Per què els sindicats no fem més vagues ofensives si acostumen a funcionar?

La tipologia de vagues que realitzem les treballadores pot segmentar-se per diverses raons segons la seva naturalesa, sector, en definitiva diversos contextos propis. Però hi ha una divisió principal amb característiques molt diferenciades que condicionen tant el seu desenvolupament posterior com en bona part els resultats assolits, parlem de les vagues defensives o a l’ofensiva.

Típicament les defensives és quan la plantilla reacciona com pot davant d’una agressió empresarial sobrevinguda (acomiadaments, processos col·lectius d’empitjorament de condicions, pèrdua de serveis, etc) amb terminis curts i que obliguen a una reacció ràpida per aturar o minimitzar un empitjorament. A les ofensives, tot i poder existir un context de precarització previ, succeeix tot el contrari: és el sindicat el que marca els tempos, el que inicia la partida quan i com vol i qui, en una situació de relativa bonança a l’empresa, li planteja un pols en reivindicació d’una millora de condicions.

Aquests processos funcionen de forma gairebé diametralment oposada. A les vagues defensives l’empresa pot estar en un moment difícil econòmicament o inicia el conflicte havent valorat prèviament que està en condicions per entomar-ho i guanyar-lo. Per contra, el sindicat intenta armar una resposta agafat gairebé per sorpresa, sovint amb temps màxims legals. Tot plegat ho té molt difícil i, de fet, poques vegades s’imposa. Si tirem uns anys enrere podem trobar el paradigma d’aquesta situació en el període de Crisi 2008-2013, on les vagues van pujar moltíssim, però sent pràcticament totes defensives i amb resultats tangibles d’aquestes molt escàs, encara recordem algunes el karma Les vagues no serveixen.

Quan el sindicat decideix passar a l’acció, qui està agafada a contrapeu és l’empresa, que no està gens interessada en soroll ara que està obtenint bons resultats. Les vaguistes controlen el calendari i l’adapten segons la seva estratègia i maximització dels efectes desitjats. Amb aquest globus de pressió generat comencen negociacions no per aturar empitjoraments, sino per assolir millores. No és cap secret que funcionen: En el periode 2024-agost 2025, el sindicat que més vagues realitza a Catalunya des de fa una dècada, la CGT, ha desplegat un mínim de 10 vagues ofensives al territori d’entre 7 dies de vaga a dos anys (en el cas de la residència Joan XXIII). A totes i cada una d’elles s’han assolit avenços totals o parcials i cap ha acabat en una reculada sense un preu real i tangible, en forma de poder adquisitiu per sobre dels convenis de referència, reducció de jornada, nous conceptes salarials, contractacions, extensió de calendari de servei i altres millores. Totes elles han estat recolzades per caixes de resistència del sindicat.

El canvi de dinàmica és clau per aquestes millores. No és el mateix qui està al castell resistint un setge que qui està a fora dels murs colpejant i controlant quina serà la següent carta a jugar. A una vaga ofensiva és el sindicat qui ataca i és l’empresa qui acostuma a aixecar una bandera blanca abans que cedeixi la porta. La darrera l’hem conegut fa poques dates, els 27 dies de vaga dels socorristes de Barcelona han finalitzat amb unes millores del servei, contractacions i 26 dies més de feina a l’any que sense vaga mai haurien sigut possibles, tot i que es queda a mig camí de les demandes originals de la plantilla.

Front aquests fets mesurables, tangibles i coneguts en el món sindical, les vagues ofensives funcionen, esdevé la gran paradoxa: Per què es fan tan poques, doncs? A més en context general de pèrdua de poder adquisitiu i sectors amb condicions d’explotació gravíssimes.

La resposta a aquesta pregunta és molt important per poder posar-hi remei perquè aboca al sindicalisme a dos camins ben diferenciats. Ha de seguir per la via de la gestió de les engrunes del dia a dia i mobilitzar-se únicament quan les agressions es produeixen i, a més, sent incapaços d’aturar-les? O, pel contrari, ha d’incrementar una postura de lluita activa que arrenca nous drets i millores i fa crèixer de facto el poder sindical general?

Centrant-se en els sindicats de contrapoder, és obvi que els qui aposten per la pau social de la derrota no estan interessats, no iniciar lluites quan són guanyadores és una contradicció que es torna poc suportable. Tenir al davant la clau, però no agafar-la amb una intensitat major que la actual no té gaire sentit. Sobre el paper i en el terreny personal aquests sindicats són partidaris de la mobilització, però tot i així no és el que es veu en la realitat. Potser la CGT està fent més al respecte, però força per sota del seu potencial real.

Les raons estan probablement tant a la base com a l’estructura de cada sindicat. Hi ha un bloqueig mental majoritari a les seccions sindicals per falta de normalització general del fet de la vaga ofensiva, “estem malament, però anem fent”. En altres contextos històrics era més senzill d’iniciar-ne per molts factors, però un d’ells és que era habitual, l’estructura sindical saltava de vaga en vaga i hi responia amb agilitat a la següent. De forma equivalent a la gimnàsia revolucionària, cal una gimnàsia sindical en vagues per tal d’afavorir la seva extensió. Vaga crida a vaga i no és casualitat que els sindicats que més en fan, paradigmàticament a Euskal Herria i territorialment a Catalunya la CGT, repeteixin any rere any al capdavant. Una secció sindical d’aquestes organitzacions ho assumeix amb més probabilitat com un camí natural més. I amb resultats al darrere.

La clau del poder obrer, del sindical, està en la mobilització col·lectiva i real, no en la interlocució ni en estar a mig gas. En fer por creïble, en pressionar amb força. Les estructures sindicals, i els processos interns, haurien de fer més en aquest sentit per tal de trencar els bloquejos mentals que mantenen a la classe treballadora en el pantà de la irrellevància com actora político-social. Com en el cas dels elefants ensinistrats que van deixar de lluitar de petits per trencar febles cadenes, és imprescindible que ho fem molt més. Primer perquè calen més victòries per recuperar poder obrer real. I segon, perquè podem.