La monarquia com acte de fe

Virginia P. Alonso. Directora de Público

A la monarquia se li ha esgotat l'exemplaritat. Qui va ser rei d'Espanya, la màxima autoritat de l'Estat durant 39 anys, ha marxat del país per la porta del darrere, sense rastre de penediment i sense donar la cara davant els ciutadans, davant la Hisenda pública ni davant la Justícia (de moment, almenys). Segons l'escrit que ha enviat al seu fill, el motiu de la seva marxa és "facilitar el ejercicio de tus funciones, desde la tranquilidad y el sosiego que requiere tu alta responsabilidad".

"La teva alta responsabilitat". Aquesta responsabilitat que hauria de mesurar si més no tant com la que el mateix Juan Carlos va ostentar durant gairebé 40 anys i que ara sabem amb certesa (abans només intuíem) que era pura façana. Va haver de caure caçant elefants a Botswana en un viatge finançat per un home de negocis saudita i acompanyat d'una amant perquè comencés a esquerdar-se mínimament el mur de silenci que s'havia aixecat entorn de la seva figura des que Franco el va designar com a seu successor, el 1969, i un cop va ser proclamat rei, el 1975. I per construir un mur com aquest i mantenir-lo durant més de 40 anys han estat necessàries moltes mans; les de Governs, empresaris i periodistes, sense anar més lluny; però també les de la pròpia família reial, en la qual s'inclou al seu fill, l'actual rei, Felip VI.

Però seguim amb la carta. En ella, qui encara és capità general dels Forces Armades en la reserva i rei vitalici -gràcies a un decret de Mariano Rajoy- parla del seu "afany de servei a Espanya". I en aquest afany de servei a la pàtria, fuig d'ella, just quan es comença a investigar, arran de l'obertura d'una causa judicial a Suïssa, l'origen i destinació de 100 milions de dòlars a Suïssa, diners que haurien arribat allà com a donació del rei saudita -segons la versió de l'emèrit- o pel suposat cobrament de comissions sobre les obres de l'AVE a la Meca.

Aquests pagaments haurien estat fets en el 2008, quan encara regnava i gaudia de la protecció de la inviolabilitat que li atorga l'article 53 de la Constitució. Per tant, encara que hagués existit delicte, no seria condemnat pel mateix. El que no està prescrit és el moviment dels diners obtinguts, ni l'obligació del pagament d'impostos des de la seva abdicació, el 19 de juny del 2014. I d'això poden derivar-se suposats delictes de blanqueig de capitals i frau a la Hisenda pública que s'haurien comès amb aquests diners a Suïssa. Perquè, a partir d'aquesta data, el rei emèrit va deixar de ser inviolable. I és imputable en el Tribunal Suprem, on està aforat i essent ara objecte d'investigació.

Els presumptes delictes de blanqueig de capitals i frau a Hisenda pública són traduïts en la seva carta pel rei emèrit com "ciertos acontecimientos pasados de mi vida privada". "Esdeveniments" milionaris que succeïen mentre Espanya solcava la pitjor crisi econòmica de l'últim segle: en el 2018, quan la crisi és donava ja per superada, les llars en les quals no entrava ni un sol ingrés continuaven creixent i totalitzaven 617.000 llars. Mentrestant, els ultramilionaris –persones amb actius nets iguals o superiors als 40 milions d'euros- augmentaven aquest mateix any en un 4%, arribant a la xifra rècord de 1.690 persones. Desconeixem si en aquest any Joan Carles de Borbó formava part d'aquest grup, perquè desconeixem també si llavors declarava o no els seus ‘ingressos’ a Hisenda.

La qüestió clau llaura és com afecta aquest episodi a Felip de Borbó com a rei i a la monarquia com a institució.

Felip VI ha expressat "el seu sentit respecte i agraïment" a la decisió del seu pare. I en el comunicat de la Casa Reial fa també un reconeixement a la seva tasca com a monarca. Com en la major part de les decisions sobre la família reial de gran importància per la ciutadania, en aquest cas la branca socialista del Govern no només coneixia la sortida d'Espanya de Joan Carles de Borbó, sinó que la va pactar fa setmanes, amb Carmen Calvo en la negociació, segons va informar ahir RTVE. És a dir, és va acordar prèviament i s'anuncia un 3 d'agost, primer dilluns del mes per antonomàsia de vacances a Espanya, i quan Joan Carles de Borbó ja ha abandonat el país cap a una destinació que no s'ha fet pública.

