisions sobre aquest assumpte, fins i tot menysprear-les, per raons d'allò que considera prioritats. I no obstant això, no hi ha prioritat més gran que tenir salut, però anem més enllà: no hi ha prioritat més important que viure i que ens sobrevisquin.

Si et diuen que el 90 per cent de les glaceres del Pirineu han desaparegut ja, com així és, pot ser que la dada et quedi tan gran o tan lluny que la rebutgis per no abastar-la. Però afecta el que menges, i el que menges és essencial. Afecta l'agricultura, la ramaderia, els rius i els camps, les mars, la teva forma de vida i el futur dels teus.

Es tracta de la vida

Després de dècades tractant els assumptes dels diners, del sostre, del cotxe, de la primera, segona, tercera residència, de la moda, dels béns de consum, de la tecnologia, ens hem convertit en éssers que, corrent, corrent, han oblidat que abans que tot això hi ha l'aire, l'aigua i l'aliment. La vida.

És aleshores quan observo com persones, parelles, grups, decideixen abandonar aquest tipus de vida que portem per recloure's en el seu interior. El seu interior no són les vísceres o una espècie d'espúria espiritualitat, sinó una altra manera d'enfrontar els dies que tenen per viure, un darrere l'altre. Acostumen a ser persones cultes, blanques, riques, que s'ho poden permetre: arquitectes, enginyers, escriptores, editors, artistes… Es baixen d'aquest tren embogit sobre raïls de polítiques idiotes per a retrobar-se amb la terra, allò amb el que ens topem quan se'ns deixa respirar. Fer pa.

Aquí és on em fa mal, quan veig com aquest assumpte va guanyant espai i qui es poden permetre el luxe d'habitar-lo. Per què no es converteix, com en el seu temps va ser la defensa del que és públic, en un assumpte d'interès comú? Per què la vida no és una prioritat?

És per això que celebro la denúncia de les tres organitzacions contra el Govern d'Espanya. No només pel es refereix al futur de l'espècie, de qualsevol espècie. Sinó perquè aquells, aquelles que s'ho puguin permetre saltaran d'aquest tren frenètic per caure en un camp on la reflexió és possible i també la sensació que existeix una altra forma, més ètica, més enriquidora, menys miserable d'habitar el món. Sense col·laborar en la mort.

Ah, però i la resta?

La resta de ciutadans, de ciutadanes, la immensa majoria depèn de que els governs, representants de la població, pugui o no permetre's el luxe de saltar del tren, participi d'una revolució imprescindible. És a dir, que aquest salt no sigui fruit d'una decisió individual, exclusiva, sinó d'una acció col·lectiva, social. Política.