La pandèmia de la Covid-19 al cap d'un any: la necessitat de revalorar els nostres serveis públics

Mette Nord, presidenta de la Federació Sindical Europea de Serveis Públics (FSESP) i presidenta del sindicat Noruec General d'Empleats Municipals (Fagforbundet)

Jan Willem Goudriaan, secretari general de la Federació Sindical Europea de Serveis Públics (FSESP)

Antonio Cabrera, secretari general de la federació de Sanitat i Sectors Sociosanitaris de CCOO (FSS-CCOO)

Pepe Fernández, secretari general de la federació de Serveis a la Ciutadania de CCOO (FSC-CCOO)

Julio Lacuerda, secretari general de la federació d'empleats de serveis públics d'UGT (FeSP-UGT)

Avui fa un any que l'Organització Mundial de la Salut declarés la pandèmia mundial de la Covid-19. L'any passat van augmentar les fortaleses i debilitats de les nostres societats. A Europa, s'ha posat al descobert la fragilitat dels nostres serveis públics i dels nostres sistemes públics de salut i l'absència total de capacitat a l'hora de respondre a aquesta convulsió, fonamentalment provocats per la reducció dràstica de les plantilles i les privatitzacions a conseqüència de la crisi econòmica del 2008. La tragèdia és que no sorprèn. Els sindicats de serveis públics d'Europa han estat protestant per l'escassetat de personal, l'infrafinançament i els recursos inadequats molt abans que sorgís la pandèmia.

No hi cap dubte que els serveis públics i en especial els sistemes de salut, els serveis socials i les residències de gent gran es van veure completament desbordats quan va colpejar la primera onada. Això és un reflex lamentable de les polítiques neoliberals que suposa un punt d'inflexió, com és una pandèmia mundial, per reconèixer la necessitat de finançar adequadament els serveis públics i les treballadores i els treballadors que els presten.

L'any passat ha posat de manifest els inconvenients de la privatització i les retallades pressupostàries, venuts com una realitat inevitable, i ara s'assimila de manera generalitzada la necessitat de revalorar i recuperar el sector públic. No podem retrocedir a les polítiques d'austeritat del món anterior a la pandèmia, hem de fer una reconstrucció millor. Aquest és el missatge de milions de treballadores i treballadors del servei públic al llarg d'Europa en aquesta jornada èpica.

La prioritat immediata és enfortir els sistemes públics, eix vertebrador per a una major cohesió social i territorial i garantia d'igualtat d'oportunitats per al conjunt de la ciutadania i en especial, els serveis sanitaris i socials, cosa que requereix finançament públic i la fi de les polítiques fiscals que afavoreixen les empreses i als rics. Els governs han d'actuar en l'àmbit nacional i europeu. Estem en deute amb les nostres treballadores i treballadors públics, els quals molts han estat tractats per estrès posttraumàtic.

Igual que hi va haver més de cent vagues en els sectors sanitari i assistencial just abans del brot de la pandèmia a Europa, els sindicats de salut i socials continuaran sent actius en la demanda d'increments salarials, la millora de les condicions laborals, l'augment de la dotació de personal i els serveis de suport, com també per la resta de personal de la resta dels serveis públics. Si bé l'assistència sanitària i social és d'interès prioritari, no podem oblidar altres serveis públics que també han estat en la primera línia durant la crisi. Des dels sectors de residus, aigua i energia, justícia, medi ambient, fins a la seguretat i protecció social, els serveis d'ocupació, així com la resta de les i els treballadors dels serveis públics que han estat crucials per al funcionament continu dels serveis requerits per la societat i per a la gestió de les conseqüències socioeconòmiques derivades de les mesures de confinament.

El seu paper serà més crucial a mesura que ens recuperem de la crisi econòmica. Cal augmentar la inversió per tal de garantir la disponibilitat i qualitat dels serveis, i assegurar l'accés a l'estat de benestar, la protecció social, l'habitatge, l'aigua, l'energia i l'educació, així com per destinar finançament a ciutats i municipis, especialment els petits i amb menys recursos.

El sector públic té també una funció única a exercir en la reconstrucció d'unes societats que siguin més resilients, des de l'economia circular fins als sistemes de transport verds o les infraestructures públiques netes, les polítiques de cures o facilitar l'accés als serveis digitals en igualtat d'oportunitats. Els fons de recuperació i resiliència nacionals (amb finançament de la UE) s'haurien d'utilitzar per a aquesta finalitat, en comptes de caure en els errors habituals de la privatització i les col·laboracions publico-privades.

La crisi sanitària sense precedents demostra que la Unió Europea ha de considerar la readquisició de determinats sectors que garanteixen la seguretat i la salut de la ciutadania europea, com són les farmacèutiques o la producció d'equips de protecció individual (EPI). Hauria de considerar de nou també la fixació de competències europees en matèria de salut, més enllà de les pròpies dels Estats membres a fi de donar resposta a les pandèmies, tant a la Unió Europea com a tercers països. Les deficiències revelades durant aquesta crisi posen de manifest que gran part del fons de recuperació de la Unió Europea ha de consignar a la inversió en serveis públics, els quals representen els valors universals que fonamenten la Unió Europea.

Com a representants sindicals dels serveis públics europeus, hem de lluitar per la igualtat del mercat laboral, l'accés als serveis públics en igualtat de condicions, la millora de les condicions laborals i una major inversió pública.

Al costat de la mobilització creixent, defensem la justícia fiscal per tal de garantir que les empreses paguin la seva justa proporció i es reverteixi la creixent desigualtat. És fonamental que en la recuperació del que serà la pitjor crisi econòmica de tots els temps, es prioritzi a les treballadores i els treballadors, comunitats i al nostre planeta davant els beneficis d'uns pocs.