La normalitat de la violència feixista contra periodistes

Faltaven pocs dies per a Cap d'Any del 2003 quan un grup d'ultradretans va forçar la porta del Casal Jaume I del barri valencià de Russafa, un dels locals que Acció Cultural del País Valencià (ACPV) tenia a la capital del Túria. Al diari L’Avanç, un projecte informatiu autogestionat i en valencià que un grup d'amics havíem posat en marxa uns anys abans, portàvem ja un temps darrere d'aquest grup d'extrema dreta que des de la Transició es dedicava a atacava impunement qualsevol local, acte o entitat que consideraven 'catalanista'. Cada setmana hi havia atacs contra locals comercials que retolaven en valencià, llibreries, associacions culturals, sindicats, regidors, col·legis, professors o seus polítiques. Els seus militants es presentaven habitualment a rebentar actes, des de festivals de cinema en valencià, trobades d'alumnes de l'escola en valencià, presentacions de llibres o recitals de poemes. Una violència tan habitual com impune que el delegat del govern Ricardo Peralta (PSOE) va arribar a qualificar una vegada de "fruit de la normalitat democràtica".

Aquella nit de desembre, els assaltants, acostumats a la impunitat, no comptaven que els estàvem vigilant. Se'ls va identificar, vam publicar la notícia i l'endemà un dels caps dels ulres es va presentar al portal on teníem la redacció i va fondre el timbre després de veure que ningú no l'obria. Ens van omplir uns quants dies el pati de pintades. Ens deixaven missatges a la bústia i preguntaven per nosaltres als comerços de la zona. Res d'això va evitar que tres dels identificats en aquell assalt acabaren davant del jutge, sent condemnats a un any i mig de presó per un delicte de robatori i una manca de danys.

Fer periodisme antifeixista aquells anys, i més en una ciutat com València, que sempre va tenir fama de ser un oasi per a l'extrema dreta atesa la impunitat de què gaudia, no era una tasca fàcil. Érem tan sols un grapat de periodistes amateurs de vint anys al capdavant d'un projecte alternatiu, i molts de nosaltres firmàvem les nostres peces amb pseudònim. La web del diari tenia un fòrum molt actiu on habitualment rebíem tota mena d'amenaces per part de l'extrema dreta. I vam descobrir que algunes tenien com a origen una IP singular: la Prefectura Provincial del Cos Nacional de Policia a València. Vam denunciar els fets, la llavors diputada Isaura Navarro el va portar a les Corts valencianes, i fins i tot ens vam reunir amb el llavors delegat del Govern, però mai vam saber qui ens havia amenaçat des d'un despatx del CNP.

Així estava la cosa fa més de vint anys a València, i malgrat això, mai no vam fer ni un pas enrere. Això no vol dir que no tinguèrem por, que no ens sentírem sols o que no prenguèrem les nostres precaucions. Vam haver de fer-ho per pura supervivència, però enteníem que no podíem normalitzar la violència i l'assetjament de l'extrema dreta, i que el periodisme també havia de servir per frenar-la. L’Avanç va tancar uns anys després, però la majoria de nosaltres va continuar fent periodisme.

Encara no existia Vox, ni les xarxes socials, i l'extrema dreta no havia conquerit tantes places al món com ara, però sabíem el potencial perill que representava. Per això no li vam treure ull. Ens havia tocat bregar amb grups neonazis i feixistes que, tot i ser marginals, exercien la violència de manera reiterada, també contra els qui els denunciàvem. Jo mateix vaig ser agredit per diversos feixistes mentre cobria una manifestació el 2017. Vaig denunciar els agressors i aquests van ser condemnats.

Vint anys després d'aquelles humils investigacions de L'Avanç, aquesta violència i aquesta impunitat que aleshores advertíem s'ha tornat cada vegada més habitual, més vehement, més massiva i covard gràcies a les xarxes socials, i més acceptada per una part de la societat que troba justificació en els discursos d'odi i els assenyalaments diaris que els representants polítics propaguen des de les seues atalaies. Cal recordar que els i les periodistes hem estat sempre objectiu favorit dels ultres, i me'n recorde avui també del meu col·lega Jordi Borràs, fotoperiodista català agredit el 2018 per un feixista al mig del carrer al crit de 'Arriba Espanya'. Un feixista que, a més, va resultar ser inspector del Cos Nacional de Policia, que ni tan sols va ser apartat del càrrec després de ser condemnat per l’agressió. Avui milita a Vox i segueix insultant i amenaçant a les seves xarxes socials. Me'n recorde també del meu amic Joan Cantarero, que va treballar molts anys a Interviú i que fins i tot va publicar un llibre després d'infiltrar-se en el negoci de la prostitució del qual participaven coneguts ultradretans.