Moncloa, al costat dels partits autoanomenats "constitucionalistes", ha tancat files entorn de Felip VI i a la pròpia monarquia. Carmen Calvo ha tornat a descartar la celebració d'un referèndum per a votar el model d'Estat, cosa que hauria estat democràticament saludable des de fa ja prou temps i el rebuig comença a ser ara difícilment justificable. L'estabilitat de la democràcia no és posarà en risc per celebrar un referèndum, el que la posa en escac són els comportaments presumptament corruptes dels més altes instàncies de l'Estat. No contribueix tampoc a una convivència saludable la insistència a rebutjar que els ciutadans espanyols expressin la seva opinió sobre aquest tema, no ja a les urnes, sinó almenys en una enquesta amb els garanties del Centre de Recerques Sociològiques (CIS).

D'altra banda, resulta gairebé impossible creure que l'actual rei -i la resta de la família reial- no estigués al corrent del tren de vida de Joan Carles de Borbó. L'assignació anual de 161.034 euros que ha cobrat l'emèrit fins el 2019 dóna per a alguns safaris a Botswana, però tenint en compte que retirava 100.000 euros al mes del seu compte a Suïssa i que rebia àtics a Londres com a ‘regals’ dels seus amics, aquesta assignació sembla més aviat un simple artifici, un gest de cara a la galeria. [A manera de recordatori, en el 2019 el salari mitjà a Espanya era de 20.340 euros (bruts, en 12 pagues)].

Un altre gest més, com el de la suposada transparència de la Casa Reial, la rendició de comptes de la qual dista molt de ser-ho gràcies, entre altres coses, a una Llei de Transparència ambigua i poc ambiciosa.

El rei porta mesos actuant de manera reactiva als assumptes del seu pare. El 15 de març passat -el dia que Espanya era confinada pel coronavirus i tota l'atenció mediàtica i ciutadana estava posada en la covid-19-, va anunciar la ‘renúncia’ a la seva herència després que es donés a conèixer que era beneficiari d'una societat offshore creada pel rei Joan Carles. No obstant això, aquesta renúncia no era tal, en tot cas era una intenció de fer-ho, atès que el Codi Civil no permet renunciar ‘a futur’ a una herència. En aquesta mateixa comunicació anunciava la retirada de l'assignació anual al seu pare.

Setmanes més tard, al mes de juny, The Telegraph va revelar que la lluna de mel de Felip i Letizia va costar mig milió d'euros i que va ser pagada a parts gairebé iguals per Joan Carles de Borbó i per un empresari català amic de l'emèrit. Sobre aquest punt la Casa Reial encara no s'ha pronunciat.

Si deixem de costat l'anàlisi dels reals finances i ens centrem en la qüestió representativa (política), Felip VI surt, de moment, pitjor parat que el seu pare. Simplificant molt, Joan Carles va triar impulsar una transició democràtica en un moment crític per a Espanya. El seu fill no s'ha vist durant el seu regnat davant situacions límit com l'intent de cop d'Estat del 23-F. No obstant això, la seva intervenció del 3 d'octubre del 2017, enmig d'una enorme tensió entre l'Estat i Catalunya, va ser interpretada com un intent d'arbitrar en un assumpte en el qual el Govern de Rajoy havia fet un desistiment dels seves funcions, i criticada per haver obviat les càrregues policials de l'1-O i per no fer en cap moment referència al diàleg entre els parts.

El seu discurs va acabar reforçant als ja monàrquics en la seva percepció de l'independentisme com a desafiament, però va obrir una esquerda encara més gran amb els no monàrquics. Encara que en intervencions posteriors ha suavitzat la seva posició respecte l'independentisme català i s'ha mostrat més procliu a l'entesa, aquesta esquerda no serà fàcil de tancar; menys encara entre els ciutadans més joves, per als qui el paper de la monarquia en la Transició és una pàgina d'un llibre de text.

Així doncs, vistos els antecedents familiars i els esdeveniments recents, l'única opció per a molts espanyols és continuar reclamant un referèndum per votar entre monarquia i república i, mentrestant, fer un acte de fe en Felip VI, en la procedència del seu patrimoni i ingressos i en la seva gestió, tant representativa com financera; malgrat que, com va escriure Simone de Beauvoir, un acte de fe sigui "el més desesperat dels actes".