Més papistes que el Papa

Sergi Sol, periodista

L'emèrit se’n va fotre quan un periodista li va suggerir explicacions a Sanxenxo per la seva esbojarrada vida durant dècades mentre el relat oficial assegurava que era un rei exemplar al qual havíem d'agrair que no triomfés el cop de Tejero el 81.

La veritat és que el Rei -a més de les sospites fundades sobre el seu flirteig amb els generals colpistes- va fer com la Conferència Episcopal, amagar-se aquell 23 de febrer. Sit and wait. Només quan el desenllaç va estar clar va sortir a la palestra.

Els (presumptes) serveis prestats són l'excusa que el gruix de la dreta monàrquica branda per córrer un espès vel, per donar cobertura a allò injustificable. L'emèrit s'ho ha muntat divinament al llarg del seu regnat i encara que aquest finalitzés abruptament -després d'una collita d'escàndols de tota mena- segueix altiu, va a la seva, amb Felipe González a l'avantguarda dels que han defensat la impunitat de les seves malifetes. És absolutament igual si s'ha enriquit a compte del seu càrrec o si portava una vida de disbauxa, luxe i malbaratament que contradiu la imatge de “campechano” que han deixat anar al ‘populatxo’.

La veritat -i aviat s'oblida- és que el primer que va exigir que l'emèrit desaparegués de la seva vista és el seu fill, Felip VI, el Rei. El va enviar d'una puntada de peu al desterrament. Això sí, de luxe, en una monarquia teocràtica que l'afalaga amb milions i una vida de somni. I quan ha tornat ho ha fet amb tota la pompa i ostentació possible, desafiant al Rei actual (el seu fill) que no volia veure'l ni en pintura perquè la seva presència malmet la imatge i prestigi de la monarquia.

El 2014, el CIS va deixar de preguntar per la monarquia. Aleshores la seva valoració ja era un suspens, 4,3. Difícilment, des de llavors, amb tot allò que ha passat, la monarquia ha millorat la seva valoració a ulls de la ‘plebs’. Ben al contrari, aquests anys s'ha conegut que tota la vida del Rei era un frau. I probablement només estem davant de la punta de l'iceberg. Així ho demostren les úniques xifres demoscòpiques conegudes sobre la monarquia que, mancant el CIS, ha ofert els últims anys Público juntament amb altres mitjans independents en base a dues rigoroses enquestes.

Mentre el Rei Felip VI repudia a l'emèrit, la dreta monàrquica sembla aplaudir la seva volta a l'arena amb les orelles, esquinçant-se les vestidures davant de qualsevol que exigeixi no ja responsabilitats sinó explicacions. No beneir l'actitud i la tornada de l'emèrit és un atac a la unitat d'Espanya, mantra totèmic que ho excusa i ho justifica tot. El mateix passa amb els disbarats del CNI, qualsevol exigència -ni que sigui per incompetència- és combatuda com un atac a la sacrosanta unitat. El CNI és Espanya mateixa, l'emèrit és Espanya i qualsevol crítica és pròpia no ja d'un truà sinó d'un Rufián. Això és infinitament pitjor. Perquè es pot ser xoriço però mai indepe.

Espanya no són les seves pensions, ni els drets dels seus treballadors, ni els seus hospitals o escoles i molt menys la seva riquesa lingüística i la seva diversitat cultural i plurinacional –un altre anatema–. Espanya, avui, per a bona part de la dreta i alguna esquerra, és l'emèrit, el CNI, els seus jutges i el seu Exèrcit. La resta és secundari. Fins i tot superflu o molest. Estem davant de l'Espanya ‘canyí’ “antes roja que rota”. I sempre més papista que el Papa.