Aquests dies hi ha hagut moltes i imprescindibles mostres de solidaritat amb Héctor de Miguel i Elena Reinés, dos comunicadors que han patit l'assetjament i les amenaces de la ultradreta. Sarah Santaolalla fa mesos que aguanta no només insults sinó seguiments fins a la feina i a sa casa. A Rubén Sánchez, de FACUA, el porten fregit, i ahir mateix publicava la notícia de la detenció d'un dels feixistes que el va amenaçar per Whatsapp. Antonio Maestre ha portat a judici diversos neonazis que l'han amenaçat, i fins i tot ha hagut d'aguantar l'assetjament dels agitadors ultres mentre exercia la feina, igual que la companya Ana Pardo de Vera i altres col·legues. Román Cuesta va ser agredit per un grup d'ultradretans a la porta de sa casa després de revelar la identitat de diversos perfils anònims de l'extrema dreta. A la periodista Laura Arroyo no només l'amenacen feixistes anònims, sinó que membres de les forces i els cossos de seguretat de l'Estat que treballen per a Vox demanen la seua deportació. Al periodista Moha Gerehou, el van amenaçar de mort i van simular que el subhastaven per internet. Va guanyar el judici fa uns anys contra aquests feixistes. I com no, la companya Cristina Fallarás, que ja fa moltíssims anys que esquiva com pot les bales que li disparen els ultres cada vegada que gosa pronunciar-se.

Això no passa només al nostre país. L'acció intimidatòria i les amenaces feixistes contra periodistes es repeteixen a altres països. Fa uns anys vaig participar en un acte a Milà juntament amb el periodista italià Paolo Berizzi, que ha escrit diversos llibres i força articles sobre la ultradreta. Portava escorta per fer la xerrada. El mateix em va explicar la periodista francesa Salomé Saqué, autora del llibre Resistir, que parla precisament sobre com l'extrema dreta estava guanyant una normalitat que posava en risc la democràcia i la seguretat dels qui la defensem. Em va confessar que va als actes amb protecció policial davant les amenaces dels ultradretans. La periodista feminista argentina Luciana Peker viu des de fa uns anys a Espanya a causa de les amenaces de l’extrema dreta. I més recentment, el professor nord-americà Mark Bray ha hagut d'exiliar-se també al nostre país amb la seua família després de veure el seu domicili exposat a xarxes i rebre nombroses amenaces de mort per haver publicat un llibre sobre antifeixisme.

Hi ha molts altres casos que possiblement oblide, i molts altres col·legues que em confessen rebre amenaces regularment, però que no ho denuncien i menys encara ho expliquen públicament. La violència feixista no és només contra periodistes. Nosaltres som tan sols un dels seus tants objectius. Hi ha polítics, activistes, artistes, i per descomptat, col·lectius determinats, que són víctimes constants de la seua violència, i molts no compten amb els altaveus que tenim els periodistes. Una violència que no hauria de ser normal en un context suposadament democràtic, però lamentablement ha esdevingut el pa de cada dia. Davant d'això, no som pocs els qui alcem la veu una vegada més alertant del risc que correm totes i tots si deixem que aquest assetjament es normalitze.

És imprescindible que no ens quedem al perfil anònim ni al xulo de merda que monetitza l'odi al canal de YouTube. Hi ha qui posa la diana i encoratja els seus seguidors a actuar, perquè ell mai no es taca les mans, i quan ho fa, és perquè se sap impune. Cal començar a preguntar al PP pels diners que inverteixen en aquests pseudomitjans i agitadors que promocionen l'assetjament i assenyalen objectius. Cal assenyalar aquests periodistes i aquests mitjans que promocionen els assetjadors o que participen de l'escarni a les seues víctimes. Cal preguntar al ministre de l'Interior què dimonis està fent per frenar aquesta onada d'atacs, i cal interpel·lar la resta de professionals de la informació que continuen posant-se de perfil i parlant de polarització per evitar parlar de feixisme.

Cadascú gestiona les seues pors com pot, i no se li pot exigir a ningú que exercisca d'heroi ni de màrtir. Però sí que ens podem exigir a nosaltres mateixos un mínim de responsabilitat davant aquest problema, que ni és nou ni és inofensiu, ni de bon tros, fruit de cap normalitat democràtica. Cal donar suport a tots i totes les que siguen amenaçades per aquests matons. I exigir a les institucions ia la resta de la societat que no miren cap a una altra banda. Per més que els assetjadors s'escuden en la suposada llibertat d'expressió que empara l'odi i les amenaces, i encara que la justícia empare la impunitat, no tinguem por de plantar-los cara. Mantinguem-nos junts, juntes i ferms. No els podem regalar més victòries.