Papà estat al rescat

Miguel Guillén

Els neoliberals es refereixen sovint al nostre estat de benestar, pejorativament, com a "papà estat". La idea que es pretén transmetre és clara: si depens del papà, és que no ets capaç de independitzar-te. Vola sol! Depèn de tu mateix! Per a què necessitem un estat? Que desapareguin els impostos, que jo ja sé com gestionar els meus diners! No hi ha alternativa al capitalisme. No és difícil escoltar arguments d'aquest tipus, ja que els apòstols del neoliberalisme disposen d'amplis fòrums on emetre la seva propaganda, la seva ideologia, i els mitjans de comunicació de masses acostumen a acudir a aquests suposats "experts economistes" perquè pontifiquin davant la soferta audiència. A TV3, per exemple, l'economista de capçalera és l'omnipresent Xavier Sala i Martín, d'ideologia marcadament i desacomplexadament neoliberal. Però clar, és un acadèmic de reconegut prestigi i el que emet és informació objectiva, no ideologia. Ja.

A principis de curs acostumo preguntar als meus alumnes, a manera d'enquesta improvisada, per noms d'economistes que els vinguin al cap. I, oh sorpresa!, sempre apareixen els mateixos: Adam Smith, Milton Friedman... I els televisius Niño Becerra o Sala i Martín. Per plorar. O per sortir corrent. La realitat de la nostra universitat és que es dedica molt temps als economistes clàssics i poc o cap a d'altres com Keynes, Stiglitz, Krugman o Milanovic, que no són precisament comunistes. Ja no parlem d'altres com Marx o el mediàtic Piketty, per citar tan sols uns pocs noms. Doncs bé, jo a les meves classes sí que parlo d'aquests últims. Perquè al final això de la mà invisible i el mantra de l'autoregulació del mercat ha fet forat, no només al món acadèmic, sinó a la societat en el seu conjunt. Quan es parla d'introduir alguna mesura en l'economia, es diu que, tècnicament, aquesta intervenció "pertorba" el mercat. El llenguatge, com sabem, mai no és gratuït. "Pertorba", anotin la paraula.

I l'Estat? Per a què serveix l'Estat? El necessitem? No és difícil escoltar importants gurus del neoliberalisme imperant defensar la iniciativa privada, l'emprenedoria, la creació de llocs de treball que duen a terme els soferts i altruistes empresaris, el poder de les idees, els self-made men... Sempre tenen a mà els exemples de Steve Jobs, Mark Zuckerberg o Bill Gates, o els "nostres" Amancio Ortega o Juan Roig. Tots ells, homes intel·ligents que van arriscar els seus diners, que van crear llocs de treball i van fer el bé a la societat. Homes fets a si mateixos. Arrisca, emprèn. Tot està en el teu interior, tot és possible. Si ho somies pots fer-ho realitat. Els sona el discurset?

Com diu Thomas Piketty, les ideologies són determinants. L'organització de l'economia o la desigualtat social no són fenòmens naturals, sinó que tenen la seva base en unes mesures concretes que ha decidit l'ésser humà, o determinats éssers humans, en funció d'una sèrie de valors i una ideologia concreta. No ens deixem enganyar: la ideologia dels qui ostenten el poder s'intenta imposar amb una màscara d'objectivitat, argumentant que les mesures que es proposen són merament tècniques. Fals. Sempre hi ha uns interessos darrere, uns interessos al servei de poder, així com una propaganda degudament preparada per defensar uns postulats molt concrets: baixada d'impostos, llibertat de mercat, eficiència, contracte únic, acomiadament lliure, etc.

Doncs bé, arriba la crisi del coronavirus i totes les mirades es dirigeixen a les accions del govern (o dels governs, perquè l'expansió del virus no entén de fronteres). Volem respostes, protecció, i ens les ha de donar l'estat. Volem que la sanitat pública respongui. Perquè quan tot va bé, deixem actuar el mercat, no el molestem. En canvi, quan vénen mal dades, ah, amic!, necessitem l'estat. Que per això paguem impostos, encara que uns més que uns altres. I si no, que li preguntin a la població assalariada. Arriba la psicosi per l'epidèmia i volem tenir la seguretat que, en cas de contagi, ens atenguin a l'hospital públic més proper. Per això resulta indignant escoltar determinats líders polítics d'alguns partits parlar amb indissimulat cinisme de la resposta que la sanitat pública i el govern han de donar a la crisi, quan en alguns casos han apostat durant anys per la privatització dels serveis sanitaris, desvergonyidament. Quan amb l'excusa de la crisi van aprofitar per desmantellar el ja de per si limitat estat de benestar. Crec que els exemples dels governs de CiU a Catalunya o el PP a la Comunitat de Madrid són ben il·lustratius.

Aquestes setmanes no crec que li passi pel cap a cap aquells gurus del neoliberalisme advocar per la baixada d'impostos o deixar en mans del mercat (també) la sanitat. Aquests dies de pànic no sentirem cap polític de la dreta parlar de deduccions fiscals als que contractin una mútua. O sí. O potser sí. Perquè als líders de la patronal els ha faltat temps per demanar que no s'obligui les seves empreses a pagar les cotitzacions a la Seguretat Social o, fins i tot, es donin facilitats per acomiadar els empleats, perquè si baixa el negoci a causa de la crisi del coronavirus cal facilitar que els soferts empresaris puguin desenvolupar la seva tasca i no perdin diners. Perquè quan les coses van bé, el benefici sempre és privat, però quan van malament, se socialitzen les pèrdues. Se'n recorden del rescat a la banca i els 70.000 milions d'euros que ens va costar a tots els espanyols? La reflexió és clara: som liberals quan ens interessa, però quan no, volem que la festa ens la pagui papà estat. O algú s'atreviria a deixar en mans del sacrosant mercat la gestió de la crisi del coronavirus?