On són els sindicats? On sempre, defensant-te

Miguel Guillén

Aquests dies tornen a ressorgir amb insistència les crítiques als "sindicats". Que si on estan amb la que està caient, que si no se'ls veu, que si els alliberats es queden a casa cobrant, que si tal, que si qual... Res de nou: és una vella tàctica del poder realment existent, que consisteix en desprestigiar amb falsedats aquelles organitzacions que més mal li poden fer, i a ningú no se li escapa que el sindicalisme de classe és una de les principals trinxeres de què (encara) disposa la classe obrera. Potser el contrapoder més important dels treballadors i treballadores (gairebé dos milions d'afiliats compten només entre CCOO i UGT, diguin-me vostès organitzacions de qualsevol tipus amb una base social tan àmplia). La tàctica és vella, com dic, però han estat molts anys de discurs antisindical des d'importants altaveus arreu del món, i això té les seves conseqüències. Per això aquest mantra ha calat també en àmplies capes de la classe treballadora, que també s'adhereixen acríticament i comparteixen memes i missatges de whatsapp durant aquests dies, queixant-se del paper dels "sindicats", dels seus alliberats, dels seus dirigents. Capítol a part mereix la suposada esquerra "pura", que no desaprofita l'ocasió per deslegitimar el paper de les organitzacions sindicals que compten amb major representació, la que atorguen els treballadors i treballadores mitjançant el seu vot als centres de treball. Centres de treball on, oh sorpresa!, aquesta esquerra "pura" no sol estar ni se l'espera, perquè el seu paper es circumscriu probablement a fer proclames vàcues a les xarxes i, com a molt, a enganxar adhesius i cartells. Poc més. Divideix i venceràs, com bé sabien Juli Cèsar o Napoleó Bonaparte, dos personatges que avui en dia dubto molt que fossin sindicalistes.

Aquest discurs segons el qual no se sap on són els sindicats va tenir certa repercussió i èxit fa alguns anys, quan la crisi econòmica colpejava amb més duresa. "On són els sindicats?", se sentia en alguns fòrums. Curiosament, els que emetien malvadament aquesta pregunta acostumaven a ser persones de certa adscripció ideològica i amb uns interessos determinats, però allunyades de la realitat dels centres de treball i la tasca sindical quotidiana. On eren els sindicats? L'hi dic jo: on sempre, en la lluita, defensant els interessos de la classe treballadora, organitzant vagues, negociant convenis col·lectius, al carrer i als centres de treball. Especialment en aquells anys tan difícils, quan en molts casos els i les sindicalistes arriscaven els seus propis llocs de treball. El problema és que aquesta tasca acostuma a tenir poca rellevància a nivell mediàtic, i això en el millor dels casos, perquè el que passa normalment és que és silenciada deliberadament i sistemàtica. I això va passar durant la crisi: els milers i milers de sindicalistes es partien la cara a les seves empreses i després hi havia qui deia que no se'ls veia. Però com els anaven a veure des del saló de casa?

Amb la crisi sense precedents del coronavirus retruny aquesta pregunta amb sorna: "on són els sindicats?". Doncs bé, hi són aquí, a peu de canó, defensant els treballadors i les treballadores d'aquest país, sense importar el sector en què desenvolupen la seva tasca professional. Perquè això també és molt important: en temps com els que ens han tocat viure cal fugir més que mai dels corporativismes i reivindicar l'orgull de classe i la unitat, per això els sindicats confederals són tan importants, per això són les organitzacions que realment actuen com a contrapoder. I el que és més important: són útils al conjunt de la classe treballadora, de la població assalariada. Útils. Perquè de vegades perdem de vista que, com deia l'enyorat dirigent del PSUC Miguel Núñez, "allò revolucionari és avançar". I el discurs de l'esquerra de saló potser serveixi per reconfortar determinats activistes en els seus postulats més radicals, en la seva ètica de la convicció weberiana, però són poc útils a aquells a qui diuen defensar, que freqüentment estan físicament molt lluny, batent-se el coure a les fàbriques, comerços, obres, administracions, camps... Al treballador li és útil aquell sindicalista que s'arremanga, que negocia, es mobilitza i fa mobilitzar, que està a peu de canó. I això estan fent particularment els sindicalistes del nostre país en aquests dies difícils.

Milers de delegats, delegades i dirigents sindicals es troben garantint la seguretat de les persones, reunint-se amb les direccions de les empreses i també amb les administracions. Perquè la gent necessita aquesta seguretat, per garantir la seva pròpia salut, el seu lloc de treball i els seus ingressos. Són milers els sindicalistes del nostre país enganxats al telèfon, atenent trucades, consultes, inquietuds... Defensant els seus companys i companyes, comprovant les condicions de treball, negociant expedients de regulació d'ocupació temporal, evitant acomiadaments, empenyent les empreses i també els governs. Aquí hi ha els sindicats, senyores i senyors. En la lluita, com sempre. No es deixin enganyar. No s'equivoquin d'enemic i remem tothom en la mateixa direcció per superar aquest repte que tenim com a societat. És la nostra responsabilitat.