Per avançar en la igualtat

Marina Subirats

Sociòloga

D’entre les moltes febleses que la pandèmia ha posat de manifest i que necessiten un canvi en la nostra forma d’organitzar-nos, n’hi ha dues que son especialment urgents, i que es refereixen a les tasques indispensables per a la supervivència: les tasques de cura i les de producció. De nou, la pandèmia ens ha mostrat damunt qui recauen sempre les feines socialment més necessàries: han estat les dones les que majoritàriament s’han fet càrrec de les residències com a cuidadores, dels hospitals com a metgesses o infermeres, dels comerços com a venedores, de les llars com a cuineres, mestres i teletreballadores, en jornades sense fi. I son també les dones, en l’etapa en que s’inicia la pèrdua de llocs de treball com a conseqüència dels tancaments d’empreses, les que, juntament amb la gent jove, estant anant a l’atur, sense cap reconeixement per l’esforç realitzat.

La nostra feina no ha estat mai reconeguda, i, per tant, ni valorada ni remunerada. Era un treball fet per amor. Però és hora de canviar, no solament perquè és de justícia, sinó perquè aquest sistema està deixant de funcionar. A Espanya la família ha constituït el major recurs contra totes les dificultats, la criança, la malaltia, l’atenció a la gent gran, la pobresa. Però la família s’està afeblint cada dia; el tamany de les llars està caient ràpidament. L’any 2010 el tamany mitjà era encara de 2,63 persones per llar; l’any 2020, de 2,51; la previsió de l’INE per al 2035 és de 2,41 membres, si segueix la pauta actual. El tipus de llar que creix més és el de les unipersonals; si mirem què passa amb la natalitat, estem només a 1,3 criatures per dona en edat fèrtil, una de les taxes més baixes d’Europa.

Què ens diuen aquestes xifres? La família basada en el sustentador home i la cuidadora dona està desapareixent i no tornarà; la incorporació de les dones al treball pagat no ha suposat la incorporació paral·lela dels homes a les feines de cura. El resultat és que les dones acaben suportant una càrrega excessiva, sense, d’altra banda, tenir una remuneració adequada. D’aquí se’n deriva un problema que no està resolt ni social ni familiarment, i que, sovint, constitueix el punt més agut de desgast i ruptura de les parelles. I es produeix també un creixent dèficit d’atenció a les persones dependents, tant les criatures com la gent gran. Per molt que les dones s’esforcin, el resultat no és satisfactori ni per a elles, que veuen amenaçats els seus llocs de treball i la seva jubilació, ni per a les persones que necessiten una ajuda que, habitualment, no és suficient, tal com lamentablement hem vist en aquesta etapa.

El canvi és urgent i està dissenyat, seguint l’experiència de països que ens han precedit en el desenvolupament de l’estat del benestar i especialment del que s’ha anomenat el quart pilar, que és precisament el del serveis de cura. En el passat les mesures constitutives d’aquest quart pilar s’han plantejat repetidament, sobretot per part del moviment feminista, perquè sabem que si tot això no es resol, les dones no arribarem mai a la igualtat de possibilitats en l’àmbit públic, ofegades com estem per la reproducció de la vida quotidiana. Ara és el moment d’actuar, d’exigir que es facin les polítiques adequades: creació de serveis públics de qualitat suficients per a que l’escolarització de l’etapa 0-3 sigui un dret universal; serveis de cura suficients, sigui a casa o en residències, per l’etapa en que ens convertim en sers dependents; polítiques públiques que estimulin la cooperació d’homes i dones en peu d’igualtat en el treball domèstic, com per exemple amb els permisos parentals pagats al 100% i igualitaris.

L’objecció de sempre: d’on trèiem els recursos? és una mala excusa. L’equip que darrerament ha estat treballant sobre aquest tema, dirigit per María Pazos i Vicenç Navarro, suggereix una ràtio d’1 persona adulta per cada 5,2 criatures, i d’1 persona adulta per cada 3 dependents en residències. Això suposaria un doble avantatge: crear ocupació, d’una banda -que avaluen en 650.000 llocs de treball- i alliberar una gran quantitat d’energia femenina productiva, atès que quan son les mares les que s’ocupen de les criatures i de la gent gran, la ràtio és molt inferior. Però implica, sobretot, construir una societat més feliç, menys tensa i angoixada, amb unes dones menys esgotades i més lliures. Cosa que, evidentment, repercutiria en el benestar comú.

Em sembla important que, des del moviment feminista, no deixem escapar l’oportunitat d’un govern progressista per a empènyer la consecució d’unes polítiques que fa molts anys que reclamem, però que, en una societat androcèntrica com la que encara patim, queden gairebé sempre oblidades al calaix. Només es convertiran en prioritats si les exigim massivament. Ho podem fer, per exemple i entre altres coses, adherint-nos al Manifiesto por el cuarto pilar del estado del benestar en España que trobareu a https://cuartopilar.es/ I reclamant insistentment la creació dels serveis necessaris.